diumenge, 28 de desembre de 2014

Bon viatge cap a Ítaca

Àlvaro i amics pilotaris
Moments abans de la partida, una dona encuriosida per la multitud que s’agombola a les portes del trinquet Pelayo, li pregunta a l’home: “¿y eso?, a la qual cosa ell li respon: “van a apostar”. Li ho diu en un to sec i neutre, segur de si mateix, posseïdor de la raó, com aquell que ho sap tot i no sap res. I, convençut, torna a repetir: “van a apostar, ahí apuestan”. Però la dona prompte mostra desinterés i enfila cap al carrer Xàtiva, desitjosa de diluir-se amb la massa que compra frenèticament en aquests dies de Nadal, totalment aliena al que en eixe precís moment s’està vivint en el reduït fragment de puresa i costumisme que forma la llibreria París-València i el bar del trinquet. Perquè així és la realitat un dissabte de partida al carrer Pelayo. Un pur contrast. I és que si aquesta gent sabera..., si els valencians d’avui foren conscients del que es cou a les lloses de la catedral de la pilota, si sabera com de gran pot arribar a ser el que allí s’esdevé i valorara el que representa tindre en ple centre de València una instal·lació esportiva datada de l’any 1868, no diria tan gratuïtament això de “van a apostar”. No ho diria, ausades que no. Com a mínim, callaria. Respecte reverencial. Ai mare si els valencians apreciàrem el que tenim, ai si sabérem qui som i d’on venim, ai mare si ho sabérem! En fi... Poc més es pot dir ja. La dolçaina i el tabalet que sona al trinquet per gentilesa dels germans Cavaller de Sagunt em convida a entrar definitivament al temple per excel·lència de la pilota valenciana, acompanyat dels meus, dels de casa, de tots aquells que s’han concedit el privilegi d’assistir a l’última i definitiva partida del campió indiscutible dels darrers vint anys, Àlvaro de Faura. I, en efecte, l’ambient és el de les grans finals, una atmosfera que esborrona, un micromón popular i amb caràcter plenament valencià, de llengua i d’esperit. Hi ha molta gent de les Valls, de Faura principalment, poble natal del pilotari homenatjat. Amics, coneguts, aficionats de sempre, bona gent i gent del poble, tots arribats per a l’ocasió, amb la dolçaina i el tabalet com a rerefons musical, amb albaes, amb una boira d’entusiasme que, com és evident, fa que la partida tarde a començar. L’esclafit constant d’aplaudiments i reconeixements a la trajectòria esportiva i professional d’Àlvaro es trenca de manera abrupta quan el Delegat del Govern al País Valencià, Serafín Castellano, saluda al mite que es retira, una bronca en tota regla que l’honorable exconseller aguanta com pot i com deu, no li’n queda altra. Perquè això és el que n’hi ha, amic Serafín, ni més ni menys. De seguida, una abraçada entre Àlvaro i Genovés II, el seu gran rival, pilotari poderós i de formes exquisides, l’herència del gran Paco Cabanes el Genovés, present també en l’acte com no podia ser de cap altra manera, com el Déu que salvaguarda les essències d’aquest joc i d’aquest país. Pelayo esclata, és una olla, ple de gom a gom. I la partida comença... No s’allarga excessivament, aquesta és la veritat, massa emocions preliminars, massa records, massa caliu, els amics, el poble, la família, massa de tot com perquè Àlvaro, l’últim i més recent cavaller de faixa roja, no ho acuse. Juga en companyia de Raül, mitger de Godelleta; i Carlos, punter del Genovés; dues bones figures, bregadors com els homes de la pilota. Però no poden fer res davant el recital de joc de la parella de blau formada per Genovés II i Javi de Massalfassar, canons en els braços, rebots espectaculars, pilotes que tallen corda, incontestables tots dos.
Saludant al trinquet
En un moment donat, la partida regala als aficionats un quinze antològic que posa un 25 per 25. Poc després, amb la partida ja decantada i amb un 55 per 30 per als blaus, es produeix un conat de reacció del rest de Faura que a punt està d’obrar el miracle de les grans remuntades. Però no, no és el dia. La partida conclou i amb ella se’n va una xicoteta però valuosa porció de la nostra història col·lectiva com a valencians. És, i serà, el dia que Àlvaro va dir adéu. El dia que tots li donaren les gràcies i li perdonaren els seus pecats com a jugador. Bon viatge, en definitiva, per als guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell..

dijous, 4 de desembre de 2014

L'últim carxot a la Ribera

Foto: Lluís Llapissera
En uns temps globals on l’ambient dels trinquets se’n ressent de manera notòria i ben particular, sempre és d’agrair que els aficionats d’aquest joc tan popular que es diu pilota valenciana continuen assistint en major o en menor mesura a les partides denominades del dia a dia, més encara si la raó és el final del trajecte d’Àlvaro, aquest pilotari tan brau que no té res a demostrar perquè ja ha donat tot el que havia de donar. I és que, en efecte, poca cosa més es pot dir de l’esquerrà de Faura (Camp de Morvedre), de camí cap a la retirada després de vint anys de regnat indiscutible en la modalitat d’escala i corda, la modalitat reina i alhora la que més està patint els menesters d’una època poc donada al teixit de noblesa i humanisme que envolta el joc de la pilota en general. Guadassuar va ser el recinte escollit. El jove Puchol II el rival d’honor. L’afició de la Ribera el testimoni dels seus últims colps de carxot per la comarca del Xúquer. Així que com és evident, el resultat fou el menys important. Un 60-40 favorable a Puchol II, que formava parella amb Jesús, i que avança de manera incontestable cap a l’olimp de la pilota, allà on aguaiten mites com Juliet, Rovellet, Eusebio, Genovés i ara Àlvaro, carregat i esgotat després de l’esforç realitzat al trinquet. Temps difícils per a la pilota professional són els presents, va concloure. Sense cobertura televisiva, amb les inclemències de sempre, amb poca gent asseguda a l’escala i amb una crisi a sobre que no només és d’ara, sinó que ve d’abans, de molt abans. Perquè la pilota és un món paral·lel, reclòs en si mateix, va i torna, i ja vorem, com diuen els cecs. No obstant això, Àlvaro se’n va amb moltíssima dignitat, tot esperant que la pròxima partida homenatge prevista a Vila-real siga més càlida, amb millor preparació i amb l’empenta fidel dels aficionats de la Plana i les Valls, allà on la galotxa manté una vitalitat envejable i allà on es va criar aquest pilotari agraït per les mostres d’afecte que està rebent darrerament. Em falten partides, va dir després de Guadassuar, com si encara no fóra conscient del poquet que li resta per a penjar els guants. La professionalitat que no falte, sens dubte, això no li ho negarà mai ningú. Heus ací el seu mèrit, heus ací el que romandrà per sempre. 

dimecres, 19 de novembre de 2014

L'exemple d'Àlvaro

Foto: Frediesport
Hi ha una sentència sociolingüística referida a la llengua catalana parlada en aquesta part de la Mediterrània que sempre m’ha cridat l’atenció: al País Valencià no hi ha diglòssia* ni bilingüisme, el que hi ha és un procés claríssim de substitució lingüística del valencià pel castellà que tan sols admet dos camins, o deixar-lo acabar o revertir-lo mitjançant polítiques serioses de foment i normalització. Doncs bé. Paral·lelament, els valencians tenim un esport que ens identifica, que és la pilota, un joc d’arrels populars que guarda moltes similituds amb el procés lingüístic descrit un pèl més amunt i que ha estat notícia les últimes setmanes per la retirada del millor jugador professional dels darrers vint anys: Àlvaro de Faura (Camp de Morvedre). I és que quan un número u se’n va, cal fer-se de bell nou una sèrie de preguntes relacionades amb un esport que com la llengua, també pateix un retrocés clar i dur, molt dur, tocat de mort diria jo. Cap on va aquest esport? Té viabilitat? Existeix interés per redreçar-lo i dignificar-lo més enllà del folklore i la banalitat institucionals? Què fem, el deixem com està ara, això és marginat i abandonat, o el fomentem? És clar que a la pilota, com a la llengua, apareixen de tant en tant herois romàntics com el Genovés o Joan Fuster, personatges històrics apassionants que arrosseguen masses i alcen muntanyes pel simple fet d’existir i demostrar cada dia les seues habilitats en un camp determinat, gent extraordinària i genial destinada a la glòria perpètua. Mites, en definitiva. Però aquests casos no són habituals. Tot al contrari, són més aviat escassos. I com resa la sentència sociolingüística, la disjuntiva real és la de triar el camí de la mort o de la vida, sense heroismes ni camins intermedis. O l’apatia o el foment, o l’autoodi o la normalitat. I ací és precisament on apareix el nostre pilotari, Àlvaro, que ha representat, sens dubte, la segona opció: la del treball, la de la professionalitat, la de l’estandardització d’un joc que no pot continuar vivint envoltat d’hipocresies ni de falses promeses. Perquè aquest és l’únic camí possible. Aconseguir que la normalitat entre a la pilota, treballar perquè els nostres pilotaris siguen igual de respectats que els futbolistes del València, o del Barça; venerats com a figures que perpetuen una tradició de segles i segles, mans esquarterades que sempre s’ho deixaran tot pel que consideren la seua passió i el seu viure, la pilota de vaqueta. Poques coses més podem fer els aficionats a banda d’aplaudir exemples com Àlvaro, sempre esperant que algun dia aquest país imaginari que es diu valencià es digne a defensar seriosament el que és seu, per damunt de tot i de tots: amb escoles, amb retransmissions televisives, amb publicitat, amb puresa, amb molta, moltíssima estima. No ho oblidem, aquesta és l’única solució. La resta són romanços.

