dimarts, 30 de desembre de 2008

L'Almardà


Aquesta platja és un reducte de pau. Té totes les característiques d’un espai semivirginal al qual resulta més o menys difícil d’accedir. Molts la menyspreen per presentar pocs serveis o per tenir pedretes a la vora de la mar, però per a mi, contràriament als turistes que la freqüenten els caps de setmana, això és un valor afegit. A l’estiu, a poqueta nit, s’ompli de pescadors de canya i llançadors de rall, també de veïns que prefereixen tal franja horària per prendre el bany, o simplement de passejants esporàdics del poble i la comarca que van i vénen conscients del privilegi que suposa trepitjar la seua sorra. Crec que no concep aquesta platja de cap altra manera, és un tros de litoral que ara, a l’hivern, ofereix el lluent de l’aigua solitària i l’espectacle de contemplar el gelat horitzó des de les seues dunes. I sí, és ben cert que hi ha platges amb banderes blaves, amb carreteres infinites que exploren cadascun del seus secrets, amb recursos suficients com per acollir a mig Madrid, però encara no n’he trobat cap, per bé que tinga aigües cristal·lines i bars amb cambreres de cabaret, que siga capaç de regalar-me instants que m’enorgulleixen d’haver nascut a la Mediterrània. Perquè aquesta és la meua, la platja de l’Almardà, a Sagunt. Ni millor ni pitjor que altres, tan sols la meua, que ja és dir prou.

dimarts, 23 de desembre de 2008

Se vende barraca y campos

L’obsessió em ve de fa anys, més o menys des que l’autobús de la universitat recorria el trajecte que separa el meu poble de la capital, València. Jo em distreia comptant les barraques que es veien des de la carretera, quilomètre a quilòmetre, com qui escolta la ràdio o pega cabotades. Aquesta de la imatge n'era una, la de Cucaló, tal volta la més sencera, la millor conservada, l’emblema del meu recompte. Han passat els anys... Darrerament, li han penjat un cartell: se vende barraca y campos. I jo m’he quedat de pedra, gelat com el marbre. Dol perquè és ben possible que se’n vaja un altre fragment de la nostra menystinguda història, dol perquè al seu interior s’allotjava un museu etnològic, i dol perquè tot plegat mostra la dificultat de l’horta per subsistir les envestides de la modernitat. Potser ara, com qui ho fa amb ovelletes, jo continuaria comptant barraques, però una cosa és certa: mentre aquell no pararia de sumar i sumar per adormir-se, jo ni tan sols començaria a badallar, me mantindria despert, cada vegada més remogut per la consciència, viu i fidel a la fatalitat d'aquest costumari, que per desgràcia no suma, sempre ha d'anar restant.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Tabac i reflexió

D’estampes de poble n’hi ha moltes, tantes com un desitge trobar-ne. Això és cert. L’altre dia, a propòsit del capítol dels refregons i les cadiretes, un amic em digué que si continuava per aquell senderi, podia escriure milers de posts amb oficis desapareguts. La idea però, no m’atreia del tot. A poc a poc, company. Ara per ara hi ha multitud de llibres que parlen sobre tota aquesta simbologia perduda. I no. La meua intenció, la intenció d’aquest blog, és escriure sobre altres qüestions que encara es perceben pels pobles i també per les ciutats, sobre detalls més o menys imperceptibles que ens retrotrauen a un passat immediat i que ens donen certa personalitat, per absurda i minsa que parega. L’última imatge que m’ha cridat l’atenció, certament intranscendent, és aquella que ens mostra un home a la porta de sa casa, mirant cap al no-res, matant el temps, fumant-se un cigarret, com intentant desemboirar-se dels problemes que li dóna la vida del present. I si bé no deixa de ser una imatge insulsa, i en certa mesura, apologètica del tabaquisme, sí que es pot concloure que és una versió moderna del fet d’estar a la fresca. Ara però, ja no s’espera l’olla de la dona, sinó més aviat una altra cosa: la solució als mals d’una societat en crisi i allunyada de la quotidianitat. I això que estem a l’hivern.

