diumenge, 17 de febrer del 2019

CAVALLERS, Purificació Mascarell. Companyia Triloc.




M’ha agradat molt assistir a l’estrena de l’obra de teatre Cavallers, de Purificació Mascarell. No són moltes les vegades que tinc l’oportunitat de fruir amb un gènere sovint apartat dels circuits literaris que vagaregen al meu dedins. I és per això que, en un principi, he de dir que és necessari i, evidentment, molt gratificant, més encara si l’obra en qüestió gira al voltant de la pilota valenciana i el context és un teatre d’època situat a Castelló de la Ribera, rovellet de l’ou d’una comarca on el valencià és encara una llengua normal i els costums típics dels pobles mediterranis continuen, en certa mesura, intactes. Què no dir del ple absolut que presentava el teatre Ideal, datat en l’any 1914, i què no dir de la cua fantàstica formada per a entrar-hi, passarel·la de les bones gents del poble, tots mudats i entusiasmats, tots saludant a tort i a dret, tots expectants per veure una obra en què tot pren un sabor de proximitat i, certament, popular. Alcalde, regidores, televisió, gent anònima, amistats, gent de la pilota,... Tot ben disposat, en definitiva, per veure les habilitats dramàtiques d’uns actors joves i amateurs que interpreten amb entusiasme i amb un magnífic valencià els personatges d'una obra editada conjuntament per la Càtedra de Pilota Valenciana i la Conselleria de Cultura d’aquest raconet del país. Què més es pot demanar?


Doncs, per exemple, es pot demanar que es continue fomentant aquest tipus d’actes culturals. I per exemple, es pot demanar també que l’obra rode tant com siga possible pels escenaris dels nostres pobles. Perquè si bé no deixa de ser una peça costumista i hereva dels quadres valencians iniciats a principis de segle XX per Eduard Escalante, és clar que és una obra que fa les delícies del públic més casolà i més nostre. D’ací, la clau de l’èxit, utilitzada recurrentment, sí, però encara eficient avui malgrat les propostes modernes i el teatre, diguem-ne, transgressor. Cavallers, per això, no enganya. Hom espera una cosa i això és el que obté. Potser, si un llig abans el llibre, pot apreciar que la representació s’allunya un poc de l’esperit tràgic del guió original, però és aquesta una concessió al meu parèixer encertada, no debades cal connectar amb el públic potencial, cosa que no és fàcil, clar que no. Entre altres, es necessita polir la llengua, representativa i alhora anacrònica, si més no a l’altura d’un joc com el de la pilota que ha conservat joies i recialles lingüístiques com ara ‘abocar el pot’, ‘coixinet’, ‘plantada com un ciri’, ‘la pilota li diu a qui va guanyant’,... Això per no parlar de tot un conjunt de vocabulari local en gran part perdut pel canó del temps: ‘escardussó’, ‘mussol’, ‘capçana’,...

Coberta del llibre

M’ha agradat, per tot, retrobar-me amb el teatre, amb aquest tipus de teatre, per a ser més exacte. Encara més amb l’argument de la pilota com a motiu central. Una obra de la companyia Triloc que se centra en les avinenteses que la vida planteja a dos personatges que són amics i que freqüenten el trinquet del seu poble, concretament el bar que dóna accés al que consideren la seua llar social, allí on deixen caure els deus desitjos i els seus temors, allà on l’amor se solapa amb la mort, allà on la rutina es dilueix entre cambreres resignades, copes de conyac i pilotes de vaqueta, allà on passa el temps de manera inexorable. Una obra on els cavallers són retractats com a tals malgrat la precarietat de la vida rural i els menesters que circulen per la quotidinitat. Tot un plaer.  
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...