dissabte, 27 de febrer del 2010

Guai, ara la pluja és guai!

Ara que està tan de moda que ploga en abundància i que també, de tant en tant, ens envaïsquen fenòmens meteorològics aliens a aquestes terres mediterrànies, em crida poderosament l’atenció les expressions i les valoracions que tals fets provoquen sobre les noves generacions de valencians, si més no allunyades de les que fan o han fet les generacions més velles que ens han donat pas. Sens dubte, factors com ara el sistemàtic abandó de les tasques agrícoles o també el proporcional desinterés per les catàstrofes que l’oratge provoca en el camp deuen haver influït. Però és evident que alguna cosa més profunda caldria analitzar quan es comprova com en un espai tan curt de temps, vint anys poc més o menys, s’ha passat de témer la pluja per cada racó del país: ai mare la taronja!; a lloar-la no per res en particular, sinó pel simple fet de caure amb força: que guai, mira cómo llueve! Canvi climàtic en diuen. Sí, clar.
Els tarongers nevats del passat desembre també reberen la consideració de guais

dimecres, 17 de febrer del 2010

Hipocorístics (i energúmens) valencians: Fonsín i Sefarín

Al País Valencià hi ha personatges que no callen i són molts, també hi ha qui són coents i són més; i, sobretot, hi ha qui vol i no pot. Alhora hi ha qui ho és tot i no és res, que es pensa suprem i només és fem; qui té vergonya i qui no la té. Hi ha qui s’ho creu i hi ha qui no, qui és persona i qui no ho és; qui furta i va a galera i qui furta i fa carrera, com aquell que viu en la mentida i aquell altre que viu de la mentida. Hi ha Fonsins i hi ha Sefarins. I després de tot, hi ha qui és desgraciat i amb els collons entropessa. Aquests som els ciutadans, els altres no, els altres són altra cosa: energúmens. I el pitjor no és això, no, el pitjor és que ho són durant tota sa vida.

Atents a la imatge de Fonsín, s'ho passa la mar de bé. Sefarín també. Els dos són, a hores d'ara, els principals exponents d'hipocorístics (i energúmens) valencians.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Arrels profundes

Resultar difícil explicar en poques línies una jornada en què es conjuguen gran part de les qüestions que fan bategar aquest costumari de tendències irresoltes. Primer perquè ja no és molt comú veure pobles lliurats majoritàriament a les inclemències del camp; segon perquè no són massa els dies que hom té l’oportunitat d’endinsar-se en la llar d’un artesà dedicat als afers de la pilota, en aquest cas el de fer didals de cuir; i tercer, per una sèrie de motius que, de vegades, fan replantejar-se si en realitat aquest país està tan malament com ens creiem. Què pensar si no quan s’hi sent un senegalès parlant magníficament el valencià pels carrers de Sumacàrcer, a la Ribera; o quan es veu el trinquet de Bellreguard de gom a gom amb uns aficionats atents al resultat d'un desafiu i uns altres pocs celebrant amb certa eufòria i desenfrè la pròxima boda d’un amic. Què pensar quan es comprova que tot discorre sota l’eficiència comercial d’un singular enfrontament entre pilotaris de raspall i un jugador d’escala i corda. I què pensar quan tot s’acaba amb els sospirs d’un divendres a la nit en què es recorren tots aquells reductes on pareix que el temps no avança i el progrés no arriba. Què pensar doncs? Doncs això precisament: que millor pensar-ho; no siga cosa que parlant-ho es desvetllen certes coses que en qualsevol cas és preferible deixar-les com estan, tant per a bé com per a mal.

El trinquet observa la treta des del dau

Les converses entre pilotaris i aficionats són freqüents

dimarts, 9 de febrer del 2010

FEM UN TRIO. El fascinant món de la ploma

Ací va una recomanació literària que espere que us vinga de gust si el que voleu i desitgeu és passar una estona divertida i ben entretinguda. Es tracta de l’últim llibre guardonat amb el Premi de narrativa "Ciutat de Sagunt", un cúmul de vivències literàries, peripècies editorials i mediocritats diverses relacionades amb la biografia de l'autor que l'escriu, el cullerenc Manel Joan i Arinyó. Sens dubte, una obra amena farcida de frases fetes i refranys valencians que, a més, deixa fragments antològics molt del gust d’aquells que em demanen sovint entrades oriolanes en aquest blog: Cronològicament, la primera vegada que vaig estar a punt de tocar el cel va ser la primavera de 1980. Jo feia de mestre a Bigastre; doble heroïcitat de què han de fugir com de caure a les brases: fer de mestre i damunt a Bigastre, rovell de l’ou de la Vega Baixa. (Durant tot el curs vaig rebre insults per la meua fatxa. I en juny, com a colofó, un alumne curt de gambals intentà apunyalar-me.). Doncs això. A llegir, a llegir, que el món s’acaba!

diumenge, 7 de febrer del 2010

Camins al camp

Potser una de les estampes pobletanes més amenaçades de l’actualitat és la d’un home amb la motet camí de l'horta. I és que si ja fa un temps vaig escriure sobre la decadència dels monovolúmens per aquestes terres valencianes, també estretament lligats al devenir del camp, què no dir-ne de les antigues mobylettes o rieju i dels seus conductors, majoritàriament llauradors d’avançada edat que encara tenen orgull per carregar la moto amb la màquina de sulfatar, el cabàs, la lligona, el sarró amb l’esmorzar i el gos rateret traient el cap per sobre el caixó que porten al darrere. Ara ens fa gràcia, ho trobem còmic fins i tot, però no és gens gosat aventurar que arribarà el dia que els trobarem a faltar, no per la imatge melancòlica que desprenen circulant per un camí rural i solitari, sinó per quelcom de més profund: ben mirat són els últims hereus d’una quotidianitat agrícola que té els dies comptats, seguidors a més d’un gairebé extingit codi de circulació. Continuen fent amb el braç el gest de girar a la dreta o a l’esquerra... Llunyans queden, de fet, els temps en què les motos no portaven intermitents.
Els camins rurals mostren sovint la solitud dels camps

dilluns, 1 de febrer del 2010

Meninfotisme vs coentor

Açò del meninfotisme i la coentor és com aquelles pel·lícules teòricament de por que enfrontaven els monstres més rendibles del panorama cinematogràfic, com ara aquella tan famosa de Freddy contra Jason. La diferència, tanmateix, és que al País Valencià no es tracta d’una pel·lícula de Hollywood ni tampoc d’un dels costums més arrelats d’aquestes terres, com he escrit algunes voltes; sinó més aviat al contrari: és una conducta i/o un codi ètic que cal acatar quan s’entra des de Vinaròs i s’arriba fins al més enllà; una autèntica bíblia que lluny d’enfrontar-se com els vells monstres del terror, s’hi complementa i ofereix situacions tan patètiques com la d’un conseller de l’actual gabinet valencià que, atents al bram, assegura que la paralització del pla d’El Cabanyal per part del Ministeri de Cultura és la major agressió que hem patit els valencians des de l’abolició dels furs al 1707. Quasi res porta el diari. Estem fatal.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...