dissabte, 13 de desembre de 2008

Sobre refregons i cadiretes


Segons comenten, hi hagué un temps no massa llunyà en què els prostíbuls s’identificaven per tenir una cadireta de boga a la porta. Si la cadireta no hi estava, significava que la bagassa estava ocupada, que calia esperar impacient en el carrer. Si hi estava, en canvi, volia dir que el pilotari, capellà o terratinent de torn, tenia via lliure per accedir al refregó. Peccata minuta. Amb el pas dels anys, el mètode es va ruralitzar un tant i del seu espai natural, el poble, es va passar als camins de camp. Així les coses, entremig dels tarongers, ben a prop de les carreteres nacionals, resultava fàcil d’identificar algun tipus de senyal, normalment un para-sol, que indicava que sí o que no, segons la seua posició: obert o replegat. No cal explicar-ho més. Avui, sens dubte, la prostitució continua sent un drama, però ja no en té tanta, de privació. Amb els anys i els avanços, han arribat els clubs, i els sex-shops, i els comiats, i els dvd's, i els retalls de premsa, i les noves tecnologies, i tot el merder, si se’m permet l’expressió. I el que ocorre ara és que aquells xicotets records contats per vells i no tan vells, costumistes en certa mesura, només serveixen perquè gent com jo escriga entrades com aquesta. Perquè comprove, tot plegat, que la globalització tot ho esborra, fins i tot qüestions tan íntimes i tradicionals com l’antic ofici de la vida. Sexe virtual en diuen ara, entre altres bestieses. Aixi que ja sabeu, companys i companyes. No menyspreu mai la imatge d'una cadireta de les velles, qui sap el que s'amaga al seu darrere. I millor si són de boga!

dijous, 4 de desembre de 2008

Ha mort Mikel Laboa











A Mikel Laboa el vaig sentir per primera vegada en La Pelota Vasca, la piel contra la piedra. Per damunt de la pel·lícula, també molt recomanable, sobretot ara, estava la seua veu, una autèntica font d’arrelament a la terra i al poble. Recorde, per exemple, que mentre passaven les escenes d’aquell documental de Julio Médem i també mentre els agents polítics, periodístics i socials donaven la seua opinió sobre el conflicte basc, sobreeixia un cantautor que en certa manera, em recordava als que tenim a casa, a Raimon, a Llach, a Ovidi. Les seues composicions, referents indiscutibles de la cançó en èuscar, tenien un destacat exponent en Txoria Txori (L'ocell), encara que hi havia moltes més peces que lluny de despertar rebuig o odi o qualsevol altra manifestació d’intolerància envers tot allò que no sone en espanyol, suscitaven lluita, inspiració, amor, i tantes altres qüestions ben candents i necessàries en l’actualitat, com ara la tolerància envers la cultura popular feta en una llengua minoritzada i diferent a la que ens atabala en els mitjans de comunicació. Com no, el millor homenatge que es pot fer a un músic de tal calibre és fer-lo renàixer escoltant de bell nou els seus cants de llibertat.

dimarts, 2 de desembre de 2008

SER JOAN FUSTER, 33 visions sobre l'escriptor

Creia haver llegit prou sobre Joan Fuster, també creia haver pensat molt sobre els seus escrits i, sobretot, creia haver superat el desgast de comprovar com s’esborra la seua figura, desconeguda avui per gran part del país. Creia i creia moltes coses més. Però es veu que no, que encara no havia cregut prou i que em faltava un llibre més, Ser Joan Fuster, trenta-tres visions sobre l’escriptor, un llibre en forma d’entrevistes i en forma de visions, de visions de l’home, de la persona del poble que s’amagava darrere l’intel·lectual. Possiblement si Fuster haguera nascut a Frankfurt o a París o fins i tot a Múrcia, seria un referent i es parlaria de la seua grandesa literària, de la seua ciutat i de la seua dimensió com a home de lletres. Però Fuster era de Sueca, un poble de llauradors que s’expressava en valencià i que fa quaranta anys encara menjava rates de marjal. No s’entén massa bé com tingué la gosadia de posar-se a escriure enmig d’aquell panorama, sense pausa, persuadint, despertant consciències als valencians d’aleshores, més preocupats per sobreviure que no per fullejar articles i columnes d’opinió. Així clar, acabà decrèpit, consumit pel tabac i el whisky, greument afectat per la bomba amb què alguns intentaren llevar-se’l del damunt: “Per què a mi, si em dedique a escriure, em responen amb un bomba?” Però a tal pregunta no hi havia resposta. Si de cas ens arriba catorze anys després de la seua mort, contemplant l’actual societat valenciana. Fuster irritava i molestava, inquietava al folklore benestant de la València dels setanta, el que impera ara per ara. I és per això que cal llegir-lo. I encara més rellegir-lo, si ens el prenem seriosament.

