Coronavirus. Capítol 13: 'Pilota valenciana'

 Genovés i Àlvaro acompanyats dels feridors i

l'home bo abans de la partida del segle (1995) 

À punt tira del clàssic entre els clàssics durant aquests dies de confinament. La partida del segle entre el Genovés i Àlvaro de Faura, la jugada l’any 1995. A Sagunt. No podia ésser-ne una altra. I me n’alegre. Molt. Perquè ja era hora. I perquè, al capdavall, sempre preferiré veure pilota valenciana, i de la bona, abans que els grans clàssics del futbol que ofereix cada nit Televisió Espanyola en el seu canal de TDP. Uns clàssics que bé, tampoc no estan gens malament, a dir veritat. I ho dic sense acritud, això. Ho he de confessar. En aquest sentit, l’altre dia vaig veure una bona part de l’Espanya-Malta de 1983, aquell del 12-1. I ves per on em va agradar, no tant per l’orgull patriòtic, és clar, del qual sempre he anat una miqueta mancadet, sinó per la diferència tecnològica -i antropològica- que es pot apreciar respecte d’aquests temps de retransmissions excessivament inflades i farcides de detalls i millores audiovisuals. El progrés. Però fa vora quaranta anys, els locutors no se n’eixien mai amb un ciri trencat. És cert que quan Señor va fer aquell últim gol històric, el de la classificació definitiva, hi va haver un esclafit de joia per part de José Ángel de la Casa, el periodista en qüestió, però res comparat amb la bogeria col·lectiva que en aquells moments desprenia l’estadi Benito Villamarín, a Sevilla, banderes preconstitucionals al marge. La invasió de camp final, de fet, es va tallar de sobte per a donar pas a un altre programa. I adiós, muy buenas, malgrat la importància de la classificació per a l’Europeu de 1984. Impensable avui, això, on la imatge, les celebracions i l’apartat purament extraesportiu, de vegades tenen més transcendència que el joc en si. Però bé, fora romanços. El cas és que aquesta qüestió mai no ha acabat d’afectar en excés la pilota valenciana. I menys encara en aquell llunyà 1995 on un mite popular en totes les lletres, Paco el Genovés entrava en l’Olimp dels Déus i de l’heroisme romàntic en guanyar 60-55 un jove de Faura anomenat Àlvaro que pegava molt fort. I tan fort. És clar que això, després de tot, no li va servir de gran ajuda. Perquè allí, al trinquet de Sagunt, dic, hi havia alguna cosa més que una pilota de vaqueta. Hi havia passió, i amor, i identitat. Tot pel Genovés, d’altra banda, que ho havia donat tot, i que havia donat tant, i tan bo, als aficionats i a les bones gents que es desvivien, i es desviuen, per aquest joc tan rabiosament valencià. També hi hagué molt crits aquell dia, crits combinats amb silencis sepulcrals; i tensions barrejades amb respectes de cavallers; i plors d’alegria, molts plors d’alegria. I, sobretot, molta emoció, és a dir, el que en valencià s’expressa tan bé i tan genuïnament amb aquest adjectiu tan bonic i precís: ‘esborronador’. I bé. Tot això, per tant, es podrà veure aquest dissabte a les 17,25 per Àpunt. I això no és res, perquè pel que es veu, aquesta serà la primera retransmissió d’una sèrie de partides que el canal valencià per antonomàsia oferirà als espectadors durant aquest període de quarantena. Així que camí de la nostàlgia es confirma, doncs, que el record d’uns temps que ja no hi tornaran són l’antídot perfecte per a combatre la informació en rigorós directe que ofereixen les cadenes que lluiten pel prime time, per l’audiència, per la morbositat, i per no sé quantes altres collonades que no ens importen als mortals comuns i corrents d’aquest raconet del país.