*Diglòssia: situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l'un és usat per a funcions formals, generalment en l'ús escrit, enfront de l'altre, que és usat per a funcions informals, generalment orals.      

dijous, 13 de novembre de 2014

Matalàs de llana

No és habitual veure’ls, menys encara dormir-hi, però la veritat és que els matalassos de llana continuen existint, arraconats sí, desplaçats per l’imperi del moll i el viscoelàstic, també, però encara presents en aquest món tan colonitzat per les innovacions gairebé tecnològiques en matèria de confort i descans. Pocs són, no obstant això, els qui han deixat de recordar-los, fins i tot d’utilitzar-los, sempre amb paraules evocadores i amb el típic toc popular que li dóna a la qüestió eixe hàlit de tendresa difícil de ser passat per alt en aquest present farcit de banalitat i progrés. Avui, per això, hi ha incondicionals d’aquells matalassos, com també alguna empresa que es dedica a refer-los sota el reclam publicitari de l’ecologia i la sostenibilitat, cosa que és certa, tot siga dit de pas. Amb el temps, d’altra banda, el matalàs de llana ha donat lloc a refranys tan coneguts com ara “faena de matalafer, fer i desfer” o “uns tenen la fama i uns altres carden la llana”, parèmies que si bé contenen un significat metafòric més que evident, fan honor al treball que suposava condicionar el matalàs a fi d’aconseguir una capa de llana –també de cotó o de borra- flonja i predisposada per al repòs. I és que la llana, això era així, s’havia de treballar cada cert temps per tal que no s’endurira; i en conseqüència, s’havia de traure de l’interior del matalàs, cardar-la i tornar-la a introduir al matalàs, que havia de ser cosit de bell nou. Talment com un cicle que s’obri i es tanca, un treball tocat per la vareta de la constància, la paciència i el bon fer. Incompatible, tot i això, amb les tendències d’avui, incapaç de competir amb els gegants que dominen el mercat de la son, sense vida més enllà dels fidels que es resisteixen a canviar per la raó més simple i noble que existeix: el costum de tota una vida.

dilluns, 3 de novembre de 2014

VICTUS, Albert Sànchez Pinyol. NOVES GLÒRIES A ESPANYA, Vicent Flor



En realitat, Victus i Noves glòries a Espanya són dos llibres que no tenen molt a veure. O potser sí. Ambdós tracten, des de perspectives i formats diferents, el procés de destrucció d’un poble. Però així com el primer és una novel·la històrica ambientada en la Guerra de Successió i la destrucció de Barcelona al 1714, l’altre és un assaig divulgatiu extens i dens sobre les malifetes que l’analfabetisme blaver ha ocasionat en la llengua i la cultura d’aquesta part de la mediterrània anomenada País Valencià. Tot i això, el vertader motiu que m’ha fet engolir-me aquest dos colossos de la literatura catalana actual, ha estat un altre, si de cas molt més primari i molt més espontani: un impuls. I és que al marge de la temàtica, si alguna cosa tenen en comú aquests dos llibres i els seus autors, Albert Sanchez Pinyol i Vicent Flor, és que s’han vist afectats per abusos pareguts: la censura per una banda i la violència irracional per una altra. Motivació de sobra per anar a la llibreria i excusa excel·lent per estar atent al discórrer de les seues pàgines i la seua trama, molt interessant en els dos casos. Dit això, és ben cert que Victus m’ha agradat molt més. A dir veritat, m’ha encantat. És una història magníficament lligada que situa a un tal Martí Zuviría com a fil conductor de la narració, des del seu aprenentatge com a enginyer militar a Bazoches fins al seu anar i venir pels diferents exèrcits en disputa per la corona d’Espanya, el borbònic i l’austríac; amb un colofó final esplèndid i dramàtic que té la ciutat de Barcelona com escenari d’una de les batalles més cruentes i més lliures de quantes hagen pogut tenir lloc en els últims segles. I dic lliure perquè al capdavall és aquesta la paraula que pareix sobrevolar durant tota l’obra, la llibertat, el romanticisme, deixar-se dur per la tragèdia d’una guerra que potser es va perdre, això és veritat, però que va deixar una llavor essencial que algun dia germinarà en benefici d’aquest concepte tan difús i tan odiat per a les mentalitats més ràncies, els països de cultura i llengua catalanes, els països catalans. Per això la censura, per això la intransigència. Però allà ells, nosaltres alegres i contents, tal com diu constantment aquest personatge tan carismàtic del llibre, Martí Zuviría, àlies camallarg. Per a gaudir de la lectura, certament.

dimarts, 7 d’octubre de 2014

Individual de pilota valenciana


L'escala atenta al dau de Genovés II
Les partides no foren molt bones, aquesta és la veritat, resoltes en poc més d’una hora i concloses les dues amb 60-30 favorable a Soro III i a Fageca enfront de Santi i Genovés II. Però un trinquet, més encara si ofereix un ambient tan casolà i tan popular com el d’Alzira diumenge passat sempre és gustós de veure, amb l’escala plena, amb eixa flaire de caliquenyo que envolta les converses dels aficionats, amb eixe hàlit de supervivència que un no sap mai com interpretar. I és que el joc, el campionat individual de pilota valenciana vull dir, resisteix, no se sap ben bé de quina manera, sense cap imatge corporativa enganxada a la samarreta dels pilotaris, amb noves i esperançadores figures com Puchol II, sense cap altra companyia que no siga la càtedra habitual, sense saber d’on ix el capital que recolza un espectacle tan antic com el poble valencià, i encara més, molt més. Un pot pensar malament, això està clar, i segurament encertarà. En aquest país que rescata clubs de futbol i empreses en caiguda lliure, la pilota també té la seua porció de protagonisme, més per a mal que per a bé, les coses com siguen. Però mira... Al cap i a la fi, el que importa és retrobar-se amb el sabor d’aquest esport, amb el soroll de la vaqueta, amb la plasticitat de tot plegat. Perquè el mà a mà és molt espectacular. També és exigent, molt dur, i no enganya ningú. Per això, a Alzira va guanyar qui va guanyar. D’una banda Soro III, l’actual campió. De l’altra, Fageca, fort com un bou, incontestable davant un Genovés II allunyat del seu millor moment. La resta, com ja se sap, el de sempre. Els habituals crits dels marxadors, l’hora del berenar entre partida i partida, les mirades entre pilotari i aficionat, en general tot un seguit d’imatges amb valor costumista inserides en un trinquet modern i trencador com el d’Alzira, amb vidrieres, sense parets al dau ni al rest, còmode, blanc immaculat, una instal·lació que deuria estar més a l’abast del poble, tot siga dit de pas, més cèntrica, millor comunicada... Al cap i a la fi, del poble depén que la pilota continue viva.
Rebot espectacular de Santi de Finestrat
Caiguda d'escala de Soro III, actual campió
Genovés II, un pilotari amb classe
Fageca les va traure totes!
El trinquet d'Alzira presentà un bon aspecte
Les partides sempre s'aprecien millor amb bona companyia