dilluns, 24 de novembre de 2008

Dues cultures, un esport. Kultura bi, kirol bat

Sovint s’opta per depredar el territori, altres per engegar projectes fantasmagòrics, de tant en tant, massa de tant en tant, per anar en contra del sentit comú, i les més de les vegades per voler transmetre una imatge antinatural, llunyana, sempre aliena a la identitat d’una persona, d’un poble o d’una col·lectivitat. Una selva, en definitiva. Una selva que per desgràcia és la nostra. Contràriament, hi ha pobles que opten per potenciar les arrels que l’han d'enfortir, on encara es pot veure l’estampa dels vells prenent la fresca i la vivesa dels xiquets jugant a raspall pels carrers i per les places, on tot plegat es respira quotidianitat, on el temps no s’atura però tampoc corre. Genovés, a la Costera, és un poble lliurat a la pilota valenciana, el seu producte, la seua religió, la seua manera de subsistir. I al Genovés, curiosament, s’ha celebrat aquest darrer cap de setmana un encontre cultural-esportiu amb el País Basc al qual jo mateix he tingut el privilegi d’assistir. M’ha servit per a molt, per aprendre com funciona el nostre esport, per a comparar el joc del nord i el pròpiament valencià, per a gaudir. Però per sobre de tot, m’ha servit per a una altra cosa: per a comprovar que encara existeixen llocs on l’ídol de masses no és Villa, ni Raúl, ni Messi, sinó tot al contrari un tal Paco Cabanes, un home del poble convertit en mite i que viu inconscient de representar la gent que no es rendeix a la mediocritat ni al progrés que avança sense remei per aquest terreny tan nostre que es diu País Valencià.

dimarts, 18 de novembre de 2008

FLOR DE MAYO, Vicente Blasco Ibáñez

“Un llibre que valgui la pena llegir ha de traspassar-nos, o despertar-nos, una d’aquestes dues coses: idees o emocions. I totes dues, si no és demanar massa”. No ho dic jo, ho diu Josep Maria Espinàs. I en efecte, té tot l’hàbit d’un comentari encertat. Més encara quan es llig una novel·la de Blasco Ibáñez, un dels mites valencians per excel·lència, reeditat i filmat successivament.
Flor de Mayo, ambientada en els poblats marítims de València, és l’últim llibre d’aquest autor que ha caigut a les meues mans. I com en el seu moment La Barraca, Cañas y Barro o Arroz y Tartana m’ha produït la sensació ben recomanable de retrocedir cap a una època en què potser les relacions socials i familiars eren més dures i més aspres i més desesperades, però tot plegat també més naturals i alhora molt més senzilles que en l’actualitat. Amb tot açò, no és que vulga recomanar la seua lectura, al cap i a la fi, una novel·la es llig o no es llig. Simplement n’he volgut fer menció perquè m’ha suscitat les idees i les emocions que comentava al principi d’aquesta entradeta. Perquè, tot plegat, Blasco Ibáñez ens ofereix una imatge de les postals del passat i dels costums més ancestrals, aspecte que ve al cas d’aquest blog, que es diu costumari, ni curt ni manco. Llàstima que escriguera en castellà, llàstima. Qui sap si d'haver-ho fet en la llengua del poble, ara en parlaríem tant, si hi tindríem tants carrers dedicats, si s'estrenarien tantes adaptacions cinematogràfiques, si es muntarien tantes exposicions recordatòries de la seua figura (Blasco Ibáñez torna a València, la més recent). Qui sap. Fóra com fóra, valdria la pena. I això ja és prou, sobretot quan es tracta d'obrir un llibre i donar-li la seua utilitat principal: llegir-lo. Que és el que toca.

dijous, 13 de novembre de 2008

Reflexió intrascendent


Fent-me ressò dels comentaris que m'heu fet i de la gran sorpresa que ha suposat per a mi que me'ls fereu, us escric ara unes línies amb la sana intenció que continueu llegint-me, tant a mi com a la resta de blogs presents a la pàgina. La veritat és que són molts els temes, les idees i les polèmiques que ens ocupen en l'actualitat. Una de les més destacades és la que afecta l'ensenyament, amb un conseller que s'encabota a impartir una assignatura, la d'educació per a la ciutadania, en anglés. I dic jo, com és possible? Doncs, com diria Ovidi Montllor, perquè vull, per collons. Perquè en aquest País Valencià que tant estimem les coses van com van. Malament en la majoria dels casos, però van, per a desgràcia de tots i totes. Espere doncs, que amb aquesta reflexió tan intrascendent, alguns penseu tot seguit en les xicotetes accions individuals que es poden fer per no resignar-se i per continuar gaudint d'un país tan necessitat de llibertat com el nostre, ben capaç al meu paréixer de tirar endavant sense mirar pèl, amb la consciència neta i amb la naturalitat del poble pla.

dimarts, 4 de novembre de 2008

La partida de l'any



Ja ve sent habitual, en els darrers anys, que el trinquet comarcal de Sagunt allotge entre les seues lloses la final individual d’escala i corda de pilota valenciana, tot un clàssic del calendari esportiu valencià que els entesos consideren com la partida de l’any, com un esdeveniment social de primer ordre que aconsegueix ajuntar esport, sentiments i cultura popular. Un luxe. Malgrat tot, lluny de tòpics i lloances, aquesta festa de l’esport nacional per excel·lència mereix una opinió centrada en Sagunt, allunyada de l’oferida pels mitjans de comunicació valencians, sempre tan optimistes i meravellosos, sobretot si porten la creu de canal 9, que tot ho difumina.
És cert que tal dia el trinquet està de gom a gom, que ofereix un aspecte magnífic, que tot es conjuga per donar una imatge positiva de la pilota a Sagunt i que tots convenen que la pilota té futur, més encara si la partida s’allarga fins a provocar tensió i emotivitat entre els aficionats, com va ser el cas de la del passat diumenge. Sí, tot això és cert. I tant de bo dure i perdure anys i més anys. Ara bé, la imatge, almenys des d’una perspectiva local, no és tan real com es pretén fer entendre. Si es pensa fredament no s’ha oblidar que d’entre totes les festes que s’organitzen a Sagunt, i mira que se’n celebren, aquesta és la que menys interés desperta entre els seus veïns. Poca gent del poble entra al trinquet. Dubte, fins i tot, que se n’assabenten molts. I arribe a pensar, ja que em pose maliciós, si saben realment per a què serveix eixa instal·lació situada al bell mig de la zona d’expansió del nord del Palància. No res. Particularment crec que ja fa temps que la capital del Camp de Morvedre va donar l’esquena a l’esport autòcton, igual que amb tantes altres coses relacionades amb la llengua i la cultura dels valencians.
No obstant això, l’oportunitat que any rere any la pilota valenciana dóna als saguntins no s’hauria de desaprofitar tan a la lleugera. Ni que siga per una vegada, el seu trinquet, aquell que va ser concebut fa vint anys per recuperar la pràctica d’un esport marginat i oblidat per sistema, fa el seu paper real: vertebra la comarca. El passat diumenge, el trinquet era ple de veïns d’Estivella, de Gilet, d’Alfara, de Faura, de Quartell... En definitiva, gent de la la Baronia i de les Valls que no perd l’estima per aquest esport mil·lenari. I si es va encara més enllà, també era ple de veïns de la Costera, de la Plana, de la Ribera del Xúquer i de tantes altres comarques que encara segueixen la pilota com es mereix, amb autenticitat.
En efecte, Sagunt no deuria perdre les oportunitats que de tant en tant se li presenten per erigir-se com a autèntica capital de comarca, tot plegat per convertir-se per un dia en la capital del país. Com a mínim, deuria potenciar l’ensenyament de la pilota a l’escola, de manera seriosa, continuada; i no de manera trencadissa i pamfletària. Molt em tem però, que triarà la segona opció i que tot plegat continuarà sense merèixer que la comarca li faça costat com a ciutat emblemàtica que és. I és que, com sempre, després de la gran partida de l’any, el trinquet tancarà, ningú del poble ho criticarà; i tot, tot, seguirà com fins ara, amb la tranquil·litat i el meninfotisme que tant caracteritza la quotidianitat d’aquest poble, el nostre, Sagunt.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Declaració inicial

Bé, no sé molt bé per on començar. És el meu primer dia en aquest món de bloggers i estic un poc perdut, així que si vos pareix només diré quatre coses per veure-les reflectides en la pantalla. Aquest blog respon, per dir-ho d'alguna manera, a una necessitat imperiosa d'escriure, de realitzar comentaris sobre algun fet extraordinari o quotidià que passa pel carrer o per qualsevol ciutat o poble del País Valencià, de reflectir les meues cabòries. En un principi tan sols pense a gaudir, a donar plaer a un cabet que té en la lletra impresa la millor manera d'expressar-se. Espere, a més, que em feu arribar propostes, comentaris i opinions. Tot és útil per engegar la inspiració, de vegades tan necessitada. I espere, com no, que aquesta pàgina que encete avui, vos siga profitosa i vos faça passar una estoneta agradable en aquest món fantàstic que es diu internet.