dimecres, 27 de juliol del 2011

Contra els aires condicionats

Ara que l’estiu s’endinsa en l’insofrible mes d’agost i la calor ens torra fins i tot les ungles dels peus, em pare a pensar en els desavantatges d’aquests aparells d’aire condicionat tan sofisticats que han acabat definitivament amb l’ancestral costum d’eixir a la fresca i també amb altres rutines potser no tan efectives però sí igualment definitòries de la nostra manera d’afrontar les altíssimes temperatures: tancar finestres i abaixar persianes, gitar-se al terra i no al llit, dutxar-se amb aigua fresca abans de dormir, desplaçar-se a la mar o a la muntanya, fer vida a les terrasses i als balcons... Si fa no fa, aquestes eren algunes de les solucions populars més recurrents fins que l'alta tecnologia va substituir, de retruc, el cèlebre ventilador; i la comoditat va envair el nostre espai vital tot convertint-nos en persones sedentàries i, sobretot, en persones vegetals. Perquè clar, pocs pareixen haver caigut en les conseqüències que se’n deriven, de les quals puc donar fe perquè jo mateix he sigut un dels principals afectats. Ara mateix, de fet, forme part de la nòmina de malalts per faringitis que maleeixen els aparells d’aire condicionat perquè estan aconseguint, a banda d’esborrar costums mediterranis, fulminar les nostres goles i engreixar les llistes de malalts d’aquest raconet del país. Això sense comptar amb el soroll corresponent i les inevitables despeses econòmiques, molt doloroses més tenint en compte que arriben per partida doble: per una banda, la factura de la llum i, per una altra, el cost de les medicines. Francament, no sé si compensa... Però en això hem esdevingut, en éssers humans capaços de negar el nostre envejable clima i el nostre benvolgut entorn. Increïble, però cert.

dijous, 21 de juliol del 2011

Orina canina

Un remei casolà que pareix decaure amb el pas del temps i que dóna compte del suposat civisme d’aquesta societat, és la utilització de sofre per a evitar que els gossos pixen a les portes de les cases. De fet, després d’haver pegat una volteta pel casc històric d’Alzira (La Ribera Alta) a la recerca d’aquesta tècnica, diguem-ne, tradicional, no he trobat cap indici del seu ús, ja que segurament es deu haver vist afectada per l’auge de les zones habilitades a tal efecte, altrament dites pipican, uns espais veritablement reduïts que no han solucionat, ni de lluny, el problema de les pixeres canines ni de les merdes, ben presents i visibles en uns parcs i jardins convertits ara en veritables camps de mines i fragàncies de diversa magnitud. Clar que finalment, la solució pareix ser molt més simple. Comprove, per això, amb una certa barreja d’alegria i fàstic com alguns propietaris estan començant a recollir els depòsits dels cans amb una bosseta, una solució, sens dubte tradicional i molt meritòria que em fa pensar en el mite de la conscienciació ciutadana. Insuficient, en qualsevol cas. Ara per ara, no són poques les façanes adornades amb ombres sospitoses en forma de palmera, com tampoc és estrany trobar-se amb un remei també molt casolà i senzill que, és veritat, evita les deposicions: les garrafes d’aigua situades a les portes. La saviesa popular no té límit.

dimecres, 13 de juliol del 2011

Trinquet de Sagunt

Tot i que és ben possible que la qüestió se solucione com se solucionen tots els afers per aquestes latituds, això és, una palmadeta en l’esquena i arreglat, m’ha cridat poderosament l’atenció en els últims dies la queixa del Club de Pilota de Sagunt segons la qual ells eren els únics usuaris del trinquet comarcal que no tenien clau per accedir-hi. I com que aquestes coses són ben habituals en un poble que per a res es distingeix per cuidar el seu patrimoni, la seua llengua i les seues tradicions, doncs ja va sent hora que algú ho escriga per tal de fer-ho, si de cas, una miqueta més visible per aquest món cibernètic que es diu Internet. Perquè deixant de banda com de lamentable, fins i tot surrealista, pot arribar a ser un assumpte que, per desgràcia, no sorprén ningú avesat als menesters del món de la pilota valenciana, cal afegir que el trinquet de Sagunt és avui el símbol més clar de l’oblit i el menyspreu de les institucions esportives municipals, una instal·lació més morta que viva de la qual gaudeixen, entre d’altres, col·lectius ben relacionats amb l’esport nacional dels valencians, de veres que sí: les agrupacions de petanca, el club de tir olímpic i la Creu Roja, per exemple. Després de tot, una curiosa manera de promocionar l’esport a Sagunt i una mostra ben gràfica de l’interés que l’ajuntament dedica a la pilota, una autèntica declaració d’intencions la seua, uns grans aficionats. Clar que sempre els quedarà la seua política d’aparador: dedicar una estàtua a Àlvaro, el pilotari de Faura. En fi...




Una imatge del trinquet de Sagunt en els seus temps gloriosos

dilluns, 11 de juliol del 2011

Insectes comuns dels Països Catalans (IV): Formigues i papa-sastres

Ja posats en aquestes estadístiques de Google segons les quals les meues entrades dedicades als insectes dels Països Catalans s’hi troben entre les més visitades pels meus estimats lectors, n’escric avui una altra que en certa mesura conjuga a la perfecció amb la temàtica principal d’aquest espai: els costums, en aquest cas els costums i els hàbits d’uns insectes que, d’un temps ençà, es passegen per ma casa amb total impunitat, formigues i també allò que en castellà se’n diu vulgarment cortapichas, papa-sastres en català. A hores d’ara, de fet, la meua cuina representa per a les formigues el mateix que un Mac Donalds per als adolescents de quinze anys, un autèntic reguerol d’himenòpters que ja ha colonitzat l’armari del sucre i la mel, i també ha fet seu el rebost de les fruites seques, això sense comptar amb unes xicotetes, i de moment controlades, incursions per la panera i altres habitacles certament captivadors per a elles, les fonts de fruita per exemple. En resum, uns insectes difícils d’eliminar que en res es pareixen a les ratolines caragoleres que, de tant en tant, també penetren per les cases. Ni val granera en mà ni tampoc una lluita acarnissada amb la sabata o altres instruments de tall tradicional. No. Les formigues són més sofisticades, més o menys com els votants del partit popular, si se’m permet la comparança. I reclamen noves tecnologies, trampes d’extermini amb dosis verinoses i fumigacions indiscriminades amb líquids radioactius. Uns insectes àvids d’alimentar a la reina mare que actuen en grups nombrosíssims i que mai no discuteixen amb altres grups també ben nombrosos i sens dubte, situats a dalt del tot de la piràmide del poder: les fastigoses panderoles, potser els artròpodes primitius més consolidats entre la fauna comuna dels nostres habitatges que, sens dubte, ens recorden la nostra vulnerabilitat com a habitants d’aquestes terres. Indestructibles!

dimecres, 6 de juliol del 2011

Aixafaguitarres

Em va passar fa un temps amb una paraula que, pel que es veu, havia eixit en un examen de Nivell C de català i de la qual ens burlàvem sense pietat: aixafaguitarres, això és, aguafiestas en castellà. Cap dels presents en aquella conversa, ni els tres catalans ni jo mateix, que sóc valencià; l’havíem sentida mai, i evidentment tampoc en sabíem el significat. Però ves per on que poc de temps després, una dona coneguda meua, valenciana de soca-rel; i d’aquestes que té per costum assegurar que català i valencià són llengües diferents, a banda, clar, d’utilitzar sempre un registre entre vulgar i col·loquial, em va dir: a mi no me xafa la guitarra ningú!, cosa que, sense anar més lluny, em va fer pensar que el subtítol d’aquest dietari, altrament dit Costumari Durbà, havia de ser el que és: l’espai del que es veu i no es percep. Perquè, en efecte, són moltes les paraules i expressions que considerem mortes i no ho estan, com també són tantíssims els costums o els hàbits que ens defineixen i no els gaudim. Sens dubte, l’estiu és un bon moment per comprovar aquestes qüestions, ni que siga per aconseguir una lleugera aproximació a tots els detalls que configuren, tant per a bé com per a mal, la nostra identitat.



El president de la Generalitat Valenciana, F. Camps, un clar exemple d'aixafaguitarres

dilluns, 4 de juliol del 2011

Sudokus i encreuats

Reapareixen en els períodes vacacionals, sobretot en estiu, i pel que es veu, representen un entreteniment capaç de resistir el pas del temps i l’avanç de les tecnologies. Es tracta dels clàssics encreuats i dels seus competidors més immediats, els sudokus. En general, unes publicacions totalment desfasades el principal reclam comercial de les quals són les dones, atractives o no, que figuren a les portades. Perquè la resta ja és ben sabut: un conjunt d’encreuats i sudokus per resoldre i també unes poques pàgines reservades a les solucions, tot amb un color engroguit que, sens dubte, forma part de la idiosincràsia d’aquests llibrets sovint presents en su kiosco habitual, tot siga dit de pas. De més a més, encara que no és molt comú, també hi deixen lloc a algun anunci, però sempre respectuós amb la uniformitat que presideix la publicació en qüestió, com ara aquest: Uñas chic, Nail Art: acrílico, gel, fibra de vidrio, tip’s, nailart. Actualízate con los mejores diseños para esta temporada. Et cagues! Evidentment, no cal que ho diga, tot és en castellà, per a més desgràcia dels fidels als encreuats de Josep Lluís Pitarch, potser l’única persona d’aquestes terres que des de les pàgines del diari Levante s’ha dignat a demostrar que també en aquest àmbit, la normalització lingüística en la nostra llengua, a banda de desitjable, també pot ser real.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...