Dalt de la cadira!!

Després d’un temps silenciat pels esdeveniments paternals i per la histèria col·lectiva provocada pel Barça de Pep Guardiola, torne a aquest espai de cabòries i rutines per comentar algunes de les qüestions literàries, i no tan literàries, que m’han atabalat darrerament. La primera és una vella coneguda d’aquest costumari, res més que el crit de guerra de les bodes que conserven el seu esperit popular: que se besen dalt de la cadira. De nou, aquest bram tradicional em tornà a demostrar que la gent del meu poble ja està més allà que ací, ja que ningú dels seus magnànims representants entre el convit entenia què cantaven aquells altres comensals procedents de la Ribera del Xúquer: ¿qué dicen? van borrachos ya… I no, no ho anaven, simplement cridaven en la llengua del poble, un aspecte oblidat pels joves i orgullosíssims pobladors de l’actual Morvedre. Tan patètic com això. Però en fi, deixem-ho córrer. Ells seguiran vacil·lant de la seua condició de valencians pel simple fet de votar a Camps, o de ser fallers, o de ser confrares, o de ser afeccionats del equipo de futbol de la luz y del color, el club més hipotecat del món. I res no els canviarà, fins al punt que jo mateix sempre trobaré més enriquidor, i també molt més profitós, comentar altre tipus de qüestions, com ara els llibres que he tractat de llegir, sense cap èxit tot siga dit, en els últims mesos i setmanes: Camí de Sirga de Jesús Moncada; Voces contra el olvido, de Conxa Cardo, Carmen Tabernero i Celia Paniagua; Un món feliç d’Aldous Huxley; Els refranys catalans a cura de Maria Conca; Crematorio de Rafael Chirbes; Moby Dick de Herman Melville i L’últim patriarca de Najat El Hachmi. Sempre amb el desig de poder llegir-los algun dia. Tant de bo.