dissabte, 4 d’octubre de 2014

PARAULES EN XARXA, PARAULES RESCATADES

Seria massa llarg enumerar totes les paraules, expressions, retrucs i cançons populars que el llibre amb caràcter enciclopèdic Paraules en xarxa m’ha permés descobrir alhora que recuperar i tornar a gaudir: ‘cagant tomates’, ‘a burro-barra’, ‘atxa’, ‘canviar l’aigua a les olives’... Així que en volta d’escriure’n ara i ací un mostrari més aviat personal, utilitzaré aquest espai de costums per recomanar una magnífica obra coral finançada a través del micromecenatge i sorgida gràcies a la iniciativa d’un grup de Facebook anomenat Rescatem paraules de l’oblit, un grup en el qual tinc el plaer de participar regularment. És aquest un llibre nascut al caliu de la tecnologia, un llibre 2.0, maquinat i cuit amb les alternatives editorials que ofereix la xarxa. D’ací el seu títol, molt ben triat, encertat, capaç de reunir un corpus lingüístic abundant on es nota el bon fer del seu capità, l’excepcional filòleg riberenc Juli Jordà Mulet. Amb un pròleg del també filòleg i artista de Sueca, Eugeni Alemany, l’obra ha suposat per a mi una alenada d’aire fresc, un tendre i enriquidor viatge al cor dels termes valencians més metafòrics, més carregats d’ironia i de significat, un passeig cap a l’autenticitat del poble que els ha creats. Si més no, una agradable notícia que s’ha col·lat entre la foscor que representen les inexistents polítiques lingüístiques del País Valencià. Perquè, en efecte, resulta molt bonic saber que un no està sol en aquesta batalla de redreçar un idioma tan maltractat com el nostre, és molt engrescador conéixer gent que també dedica una porció del seu temps a estimar-lo de manera altruista, simplement perquè sí, senzillament perquè li dóna la gana, sense més explicacions. I no hi ha més. Tota la resta és mentira. Mentira???? Sí, mentira. Doncs agarra el cagalló i estira.

Heus ací un xicotet tastet que resumeix ben bé l’esperit d’un llibre fet amb la voluntat de perdurar, unes poques paraules que jo mateix he sentit com qui no vol la cosa i de manera totalment inconscient, pronunciades sense artificiositat per la persona que tenia al davant:
Sitral: llepolia que en contacte amb la llengua, bull.
Passar-se’n la saó: passar el moment adequat per fer alguna cosa.
Remitjó: quantitat minsa, el que sobra.
Més sord que una rella (la rella és una part del forcat que s’usa per a fer solcs en la terra)
Pito/-a: persona valenta, espavilada, desimbolt, de bon veure.
Fussar: remoure el menjar que té un al plat perquè no li agrada o perquè no té gana.
Com si cagares però cap a dins: indica la impossibilitat de fer alguna cosa.

I res més. Em pense que el llibre està present en una de les poques llibreries del País Valencià que es preocupa de tenir un bon catàleg de llibres en llengua catalana: 3i4.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/10/01/quadern/1412180620_397395.html

dimecres, 1 d’octubre de 2014

Colp de gràcia al valencià

Sempre ens quedarà el folklore
Encara un poc consternat per la notícia que situa el percentatge de valencianoparlants en un 10% l’any 2050, arriba l’hora de traure algunes conclusions no precisament precipitades sinó mastegades al llarg de tots els anys que porte fent classe de valencià. I és que la notícia, contràriament a tots aquells que s’han escandalitzat i han posat el crit en el cel, no m’ha resultat sorprenent, en tot cas m’ha impactat, que és molt diferent. I és que fins ara, mai no havia sentit ningú dir-ho tan claret i per escrit, publicat en els mitjans de comunicació i amb el rerefons d’un estudi que, simplificant un poc la cosa, només fa que confirmar els senyals que alguns ja prevéiem de feia anys. En efecte, els valencianoparlants ho tenim molt negre. Més si es considera que en alguns pobles i ciutats valencians ja fa temps que l’ús del valencià voreja el 10% o, fins i tot, menys. Alacant a banda, ciutats com ara Castelló de la Plana, Sagunt, València o Elx en són un exemple. I tampoc cal fer un estudi per saber-ho, sobra amb un passeget pel carrer i amb parar l’orella. O en qualsevol cas, sobra amb participar en alguna conversa a les xarxes socials on tot pareix que es queda en pur alarmisme, politització i en més del mateix: que si ofrenar noves glòries, que si bilingüisme per ací i per allà, que si açò és cosa dels catalanistes,… En fi, hi ha una part important de valencians amb certa tendència a enarborar banderes postisses amb qui no es pot comptar per a redreçar aquest problema, de cap de les maneres. Ni ara ni mai. No obstant això, convindria que alguns dels qui ara es justifiquen i posen arguments tan vells com “yo siempre he defendido el valenciano”, “tiene que haber libertad de elección” i totes aquestes ximpleries, deixaren de donar pel sac i ens oblidaren ja d’una vegada. Perquè si la nostra llengua mor, com a mínim vull un poc de dignitat el dia del seu soterrar, sense cap mosca collonuda foradant-me l’orella i dient-me que “yo soy más valenciano que tú porque como paella los domingos y soy miembro de una falla”. M’alegre molt per tots ells, de veritat que sí, però per favor, que no em conten romanços, de fet no vull ni que em parlen. Perquè el vertader problema de la llengua d’aquest país, del català parlat a terres valencianes, no és que a la gent li importe una merda, que també, és que en gran part és contrària a la seua dignificació, al seu ús i a la seua normalitat. Diguem-ho clar. Ja està bé d’ambigüitats i d’hipocresies. O es parla o no es parla. O s’escriu o no s’escriu. O s’estima o es deixa perdre…

dilluns, 22 de setembre de 2014

Caixó

La controvèrsia ha arribat fins i tot a les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, com en un intent de donar cabuda a tots els doblets lingüístics amb capacitat de donar pel sac a tots aquells que s’hi examinen. Tanmateix, la realitat és que els conceptes caixó i calaix designen realitats diferents, ja que mentre l’un, calaix, fa referència al receptacle mòbil d’un moble, com ara el d’una tauleta de nit; el caixó, almenys per aquestes terres, sempre ha fet referència a una caixa rectangular que s’utilitzava, i s’utilitza encara, en el camp a fi de dipositar la collita corresponent, sobretot taronges, el cítric per excel·lència d’aquesta part de la mediterrània. El matís, no obstant això, i el vertader motiu d’aquesta entrada, n’és un altre. I és que ara ja no se’n veuen, de caixons de fusta, substituïts per complet pel frenesí del progrés i per materials més funcionals i barats com ara el plàstic, potser també més resistents, però sens dubte mancats d’aquest aspecte ancestral tan feréstec i tan evocador. Avui, per això mateix, els caixons de fusta ja formen part de la rèmora del record, associats a aquell passat no tan llunyà on el camp era la realitat diària, arraconats i deixats perdre entremig del silenci d’alguns magatzems, menjats majoritàriament pel corcó de la fusta i supervivents, malgrat tot, en algunes botigues que posen en valor la qualitat dels productes de l’horta valenciana, també en aquells altres establiments que tenen gust per les coses antigues, com si es tractaren alhora d’un reclam publicitari. És curiós, en aquest sentit, que el caixó siga ara un d’aquests objectes que ens resistim a tirar pel seu valor sentimental; que siga, de retruc, un dels objectes que es guarden en el ‘calaix de sastre’ d’algunes cases, és a dir, l’espai on es guarden records, joguets i tota classe d’objectes que un no sap ben bé on col·locar. El caixó dins del calaix, sens dubte, un divertit joc de paraules.

