Em quede amb unes quantes coses d’aquest
Tot entra en el pes de Toni Mollà.
Una de les més clares, i potser també una de les més doloroses, és el paper de
marginació i oblit a què pareixen abocats els que senten, els que sentim,
aquest país assimilat de cap a peus. Una realitat incontestable, per desgràcia.
I una pena, també, això sobretot. La literatura com a refugi, certament.
Aquestes són les memòries d’un fusterià incondicional en gran part resignat per
l’acumulació de fets, episodis i matisos que l’han condemnat a viure en un
poble meravellós però també lesiu i autodestructiu: el valencià. Són els
designis d’un autor que ens trau de l’Horta de València i ens fa viatjar per Roma
o Nova York, per exemple. I també les lectures d’una vida que ens conviden a
estimar la cultura pròpia i l’aliena, tot d’un plegat, com un tòtem omnipotent
que perdona els pecats i les banalitats dels nostres veïns. Tan mediterranis,
tan alegres, tanmateix tan obstinadament cabuts i descreguts. No res.
Millor repassar les nombroses
referències bibliogràfiques de les quals s’amera aquest dietari impenitent.
Lectures que, sens dubte, llegiré o rellegiré amb atenció i gust per les bones
lletres: L’home a la recerca de sentit,
de Viktor Frankl; A la carretera, de Jack
Kerouac; Diccionari per a ociosos, de
Joan Fuster. I tantes i tantes altres obres. Què no dir-ne, d’altra banda, dels
sucosos relats que Toni Mollà explica sobre la difunta Rita Barberà, tots ben
embolcallats, clar, per la història realment interessant del seu avi, Miquel
Nolla i Bruixet, l’amo i senyor d’aquells mosaics porcellànics amb seu a
Meliana i presents, avui, com a mostra d’artesania i luxe, en moltes cases i
edificis institucionals de les altes esferes valencianes. Fabulós. Un capítol
fabulós. L’ombra de Rita és allargada, viaranys de poder que es perden pel canó
del temps però que ofereixen detalls memorables d’inqüestionable valor
periodístic i literari. I com a rerefons de tot, la comarca de l’Horta. Sublim.
Encara viva en ple segle XXI. Camins de camp a la vora de la ciutat que serveixen de
desconnexió i que duraran el que els valencians bons i no tan bons vulguen que
duren, poc o molt, ja es veurà. De mentre, caldrà resistir i bregar amb el
present que ens ha tocat de viure, alguns amb seixanta anys, alguns amb
quaranta, alguns altres amb la innocència de la joventut...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada