divendres, 31 de maig de 2013

EL MEU NOM NO ÉS IRINA, Xavier Aliaga. Ed. Andana

Doncs sí, ben mirat aquesta novel·la té tots els ingredients per a agradar al públic adolescent: problemes familiars, creativitat ignorada, hormones en plena ebullició, el drama de la immigració, l’amor... Tot un conjunt de temes que s’agrupen sota un element comú que, per regla general, sol enganxar el lector, independentment de la seua edat: el llenguatge fresc, la fluïdesa narrativa i, és clar, la bona ploma de qui escriu, que no és altre que l’escriptor de Xàtiva, Xavier Aliaga, molt versat ja en els capricis del llenguatge i molt versat també en les derives de l’actual literatura catalana feta al País Valencià. El meu nom no és Irina no és la típica novel·leta estúpida i tòpica que sol freqüentar els centres de secundària. Va adreçada a un lector més aviat juvenil, és cert, i supose que és aquesta la raó per la qual es colen alguns missatges subtils al voltant de l’ús de la llengua o la vida en família, difícil i problemàtica en aquest cas. Tanmateix, té un fil narratiu bastant definit i el protagonista és molt interessant. És un jove que somia amb allò que escriu, que fantasieja amb la ciència-ficció i amb la literatura cavalleresca; i que de la mà d’Irina, una nouvinguda russa que aterra al seu institut, s’endinsa en el planeta de l’amor i en els viaranys narratius que li ofereixen autors com ara Tolstoi o Dovstoievski. L’espai i el context social on es mouen els protagonistes, no obstant això, són el punt principal sobre els quals se sustenta el relat, molt actual, situat en l’estret marge que separa la ficció de la realitat, una constant en les trames que construeix Xavier Aliaga, Vides desafinades, sense anar més lluny. Menció a banda mereix l’edició del llibre, vertaderament atractiva, amb un format de qualitat i una coberta esplèndida que aconsegueix el seu propòsit: fer valer el treball i l'empenta que es necessita per a publicar en català a un territori com el nostre.