dilluns, 1 de setembre de 2014

Grau Vell de Sagunt


Ara mateix no recorde els anys que no em deixava caure pel Grau Vell, l’antic port romà de Sagunt. L’únic que sé és que l’última vegada que ho vaig fer encara es podia accedir per un camí de terra envoltat de marjal, un passeig ben agradable entre garses i gavines que sempre em retrotreia aquella excursió magnífica que els mestres de l’escola Cronista Chabret organitzaren cap a finals dels vuitanta per celebrar l’arribada de la primavera. Tota una meravella, certament. Al Grau Vell, que jo recorde, també es podia accedir des de la platja de Puçol, primer poble de l’Horta, per un camí pedregós que vorejava la mar i que et permetia assaborir les fragàncies humides de la Gola de l’estany i la Marjal dels Moros, ja al terme de Sagunt. Tant l’un com l’altre eren viaranys d’abans, rurals i desatesos, aptes sobretot per a caminants bucòlics que buscaven el contacte feréstec amb la natura, avui caiguts en l’oblit, l’un per les conseqüències dels temporals marins i l’altre per la desídia dels governants, tot plegat per l’avarícia i la destrucció causada per aquest parc industrial fantasmagòric que travessa l’antiga carretera de la quarta planta, un parc molt capaç de soterrar aquesta joia del litoral valencià que tothom convergeix a anomenar Grau Vell, mai Grao Viejo. Una joia, potser, d’aspecte poc abellidor, això és veritat, de roca i de terra negra solidificada, record perenne dels vessaments de l’antiga siderúrgia del Port de Sagunt, els Alts Forns del Mediterrani. Però una joia al capdavall, evidentment verge, visitada sobretot per pescadors i habitada encara per uns pocs veïns que es resisteixen a veure-la enfonsada en la misèria més absoluta. Respireu, amics lectors! Què no dir de tanta desídia. I és que el Grau Vell és, actualment, un llogaret de paradoxes. Un paradís, sí, però també un femer; un tresor arqueològic, en efecte, però també un exemple d’abandonament en aquest sentit. Una platja situada al terme de Sagunt, bressol de civilitzacions segons les guies turístiques, però no gens nomenada pels responsables municipals, només preocupats per les banderes blaves i per no sé quines altres collonades. Quina barra la seua! Una platja apta per al romanticisme, per a la nostàlgia, per al silenci evocador, però només penetrable si un s’aventura a endinsar-se en un camí pervers exemple de desolació, entre residus industrials i fàbriques magnànimes que amaguen el monstre d’una planta de gas de dubtosa salubritat. En un temps on la gent busca i rebusca els xicotets reductes marítims que el progrés encara no ha destruït sobta que cap responsable municipal intente rescatar aquest tros de terra enfosquit per la voracitat, recuperar-lo, cuidar la seua bellesa innata. Però segurament deu ser això mateix. Massa merda, massa treball, massa evident. Perquè sempre és costós assumir les vergonyes de ta casa, que a sobre és la de tots, la Mediterrània.

dimecres, 13 d’agost de 2014

París, mon amour

Evidentment, quan un visita París ha de fer una sèrie de coses regulades gairebé per decret: pujar a la torre Eiffel, veure l’Arc del Triomf, entrar a la catedral de Notre Dame, fer un tomb pels museus del Louvre i l’Orsay, i com no, en cas de tindre fills, endinsar-se en aquesta bogeria col•lectiva i consumista que suposa el parc Disney. Clar que, en aquest sentit, un sempre pot rebre una grata sorpresa quan Rapunzel, la princesa dels cabells interminables, es posa a parlar en català amb les criatures que el tenen com a llengua materna, com és el cas de la meua Aitana, muda i bocabadada mentre va durar el seu encontre amb la bellesa rossa que fa uns quants anys va donar ressò internacional a la pel•lícula Embolicats. Un èxit. La pel•lícula és bona, s’ha de dir. D’altra banda, és clar que París dóna per a molt més. I si un té intenció de distraure’s mentre passeja entre flaixos japonesos o fa cua per veure alguna cosa, pot apreciar detalls que s’assimilen prou a alguns dels que es tracten en aquest costumari, com per exemple l’ús de tessel•les hidràuliques en alguns llocs emblemàtics com el Moulin Rouge, l’abundància de tota mena de guarda-rodes en les portes de les finques, els carrers empedrats amb llambordes centenàries, els magnífics vitralls de Notre Dame, la uniformitat de façanes, sostres i xemeneies... París, després de tot, té moltíssim a oferir. I vuit dies no són res si es vol assaborir amb gust l’allau de propostes que hi presenta. El metro és genial, però no dóna per a tant! En qualsevol cas, a la capital francesa i els seus voltants destaquen alternatives reeixides a allò més general i multitudinari: el parc Astèrix per exemple, una joia per als admiradors del guerrer gal i les seues aventures; o també el museu Quai Branly, a la vora del riu Senna i als peus de la torre Eiffel, un espai magnífic i modern que paga molt la pena visitar perquè és una delícia tant per als adults com per als xiquets. A més a més, París compta amb els seus cementeris, camins sinuosos de mausoleus i de silencis només trencats pels grells dels corbs, allà on hi ha soterrats personatges llegendaris com Alexandre Dumas, Edith Piaf, Oscar Wilde i, sobretot, Jim Morrison, el més buscat, el més sol•licitat. La seua tomba, el seu llegat. Come on baby light my fire. A París, altrament, es pot assaborir el sabor d’un bon entrecot en un bistrot popular del barri de Montmatre, -a un preu raonable, no us penseu!-, un també pot despertar-se cada dia enfront de la casa on va viure Jacques Brel. I, per descomptat, pot anar fins al palau de Versalles, símbol de la desmesura monàrquica francesa, dens en bellesa, de jardins pregons, un paratge tan bestial com tot París, ideal per recordar i tornar a veure aquesta pel•lícula tan fabulosa que es diu Marie Antoinette, de Sofia Coppola. Així que després de tot, és evident que de les tres grans ciutats que protagonitzen la dita Roma, París i Londres, ara per ara em quede amb la segona, perquè és la més recent de les que he visitat i, com no, perquè encara és capaç de fer-me somiar en el dia que hi tornaré...
La tomba de Jim és un espectacle en tots els sentits

Una pel·lícula tendra, sensible i genial!

Llambordes com toca al cementeri de Montmatre

El Moulin Rouge decorat amb tesel·les
El parc Astèrix, xulo de veritat
Aquesta Rapunzel parlava català!
Guardar-rodes parisencs, molt pareguts als de València capital
Rosetó i vitralls de Notre Dame

Les oques de Versalles, unes mortes de fam
L'entrecot del Bistrot des dammes estava boníssim
El nostre veïnat, les façanes, les xemeneies...
     

divendres, 1 d’agost de 2014

Sumacàrcer, poble costumista

La veritat és que recomanar algun poble o paratge de particular bellesa sempre em causa un poc de temor pel que pot suposar d’atracció de visitants sense cap sentit estètic ni costumista, però donades les circumstàncies de calor que cal aguantar cada estiu per aquest raconet del país, per fi m’he decidit a parlar d’un llogaret molt especial on prendre el bany és un dels plaers més refrescants als que un pot lliurar-se. Perquè en realitat, només cal deixar-se dur, en aquest cas per la corrent. I és que Sumacàrcer és un poble encantador, un llogaret a cavall de la Ribera, la Costera i la Canal de Navarrés, guardià de la delicada línia que separa el valencià del castellà, banyat pel riu que li dóna la vida, l’harmonia, la pau i l'alegria, el Xúquer, el Xúquer viu, el mateix que pretenen eixugar els nostres governants amb decrets i regulacions de dubtosa honestedat. Tot siga per a omplir les piscines dels belgues que arriben en massa a les comarques costaneres! Un poble necessari per a qui sap apreciar la tendresa dels carrers de poble, el soroll de les motets dels iaios que tornen del camp, la quotidianitat de les partides de raspall, el cant dels pardalets, l'ambient acollidor de les cases de llaurador, la frescor d'un bon meló d'Alger, el toc de les campanes que criden a missa... Una delícia a l’abast dels més conscienciats pels reductes del seu territori. Parada obligatòria dels ciclistes que busquen el caliu d’un esmorzarot i dels caminants que segueixen les revoltes del riu més emblemàtic dels valencians.   

diumenge, 6 de juliol de 2014

TRAGICOMÈDIA A SECUNDÀRIA, Mateu Lluís Vives (Voliana Edicions)

