Jo no sé les vegades que hauré vist aquesta pel·lícula, però moltes, moltíssimes, tantes que, com em passa amb algunes altres de memorable solatge, he incorporat ja els diàlegs al meu dedins, apresos de memòria i convertits en la quotidianitat del meu vagareig per la vida. Parlar avui de Rocky, per tant, una pel·lícula de 1976, pot resultar agosarat, ja s’ha dit de tot!, però és que és tan bella i tan humil que no puc estar-me sense revisitar-la de tant en tant. És tendra des del principi fins al final. I sí, supose que part de la culpa la té una banda sonora meravellosa, o uns escenaris inoblidables, o què en sé jo, un guió magistral a càrrec d’un actor porno en potència que se la va jugar apostant a tot o res. Sylvester Stallone. Potser l’única obra mestra de la seua filmografia. Sí. L’única. Perquè després intentà repetir l'èxit, però ja no res fou el mateix, ni de bon tros. En cap ocasió, ni tan sols en Acorralado, va superar aquest seguit d’escenes entranyables mereixedores de l’Oscar a la millor pel·lícula, des del plànol inicial, amb la figura icònica d’un Jesucrist presidint un combat; fins al passeig amorós per una pista de gel tancada i solitària. Amor reclòs en un puny de timidesa. Silencis eterns. I de regal, una ciutat decadent, tèrbola i fosca. Carrers banyats. Llums tènues. I ell en el cor de tot plegat, sobretot ell, que no és un simple cobrador de préstecs, ni tampoc un boxejador mediocre, sinó que és un home del carrer que no sap cantar ni ballar, que només sap, de fet, rebre amb el cap i descarregar amb l’esquerra, un home crescut a un suburbi en el qual s’amaguen personatges extraordinaris i virtuts no menys extraordinàries com ara la sinceritat i l’honestedat, la franquesa i l’amistat incondicionals. Rocky va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, en efecte. I no m’estranya. La ficció, de vegades, és tan real que no hi ha diferència ni contrast. I un s’identifica tant que no pot deixar de recordar alguns fragments que s'engronsen entre la senzillesa i la complexitat dels antiherois: «avui és el Dia d’Acció de Gràcies», diu Adrian. Contestació: «per a mi, és tan sols dijous». Així que, en definitiva, una pel·lícula no és bona només quan fa plorar, és bona quan perviu en l’imaginari col·lectiu. O en l’imaginari de cadascú, més aviat. Si fa plorar i, a més, hi perviu, ja estem parlant d’una altra cosa. Una obra mestra. O potser és que visc ancorat en el passat. O que guadisc amb aquestes odes d’humanitat que ens ensenyen el camí i que, simplement, ens falquen en les nits tranquil·les de la vida.