Vaja per davant que Tragicomèdia a secundària és un llibre necessari, obligatòriament aspre, definitori de la merda de país que tenim els valencians i de la merda de sistema educatiu que patim els docents, sobretot aquells que ens creiem allò de l’escola pública i l’ensenyament en valencià. A més a més, és un llibre que es devora en un parell de dies, àcid, crític, un pèl irònic, amb traces d’escampar-se entre els lectors com una taca d’oli, molt gustós de llegir i, per a més inri, signat amb pseudònim. Morbositat assegurada. Un èxit comercialment parlant. Tanmateix, insuficient, almenys per a mi. Perquè en alguns passatges m’ha resultat massa blanc, si de cas també massa versemblant, necessitat de més humor i, sobretot, de més subtilesa, arma indiscutible, al meu paréixer, per a accedir al paradís de la contundència, a l’humor negre, directe a les consciències que pretén esbatussar el tal Mateu Lluís Vives, nom fictici amb molt de ganxo sota el qual s’amaga una ment preclara farta de tanta hipocresia social i tanta banalitat acadèmica i institucional. Alguns dels qui l’haureu llegit, fins i tot el mateix autor, podríeu dir ara mateix: però què diu este tio? I amb tota la raó. Però és que, arribat aquest punt, he de confessar-ho: no ho he pogut evitar. Durant tota la lectura em venien al cap imatges, girs lingüístics i seqüències senceres que em remetien al llibre que jo mateix vaig escriure i publicar ara fa dos anys, Camins al sud (Ed. Germania, 2012). No vull dir amb això que aquest en siga una còpia, res més lluny de la meua intenció, ni de bon tros. De fet, el context i les circumstàncies són diferents, res a veure l’un amb l’altre. Com també el punt de vista de qui escriu. A Tragicomèdia a secundària, aquell qui narra és un mestre cremat, a la vora de la jubilació, un mestre descregut i amb ganes de vomitar-ho tot. En canvi, a Camins al sud es tracta d’un professor jove, interí, amb tot un camí per davant, situat en el punt iniciàtic on es bategen a foc i flama la gran majoria dels professors de valencià, la comarca innombrable, el sud de més al sud, el territori de l’exempció. Les comparacions, malgrat tot, són odioses. I ho confesse de nou: no he pogut evitar-les. Supose que per això m’ha quedat un cert regust de decepció quan he acabat de llegir el llibre. Massa expectatives, en definitiva, per a acabar arribant al mateix lloc de sempre, això és que el País Valencià no s’arreglarà mentre no comencen a rodar caps, en el sentit figurat, clar, no penseu malament. Merda de país que ens obliga a escriure llibres com aquests, senyals indiscutibles de la nostra feblesa com a poble i que compten amb passatges memorables però sobrants si fórem persones normals, amb capacitat d'estimar i creure en el futur. Aquest n'és un exemple, triat per la sintonia evident amb el que s’exposa en aquest costumari: Els amos de l’univers tenen també el poder de convertir-nos en depredadors ferotges dels recursos naturals: muntanyes, platges, vegetació... Damunt, en un cinisme que els regolfa per les orelles, ens diuen que això és el progrés. El seu enriquiment personal, és!

divendres, 20 de juny de 2014

Penàguila i la casa rural Valor

Penàguila és un poblet senzillet, envoltat d’oliveres i ametlers, als peus de la serra d’Aitana, un llogaret de dues-centes ànimes que es mou en el delicat llindar de la despoblació i l’arribada massiva d’aquest neocolonianisme europeu amb trets nòrdics i alemanys tan abundant per les comarques interiors d’Alacant. Quan un arriba a Penàguila, pensa de nou en la disjuntiva que deu sobrevolar la ment d’alguns veïns del poble entre acceptar l’or que proporciona el turisme massiu o conservar la identitat i les arrels, una disjuntiva que sovint, massa sovint, es planteja en termes absoluts i habitualment descontextualitzats: abandonament o progrés, sense terme mig. Així de dur. Perquè en efecte, a ningú li agraden els extrems. Però és clar que si a un li ho pinten així, de ben segur que triarà progrés, mai abandonament. El problema, tanmateix, és que el terme abandonament no té, en aquest cas, un significat literal. Per a alguns, seria molt millor dir-ne conservació o, simplement, deixar les coses com estan. Potser, d'aquesta manera, la percepció canviaria. Visitar Penàguila, en qualsevol cas, és enfrontar-se amb aquest debat. Pot resultar molt reconfortant, un paisatge idíl·lic, amb un punt de nostàlgia; però també pot despendre un punt de tristesa, amb una població envellida, poble dormitori d’Alcoi i Cocentaina, amb famílies disperses per ciutats grans que quan retornen a l’antiga vila dels seus pares o dels seus avis, ja no senten l’arrelament amb la terra, fins i tot han mudat de llengua, un conjunt de carrers amb encant rural on passar l’estiu és agradable però també finit. Un dilema, en definitiva, un dilema del qual cal prendre part i no desentendre’s, perquè desentendre’s equival a progrés, amb tot el que això comporta per a la consciència col·lectiva d'un poble. Supose, per tant, que aquesta és la raó per la qual, a Penàguila, hi ha una casa rural. I no una casa rural qualsevol. Es diu Valor, un cognom amb trajectòria literària que, en efecte, remet al rondaller de Castalla i lingüista valencià, Enric Valor, el pare del qual era nascut en aquesta vila de la comarca de l'Alcoià. La casa en si és un exemple de bon gust, ambientada en la màgia de les rondalles valencianes contextualitzades en el poble i en els seus símbols: la serra, el llavaner...Evidentment, compta amb l’atractiu de saber integrar les diferents sensibilitats que planteja el futur. I ací, sobretot, recau l’interés, perquè sempre és admirable veure com algú decideix emprendre un camí difícil, alternatiu, decidit, conscient del risc de viure entremig d’una societat laxa i descreguda que no sap ben bé cap on es dirigeix. Allí mateix, a Penàguila, entre la por de  I queixalets també, la tendresa del Dimoni fumador i la fortalesa d’Esclafamuntanyes... Una gran oportunitat, un gran repte.

dissabte, 31 de maig de 2014

Quan caigues, faràs molt de soroll

Quan caigues, faràs molt de soroll
Hi ha un moment de la pel·lícula Il buono, il brutto, il cattivo que Elli Wallach àlies Tuco Benedicto Juan María Ramirez, diu una frase lapidària al seu carceller que m’ha fet pensar molt i molt durant aquests anys: quan caigues, faràs molt de soroll. Rotunda com cap altra, la frase desprén una seguretat que fa feredat, no debades és pronunciada entremig d’una seqüència on Wallach, el lleig, rep una brutal pallissa per part d’un personatge gros, corpulent i malcarat, sens dubte un militar corrupte a les ordres de l’actor Lee Van Cleff, conegut com a Sentència, el dolent de la pel·lícula, il cattivo, si més no. Doncs bé. Jo aquesta frase la tenia guardada per a una ocasió especial. I l’ocasió ha arribat. Es tracta de la derrota electoral sense pal·liatius dels governants que han balafiat i destruït aquesta terra durant anys i panys, especialment dedicada als qui més mal han fet a la cultura i la llengua dels valencians, els mateixos que estan sent condemnats o apartats de la primera línia política per ser uns lladres i uns delinqüents, senyors feudals sense escrúpols als quals ja no els serveix el confessionari de la catedral per a redimir els seus pecats. Sí. La caiguda d’aquests energúmens ha començat. Per primera vegada en anys, han perdut. Ells diuen que no, per descomptat, però no ho poden dissimular, ho saben: se senten perdedors, el que són en realitat, el que sempre han sigut, no ho oblidem, uns purs i simples perdedors, uns acomplexats de la vida i uns amargats que necessiten fer la seguida impossible als altres per tal de justificar la seua pobresa intel·lectual. Uns mediocres. La llista és molt llarga, per desgràcia, farcida de cinisme i hipocresia. Des d’ara, per tant, durant tot aquest any que manca per desallotjar-los definitivament del poder, és el moment d’estar a l’altura, de ser-ne conscients del soroll que faran abans d’anar-se’n. Perquè cauran, d’això n’estic segur, perquè estan enfonsats, i només els queda, això sí, una última oportunitat: que algú entre en el seu joc, que es deixe manipular, que conteste a la seues provocacions constants. És el moment de deixar-los sols, de restar-hi indiferents, lliu
Cal aguantar un any més!
res, segurs a pesar de les pallisses que ens han pegat i ens pegaran, com Elli Wallach; de parlar clar, claríssim, sense dreceres, sense eufemismes que valguen. Els queda un any per acabar la seua obra, un any. I ho intentaran, és el seu últim assalt abans de caure. Ens diran de tot: catalanistes, maricons, radicals, terroristes, rojos, peluts, antisistema... Però caldrà aguantar-los. Perquè un any després de vint no és res. I nosaltres, els qui ens estimem aquest país, som més educats. I tampoc esperem el perdó de Déu. Perquè com diu un il·lustre i autèntic cantant d’aquestes terres abans de nàixer ja estem condemnats

dimecres, 28 de maig de 2014

El poder de Sènior i el Cor Brutal

Jo de música no entenc, o millor dit, no estic pendent; però de fa poc em trobe totalment absort per les lletres i melodies d’un grup valencià caracteritzat per la seua contundència i originalitat: Sènior i el Cor Brutal, del qual recomane encaridament el tercer dels seus treballs, València Califòrnia. En un país on obrir-se pas cantant en la llengua del poble adquireix un toc heroic i pràcticament altruista, és sens dubte admirable l’aparició de bandes on la qualitat és el senyal distintiu, sense ajudes, sense patrocinis, només amb el convenciment de saber que allò que s’ha creat és bo, capaç de transmetre força i sanes vibracions al públic. El llarg camí cap al respecte. Sí senyor! A hores d’ara, el País Valencià és un camp abonat per a experimentar el que suposa estar soterrat en les entranyes del poble. Sobreviure-hi no es tracta d’un miracle, simplement es resumeix en una expressió tan genuïna com anar fent, que és, de fet, l’única manera possible d’albirar la llum des de les tenebres on els mals governants d’aquesta terra ens han conduït. Tot pareix indicar que Sènior i el Cor Brutal té clar aquest recorregut, trencant esquemes amb missatges que s’acosten en parts proporcionals a la sensatesa i a la violència, no a la violència gratuïta, per descomptat, però sí a la que té forma de resposta. Perquè tal com diuen en una de les seues darreres cançons els tancs i la sang i l’amor ens faran lliures... Recomanable, moltíssim.

dissabte, 3 de maig de 2014

ENTREVISTA BERNARDO CARRIÓ, artesà piloter

Doncs sí, estimats amics del costumari. Qui m’anava a dir que després de tants anys recorrent les entranyes del joc de pilota valenciana, un bon dia em trobaria que a Sagunt (Camp de Morvedre), el meu poble, hi ha un home que encara confecciona pilotes de vaqueta: Bernardo Carrió (Sagunt, 1948). Sens dubte, un orgull i una gran satisfacció. Qui millor que ell, per tant, podria explicar els secrets i els camins per on discorre aquest ofici, sens dubte un dels més bonics i interessants que es poden trobar per aquestes terres valencianes tan poc donades a valorar els seus tresors.

Bo Bernardo, com vas aprendre aquest ofici?
Em va ensenyar el meu sogre, però en realitat la història arranca d’un esmorzar on estaven alguns aficionats i pilotaris de l’època, entre ells Soro de Massamagrell. Ells estaven parlant de pilota i de la partida del dia anterior i jo m’hi vaig afegir. Els vaig dir que el meu sogre feia pilotes de vaqueta i em miraren com sorpresos, sense poder dissimular aquestes expressions tan d’ací: “Xe calla!, això no és de veres”. Però jo els vaig dir que si no s’ho creien els en portaria una. I això és el que vaig fer. Al sandemà, quan la veren, es quedaren sorpresos i un dels presents em digué: “Si pots, que t’ensenye”. I així es com vaig sentir curiositat i em vaig posar a fer pilotes de vaqueta. Va ser tot molt curiós. I mira, ací les tens, les pilotes.
Entre aquestes hi ha una pilota de dos-cents anys
Quina és?

Si comptem els artesans que fan encara pilotes de vaqueta en terres valencianes no deuen sumar-ne més de deu. Eres conscient d’això? Què suposa per a tu?
És un gran orgull estar entre aquestes persones. Imagina-t’ho. Per a mi és una gran satisfacció fer aquesta artesania, més encara sent una cosa tan nostra, tan valenciana. I som tan poquets els que sabem fer-ne, que encara té més valor.

Si tinc ben entés, et dediques a fer pilotes per pura distracció, simplement perquè t’agrada, perquè t’ompli i et sents còmode. No t’has plantejat mai traure profit econòmic d’aquest treball?
Gràcies a Déu no he tingut la necessitat de vendre’n cap i totes les que he fet les he regalades. Al llarg de ma vida, he tingut treballs dels quals estic molt orgullós, perquè han sigut meravellosos. I la veritat és que no m’he plantejat mai dedicar-me professionalment a aquest ofici de piloter, encara que haguera pogut viure d’això perfectament. A més, t’he de dir que em considere una persona creativa i si vaig començar a fer pilotes de vaqueta fou més pel repte que suposava que per cap altra cosa, per demostrar-me que era capaç. Perquè no són gens fàcils de fer, això t’ho assegure. Este punxo (me l’ensenya) me l’he clavat més d’una vegada i no veges el mal que fa.

Quin preu podria tindre una pilota confeccionada per tu en l’àmbit professional?
Depén, però sé que es poden vendre entre 60 i 80 euros. A mi, no obstant això, aquest és un aspecte que no m’ha preocupat mai, perquè ja et dic, totes les pilotes que he fet les he regalades. Tampoc s’ha jugat mai cap partida amb pilotes fetes per mi, tot i que són perfectes per a fer-ho, amb la mida i el pes que corresponen en l'actualitat: 42 de diàmetre i 42 grams de pes. Sempre he tingut més interés per la tècnica i el procés d’elaboració que pel resultat i el joc que puguen donar en un trinquet.

Quin perfil de gent et demana pilotes de vaqueta? Per què? Recordes especialment algun cas en particular, algun amic, algun pilotari...?
Recorde especialment que la primera vegada que li ensenyí a un aficionat del trinquet Pelayo de València un parell de pilotes fetes per mi, em digué: “Xiquet, si totes són com estes porta-me-les”. Ja no vaig tornar. Ja et dic que mai m’ha interessat vendre pilotes, no m’ha fet mai falta, i això que m’han insistit, ja ho crec que ho han fet. D'altra banda, per ací ha passat prou gent encuriosida. Fa un parell d'anys vingueren els de canal 9 i estigueren vora cinc hores gravant i preguntant, fa poc també vingueren uns xicons d'ací de Sagunt i de les Valls que juguen a pilota i que volien vore en què consistia tot açò...


Quin tipus d’atifells, ferramentes i materials utilitzes? El procés de confecció d’una pilota es artesanal? Quan de temps suposa fer-ne una?
Mira, jo ací tinc ferramentes de l’home que li ensenyà al meu sogre, que segons m'han contat era conegut com “el tio piloter”. Pel que es veu, aquell home feia pilotes per als trinquets de València i de per ací. I després li ensenyà l’ofici al meu sogre, que estava allotjat a sa casa. Ara, algunes d’aquestes ferramentes tenen més de dos-cents anys i són perfectament vàlides, de fet, jo treballe amb elles, així que imagina’t com me les estime. Actualment, es podria mecanitzar en tot cas el tallat del cuir, cosa que t’estalviaria temps, però el cosit de la pilota i l’acabat és totalment artesanal i és impossible mecanitzar-lo. Una pilota et pot costar entre quatre o cinc hores de fer, és un procés laboriós, molt esforçat i pacient. I delicat, ja que de vegades passa que en l’últim punt del cosit el cuir es trenca i ja la tenim: tot el temps dedicat per a res. I no veges com fot això!

Alguns artesans piloters identifiquen la seua obra amb algun tipus de distintiu, amb el seu cognom, el seu poble... cas per exemple d’Àlvarez de Carcaixent. És el teu cas?
No, la veritat és que no he posat mai cap distintiu a les pilotes. En cas de posar-lo, el tinc pensat i seria ALECA, és a dir, Alepuz-Carrió, en primer lloc el cognom del meu sogre i després el meu. L’única característica pròpia que tenen les meues pilotes és que algunes alternen el cuir fosc amb el blanc, i així les pilotes són més vistoses. Això és un invent meu, si es pot dir així.

Una pregunta molt particular que sempre faig als entrevistats: què té de costumista aquest ofici?
No entenc massa bé aquesta pregunta, però et diré que la pilota de vaqueta forma part del nostre patrimoni com a valencians. I és un ofici d’àmbit molt reduït i familiar. A mi el meu sogre m’inculcà que era un ofici familiar, que al primer que li l’havia d’ensenyar era al meu fill. I si ell m’ho va ensenyar a mi, que era el gendre, fou perquè el seu fill no manifestà interés a continuar la tradició. Jo, en justa correspondència amb els desitjos d’aquell home, també li ho vaig intentar transmetre al meu fill però tampoc volgué aprendre, de manera que li ho vaig dir a un amic per a vore si es traia un jornal digne fent pilotes. Per desgràcia, no va poder ensenyar-se, ho va trobar massa difícil, a pesar que és un ofici que té demanda i amb el qual un pot guanyar perfectament 3.000 euros nets al mes. Ara, també et dic una cosa. No tot el món és capaç de fer una faena així, açò demana molta concentració, molta paciència, molta gràcia i gust per la pilota. I a banda, vuit hores al dia de treball laboriós i molt sacrificat.

Va ser tot un honor i un privilegi
que Bernardo m'obrira sa casa 
I ara, per tant, quin futur li veus a aquest ofici? No hi ha ningú del teu cercle més pròxim que haja manifestat interés per continuar la tradició?
Mira, tinc un nebot a Dénia que s’ha interessat i que ja ha sigut capaç de tancar-ne una. Està en procés d’aprenentatge i va per bon camí. Jo li ensenyaré el que sé i quan arribe el moment li cediré tots els atifells que tinc per ací, perquè sé que ho respectarà. El respecte per tot aquest material és molt important. Ja et dic, ací tinc coses de vora dos-cents anys: pilotes d’abans, un caixonet per a guardar la borra fet de fusta de carrasca, punxons... Un orgull per a mi, xe.

divendres, 11 d’abril de 2014

The Ultimate Warrior. DEP.

Ara que m’he aficionat a llegir aquesta secció tan extraordinària dels periòdics que alguns denominen necrològiques i alguns altres obituaris, m’atrapa de sobte la mort en estranyes circumstàncies de James Hellwig, més conegut com The Ultimate Warrior, el guerrer definitiu, una autèntica icona americana dels primers 90 i referent indiscutible d’allò que als Estats Units diuen wrestling, i a Espanya, no sé per quina misteriosa raó, pressing catch. Clar que ací, Hellwig també va veure modificat el seu àlies, El Último Guerrero, i no El Guerrero Definitivo, que és com haguera correspost si l’hagueren traduït com toca. Coses de Telecinco, al cap a i a la fi, que era el canal que retransmetia, entre d’altres, les lluites acarnissades que va mantenir Warrior amb un altre símbol encara viu, Hulk Hogan, bigotut i ros, emblema mundial de la lluita lliure i sempre fidel a l’estil lingüístic i paradoxalment tendre que envolta aquesta mena d’espectacle esportiu, fins i tot en el dia de la mort de l’etern rival: RIP WARRIOR. Only love. HH. Tanmateix, Hellwig portava ja un temps acomiadant-se. En la seua última aparició pública, de fet, va pronunciar aquestes paraules: “Sóc el Guerrer Definitiu, sou els fans del Guerrer Definitu i l’esperit del Guerrer Definitu viurà per sempre”. Paraules que, almenys a mi, m’han recordat els últims moments d’aquesta pel·lícula magnífica que es diu El lluitador i que compta amb el protagonisme d’un Mickey Rourke sublim, capaç, ja ho crec que sí, de retractar com cap altre, el món en què es mouen tots aquests titans de la lluita: addiccions, passions, amor incondicional cap als fans i sobretot, sobretot, aquesta mena de síndrome que no els permet sentir-se lliures si no és en contacte amb la lona, amb el ring, amb la disbauxa de tot plegat. Molt recomanable. De Warrior quedarà per a la història el que els locutors de Telecinco batejaren com el baile de San Vito, aquesta tremolor que li entrava quan ja ningú donava un duro per ell i que li feia recuperar l’energia necessària per a guanyar el combat. Això per no rememorar la batalla que mantingué dins d’una gàbia amb Hogan, que fou senzillament antològica. Paradigma d’una època, se’n va un dels qui més va contribuir a l’entreteniment pur i dur d’una generació, de maquillatge trencador, lliurat als músculs i a l’excés, pioner de tot allò tan generalitzat avui entre la joventut: el culte al cos, la glòria infinita a la testosterona...

dilluns, 7 d’abril de 2014

Elefant Blanc

Centre de distribució de productes Vidal
a Alberic (la Ribera), actualment parat,
un emblema més del terme 'elefant blanc' 
Curiosa, sens dubte, l’expressió ‘elefant blanc’, tota una metàfora dels nostres temps que pel que es veu remet a un edifici inacabat de Buenos Aires destinat a convertir-se en el més gran de tot Sud-amèrica. Curiosa, entre d’altres, perquè al remat denota, com cap altra, la banalitat dels projectes que s’han dut a terme en aquest raconet del país, el poc interés per la transformació real, coherent i sostenible de qualsevol àmbit de la societat, bé siga de caràcter comercial, esportiu, turístic i també espiritual. Un despropòsit, un despropòsit total. Però anem a pams. En efecte, tot pareix indicar que el terme ‘elefant blanc’ té el seu origen en una obra faraònica ideada als anys 20 pel govern argentí, un hospital que mai no es va arribar a inaugurar i que va rebre tal nom pel seu color blanc i per la grandesa de tot plegat. D’altra banda, un elefant blanc també era el regal que els reis tailandesos feien als aristòcrates per tal de castigar-los, un animal sagrat, tot un honor, però segons pareix un honor enverinat, ja que eren tan costosos de mantenir que al capdavall els costava la ruïna, no debades ni podien vendre’ls ni podien posar-los a treballar. I tampoc podien sacrificar-los! Avui, un elefant blanc designa, per extensió, tota aquella obra o iniciativa on es dipositen grans quantitats de diners sense tenir molt clar què fer-ne després, és a dir ni com gestionar-la ni com traure-li partit. És, en essència, una magnífica manera de construir per construir, especulació pura i dura, una autèntic malbaratament de recursos i possibilitats, una inversió milionària que no serveix per a res. Per a res en absolut. Tanmateix, és en el que aquest país s’ha convertit. Em ve a la memòria, per això, un projecte que ja va copar un dia l’actualitat d’aquest costumari: la Ciutat de la Pilota de Montcada, inacabada, una vergonya de caràcter pseudopopular utilitzada una, a tot estirar dues vegades, a l’any. Només un exemple. I és que hi ha molts més, moltíssims, tots igualment greus, per desgràcia molt més representatius: la Ciutat de les Arts, l’Aeroport de Castelló, Terra Mítica, la Ciudad de las Lenguas, el circuit urbà de Fórmula 1... Aquest país de nom indefinit, de fet, podria rebre el topònim d’Elefant Blanc. Perquè efectivament, l’elefantiasi és molt aguda. I lamentable. Una mentida darrere d’una altra. En coneixeu més exemples? Tan sols cal que es comenteu...      

dijous, 27 de març de 2014

EL TRAMVIA GROC, Joan F. Mira (Ed. Proa)

Després d’un temps allunyat d’aquest espai costumista que tantes alegries té per donar-me, i donar-vos, reaparec a fi de recomanar un llibre autobiogràfic que aprofundeix en les arrels del poble a través de les vivències personals del personatge-protagonista, que no és altre que l’autor, el mateix Joan Francesc Mira. En efecte, El tramvia groc és un retrat, en principi bastant versemblant, d’una etapa molt determinada de la infantesa i la preadolescència de qui escriu, un conjunt de detalls, anècdotes i situacions que són descrits i explicats amb extraordinària destresa literària, amb la densitat pròpia d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El tramvia groc també és la imatge del que un dia fou la capital d’aquestes terres, València, una retrospecció cap al passat d’una ciutat i un indret perifèric, la Torre, que ja mai tornarà a ser com era: verge, innocent, rural, pròxim, local. La València dels anys quaranta, la de la postguerra. Una València lògicament diferent a l’actual, on la llengua omnipresent era el valencià, on l’horta desprenia força i treball constant, on les relacions humanes eren de qualitat, sanes, de vegades dures, també tràgiques, autèntiques en qualsevol cas. Tot en el seu conjunt transmetia un aire que, a pesar de les circumstàncies, l’autor evoca amb tendresa, amb un punt de malenconia i romanticisme, des d’una òptica particular però sempre amb un regust d’estima i respecte pel que es considera propi i natural d’un poble, d’una col·lectivitat. No és aquesta una lectura fàcil, és cert. Si més no, es tracta de literatura, de literatura en tota la seua dimensió, aspecte que requereix atenció, paciència, gaudi i plaer per part del lector. Tal volta, per això mateix, un no pot deixar de pensar que cada una de les pàgines que conformen el llibre obeeixen a una mena de comiat, a unes memòries que sintetitzen tot allò viscut per l’autor, que es recreen en excés però de manera subtil, almenys per a mi, en el referent principal de la seua obra: el futur incert i insondable d’aquest país. Evidentment, aquest aspecte ha d’agradar. Però aquest és el meu cas. I per això us en faig cinc cèntims...

dimarts, 18 de febrer de 2014

Faixa roja, faixa blava, la pilota valenciana

La pilota formava part de la quotidianitat del poble
Acostumada a viure entre falses promeses i mitges veritats, la pilota valenciana és un d’aquells jocs populars que es debat avui entre sobreviure com un fòssil o morir amb la dignitat que li correspon per ser símbol d’un poble. Un esport clarament amenaçat, amb avanços preocupants en un camp que sempre li ha decebut i del qual no es pot esperar res a canvi: el polític, allà on es refugien macabres personatges amb ulleres i corbata que sota l’aparença d’aficionats a la pilota tan sols aconsegueixen marejar al personal, tot plegat aprofitar la qüestió per a figurar i passar a la història com el qui més va cooperar en la seua difusió, éssers que es creuen imprescindibles i super amics de lo genuïnament valencià, cas de Serafín Castellano, l’exemple més palmari de tot aquest teatre institucional. Sí, certament. Tanmateix, si la pilota encara batega es deu, en gran part, a un altre tipus de gent, gent anònima i discreta, que fuig de la faràndula electoral, compromesa amb la tradició i els secrets d’aquest joc, que el fomenta des del silenci i el respecta profundament pel solatge cultural i antropològic que li ha atorgat el temps. Sens dubte, l’exposició Faixa roja, faixa blava, la pilota valenciana, que des del mes de novembre es mostra al Museu Valencià d’Etnologia, ret un homenatge a l’autenticitat de la pilota, a tots aquells que l’han elevada a la categoria d’art popular, una mostra tendra i completa dels aspectes que han fet d’aquesta pràctica esportiva un joc entranyablement valencià, pur detallisme del que era i és, avui, capaç de resistir, de moment, els avatars del present més descoratjador i més global. Al seu dedins hi ha imatges d’un marcat valor col·lectiu, arrelades a la terra que li dóna el cognom, valenciana. També hi ha explicacions diverses sobre els rituals del joc i els seus elements més definitoris: el material per a protegir-se les mans, el procés d’elaboració d’una pilota de vaqueta, les normes, la quotidianitat que es desprén del públic aficionat... Al bell mig de l’exposició se situa, alhora, un enorme panell amb imatges dels més gran pilotaris de cadascuna de les modalitats de joc. I encara que el Genovés és el mite al voltant del qual pareixen girar tots els passos de la història recent de la pilota, també hi tenen cabuda molts altres que han contribuït a engrandir-la i dignificar-la. La pilota valenciana, no obstant això, no viu de mites i tampoc de la benevolència política del moment. Faria bé, per tot, de reprendre el camí decidit que sempre ha dibuixat, amb el risc incorporat que comporta conviure entremig de la incertesa i el materialisme actuals, posant en valor els trets més característics de la gent que l’estima: l’honestedat, la noblesa i la independència. Faixa roja, faixa blava, la pilota valenciana, es podrà veure fins al març. Una bona ocasió per a comprovar tot el que ací s’ha escrit. A València, al Museu d’Etnologia, joia del costumisme ben entés. Paga la pena. 

divendres, 31 de gener de 2014

Sorolla

Soroller en plena producció
Joaquím Sorolla
Escriure sobre botànica no és molt costumista, és cert, però segons un bon amic i millor biòleg, el soroller és un arbre que suporta bé les sequeres i també les poques atencions dels llauradors, conegut a bastament per aquells que foren xiquets ara fa cinquanta anys, en una època on no hi havia gaire llepolies i calia conformar-se amb la temporalitat dels gínjols, els tramussos, les mesuretes d’olives, les xufes remullades i, com no, les sorolles, una fruita d’abans, de les de sempre, de les que, per desgràcia, han estat aniquilades per l’agricultura moderna. Unes paraules, aquestes, que almenys són definitòries d’una certa quotidianitat, reflex d’una època on els menuts estaven en contacte directe amb la realitat més pròxima, jugant en el carrer del poble, entre els caminals dels camps, descobrint espais naturals... En efecte, el soroller és un arbre autòcton, propi del sud d’Europa i el nord d’Àfrica, sempre criat al caliu del Mediterrani, normalment catalogat com a arbust a pesar que pot arribar als deu metres d’alçària. Pertany a la família de les pomàcies, amb branques espinoses i un fruit vermellós o groguenc, de polpa dolça-aspra agradable. En català rep generalment el nom d’atzeroler, derivat d’atzerola, un terme amb etimologia àrab (az-za’rura) que a terres valencianes ha pres les formes dialectals de soroller i sorolla. Per diferents circumstàncies, és un arbre que ha arribat als nostres dies un tant desdibuixat, ja que els seus peus han servit per a empeltar-lo, entre d’altres, de pomeres i pereres. A més a més, no sol donar fruits regularment, aspecte que ha contribuït, en gran mesura, al seu desconeixement. Ves per on, el soroller, i més en concret, la sorolla, té un ressò internacional, no debades és el cognom d’un dels artistes valencians més universals, Joaquím Sorolla (1863-1923), que va nàixer al Cabanyal (València) i s’erigeix avui en testimoni, en aquest cas artístic, de l’existència, antany més estesa, de la fruita en qüestió: la sorolla, delitosa i saborosa, dispersa actualment, difícil de localitzar, molt apreciada encara pels amants de la natura típica d’aquest racó de la Mediterrània. Tot plegat, molt interessant.  

divendres, 24 de gener de 2014

SÓN "ASQUEROSOS"



La cara d'aquest personatge ho diu tot


Potser una de les solucions més viables per a afrontar els llastimosos tancaments de ràdios i televisions en català al País Valencià -l’últim cas ha sigut el de Catalunya Ràdio- és no fer ni puto cas del que diuen els principals agents implicats en tals maniobres, polítics bàsicament. Perquè més d’un ciutadà d’aquestes terres, entre els quals m’incloc, ja comença a estar-ne fart, però que molt fart. És més, el tema ja dóna asco, i si dic asco així, en castellà, és perquè faig meua la justificació d’un il·lustre paisà segons el qual dir fàstic sona massa fi, és a dir, no acaba de definir la magnitud dels despropòsits i les manipulacions que cada dia i cada nit patim els valencians. A més a més, sempre ens quedarà Internet, espai on la nostra llengua, el català, resisteix dignament, des d’on escoltaré, per exemple, un dels meus programes favorits, la TDP, això és la Transmissió d’en Puyal, el lloc dels aficionats del Barça per excel·lència, allà on la pedagogia futbolística i lingüística pren força gràcies a un dels més grans professionals de la ràdio en general, el mateix Joaquim Maria Puyal. No estaria de més, per això, que els qui llegiu ara aquest article us prengueu la molèstia d’escoltar l’àudio que us adjunte un poc més avall, autèntica dinamita del mestre en qüestió on es diu tot el que s’ha de dir sobre la censura i els atacs repugnants als catalanoparlants valencians, a tots aquells que simplement desitgen que tota aquesta colla de desgraciats que ens governa se’n vaja a fer punyetes i deixe la llengua en pau d’una puta vegada. Ho sé: queda lleig parlar d’aquesta manera, allunyat de l’esperit bucòlic i tendre d’aquest costumari, però és que és necessari. Aquesta gentola hipòcrita, cínica i corrupta que ocupa els seients del poder institucional no estima el valencià, el nostre català. Puntualitze: no estima res que no siga del seu interés privat, o del seu interés econòmic més aviat. Tanmateix, pel que fa al cas concret de la llengua, ni la parlen, ni la lligen, ni l’escriuen, ni la respecten, ni res de res. Tot allò que sona diferent a l’espanyol no només els importa una merda, sinó que els molesta, és el seu particular gra en el cul, i espere que algun dia els esguite. Tot d’una asquerositat sublim. Que quede claret. I que no s’oblide. Per mi, poden tornar al contenidor de plata d’on van eixir. Perquè tot el que tinc dins és odi!

Puyal es despatxa ben a gust. Les seues paraules són plenament compartides per aquest costumari: