diumenge, 9 de desembre de 2018

FUNGUS, Albert Sánchez Piñol


M’agraden molt les novel·les d’Albert Sánchez Piñol, definitivament. Hi veig reflectides la creativitat, la fluïdesa descriptiva, els girs lingüístics, l’humor... I també l’antropologia per la qual un dia vaig crear aquest espai i em vaig dedicar a escriure, bàsicament, el que em feia, i em fa, romandre arrelat a la terra que em va veure nàixer: el País Valencià, per extensió, els Països Catalans. L’última obra d’aquest escriptor nascut a Barcelona té un títol i una imatge de coberta realment suggestius. Es diu FUNGUS i, en efecte, gira al voltant d’uns bolets que cobren vida i que són comandats per un borratxo pertorbat amb ínfules d’anarquista que no encerta cap ni una de les premisses que configuren el que ell anomena l’Ideal, quasi res porta el diari. L’ideal, altrament dit el cacau mental, sobretot tenint en compte la deriva delirant i autodestructiva d’un personatge grotesc amb un nom ben particular: Ric-ric. El resultat, clar, és espectacular, fidel a l’estil fantàstic que impregna la literatura d’un autor que en aquesta ocasió no es trasllada a una illa deserta on apareixen criatures amfíbies, cas de La pell freda, ni tampoc a una colònia africana on hi ha éssers subterranis, com passa a Pandora al Congo; sinó al bell mig dels Pirineus, on hi ha uns bolets gegants i no tan gegants que remeten a les llegendes populars, tot plegat a la màgia i al gregarisme dels menairons, també anomenats donyets. La història es contextualitza en una època on l’occità encara és la llengua vehicular de les contrades més recòndites dels Pirineus, on el català és la llengua dels negocis i on el castellà tan sols apareix com l’idioma de l’imperi i el despotisme. Potser algú podria pensar que aquesta, i algunes altres parts del llibre, al·ludeixen a l’actual conflicte entre Catalunya i Espanya. Doncs sí, clar que sí. Però això és el que n’hi ha. La resta són romanços. I de romanços tothom va ben servit, res que no puga ser superat per una literatura sarcàstica, punyent i incisiva que deixa passatges antològics com aquest que fa referència a la bandera, això és, el símbol que en un moment donat representa l’exèrcit dels fungus: Perquè s’entengués, els va explicar que el símbol, ( ), era el cony de la Mailís, la seva estimada. Com que la Mailís era rossa, deduïa que també devia tenir el pèl púbic ros, així que semblava lògic pintar la resta de la bandera de color groc. Va fer una altre trago de licor i llavors va estendre la nova ensenya, mostrant-la a l’audiència de monstres, i va dir: “Us agrada?”. A llegir, per tant. De segur que el viatge pels viaranys pirinencs us resultarà apassionant. I el millor és que tot pareix indicar que continuarà.  Del final, clar, no en pense dir ni pruna... 

diumenge, 14 d’octubre de 2018

L’ILLA MISTERIOSA, Jules Verne


I de sobte, després de vora quaranta anys, va i s’encaixa entre les teues mans. Un llibre. Sí. Però no un llibre qualsevol, no, sinó un llibre de veritat, d’aquells que avancen entre sospirs d’admiració mentre et preguntes com és possible no haver-lo llegit abans. L’illa misteriosa, de Jules Verne. Potser era ara el moment, potser. Tot arriba algun dia, vés a saber per què. Però el que importa és que arriba. I que després d’assaborir-lo, metafòricament i literalment, un trau la conclusió que el viatge ha resultat meravellós i que no hi ha millor sensació en la vida que la que et regala la literatura en estat pur, la clàssica, la que no s’oblida. I tot això malgrat que, en un principi, la cosa no acaba d’arrancar, les teranyines del pensament estan arrelades a unes costures neuronals avesades a les lectures superficials, a novel·les d’anar per casa, bones, sí, fabuloses, també, però sense la profunditat que desprenen les obres mestres. 600 pàgines de lletra minúscula i constant. No deurien ser res per al bon lector, ho sé, però què voleu què us diga, me’n sent satisfet.
Les obres mestres costen de llegir, certament. Són quelcom així com els bous braus. I cal dominar-les, sense pressa però sense treva, amb respecte. Així fins que van progressant entre un torrent d’avidesa i talent traduït del francès al català d’una manera sublim. Emoció, emoció s’erigeix com la paraula exacta, la que defineix el final del camí, quan un sent la temptació de començar-lo de nou, i quan un es cura de tots els mals extraliteraris que ofeguen la creativitat pregona que bull a mode de volcà latent però adormit. Densitat, aventures, misteri, tenacitat... I com a protagonistes, cinc nàufrags, cinc colons, que avancen, raonen i treballen sense por a res, dia a dia, entremig d’una illa salvatge que els proporciona tot el que necessiten per a sobreviure i crear una civilització a la mesura del seu discórrer i la seua insòlita quotidianitat en un paratge, aparentment, desert i exclòs de les rutes de navegació. No cal dir res més. Ingredients de sobra que es combinen amb episodis extraordinaris en què la ciència, el llenguatge mariner i la descripció exhaustiva de vida i flora inexplorades fan les delícies alhora que posen a prova la concentració del lector de torn, que en aquest cas he estat jo mateix, per si no hi havia dit. 
El llibre acaba no sense suscitar de bell nou una pregunta que m’ha sobrevolat al llarg de tota la narració. Un pregunta que, sortosament, comprove que no sóc l’únic a fer-me. És aleshores que cerque i recerque, amunt i avall, de cap a cap del núvol internauta: imatges, cobertes, resums, crítiques, personatges. Tot. I la trobe, clar que la trobe. I em prenc la llicència d’agafar-la prestada d’un blog extingit per a més desgràcia dels seus seguidors. Un blog que es diu ‘Saps què vull dir-te’: “¿com és possible que cinc hòmens ben bragats, en edat de meréixer, que suposem tenen les seues necessitats, passen quatre anys en una illa deserta (damunt vulguen quedar-s’hi), més contents que un gínjol, com pot ser que no troben a faltar en cap moment una dona? Pràcticament en cap moment de la novel·la es fa menció de la seua soledat sexual, per dir-ho d’alguna manera. Per l’amor de Déu! Què pensaven, reproduir-se per espores? Què tenia en el cap, aquest Jules Verne? Ací ni paritat ni hòsties...”
Genial. Tot i que Jules Verne, pel que es veu, sí que tenia moltes coses en el cap. És evident. Sense anar més lluny, va escriure L’illa misteriosa quan tenia 46 anys. Que sí, que és una edat ja prudent, però és que al mateix temps en va escriure moltes altres de densitat pareguda o superior. I això ja és dir molt. Si més no, demostra per què els genis són això, precisament, genis. Per a més glòria de nosaltres, els lectors.

dijous, 13 de setembre de 2018

Depressió postvacacional

Aquest escrit arriba tard, de manera intencionada a més a més, qui sap si per alleujar el reingrés a l’activitat laboral o per allò de combatre el que molts han convergit a denominar depressió postvacacional. Qui sap. Però la bona qüestió és que jo hi vaig estar, hi vam estar. I el vam veure, sí, el vam veure, aquell verd majestuós de diferents tonalitats que de vegades romania cobert per una espessa capa d’humitat i d’altres bategava colgat sota el poder de la roca calcària d’un massís omnipotent que es diu Pics d’Europa. Un verd inabastable per a les gents mediterrànies, certament. A tocar, però llunyà. A penes en fa un mes de tot allò, una eternitat quan la rutina es presenta de bell nou i s’endinsa pels camins del mes de setembre, quan ja no hi ha despertars entre boirines i pomers, ni passejades interminables entre el bel de les ovelles i el mugit de les vaques, quan un recorda les nits a la recerca de cuques de llum, i els banys en rierols d’aigua gelada, i el so inconfusible de la pluja que xoca contra les teulades i les pedres mudes d’aquests graners asturians anomenats horrius. Humitat penetrant, vegetació pregona, esclat de vida... Les muntanyes s’alcen com a gegants imponents. Vigilen, de fet, el trànsit incessant de turistes a la recerca de rutes senderistes, rius i zones d’escalada vertical. I ho suporten tot, la veritat. Canoes, barranquisme, hostaleria. El que calga! Perquè aquest n’és el cost de tot plegat, semblant en certa mesura als despropòsits que amenacen la costa mediterrània des de temps immemorials. Perquè no hi ha terme mig quan el turisme entra en escena. Això és evident. I els indicadors són clars. Pobles convertits en aparadors comercials, muntanyes transformades en centres recreatius, funiculars, autobusos amunt, autobusos avall. Però jo hi vaig estar, hi vam estar. I malgrat tot, el verd sempre resulta molt atraient. I la sidra, i les fabes, i també algunes altres coses que el progrés encara no ha esborrat del tot: la desprotegida i afeblida llengua bable, per exemple, o la ramaderia responsable i ecològica, o la bondat dels pobles poc visitats. I la pau i la calma que ofereixen certs indrets on el silenci i el pas del temps són els amos indiscutibles del paisatge. Però clar, tot això s'ha acabat. L'estiu és finit. I la rutina ens encalça a mode de rellotges programats...

divendres, 24 d’agost de 2018

Rall i mar


Fa uns dies vaig estar a la platja del Mareny de Barraquetes, al terme municipal de Sueca. Tenia especial curiositat  per veure pescar una gent que perpetua amb grandíssima destresa l’art de tirar el rall. El meu primer error fou arribar relativament tard, més o menys a les set, quan la majoria dels allí presents ja tenia agafada la posició i ja havia fet el que havia de fer, és a dir, pescar una bona quantitat de llisses, el peix predominant, diguem-ne, per una zona litoral on antany abundaven també els llobarros. A trenc d’alba, però, el que importa és diluir-se en el compassar suau de les ones i en la lenta i poderosa eixida del sol, un espectacle digne de contemplar que situa els ralladors com els personatges principals del quadre, allí palplantats, atents als moviments de la superfície caldosa de la mar i pendents també de l’amenaça constant de la Guàrdia Civil, que vigila especialment l’entrada de les sèquies a la mar. Perquè aquest és el punt, sí, el punt, si més no el refugi perfecte d’unes moles de llisses enormes inconscients de viure en la mateixa gola del llop. Nyas! I aquests mugílids van caient un a un, colgats en l’arena fina de la platja, sentenciats a ser esmicolats i amanits amb llima, i amb ceba, i amb el gust per la bona cuina d’aquest raconet del país. Mel... Els primers caminants del dia s’aturen i miren encuriosits els moviments harmònics dels homes silents, i alguns també trauen fotografies, conscients en la seua gran majoria de tenir davant una estampa pobletana que forma part indestriable del paisatge estival de Sueca i els marenys. Entretant alguns se saluden, i conversen, i deixen anar algun que altre crit sorneguer al primer conegut que passa, o al iaio que examina i sentencia com un Déu que avui ja no hi ha el peix que hi havia fa anys. “Quan jo era jove, sí que n’hi havia, sí...” Tot molt valencià, de fet. I molt mediterrani, també. De mentre, jo allargue el matí fins que desapareix l’últim rallador. Se’n va discretament, com ha vingut. I s’acomiada de mi com manen els cànons, genuïnament. “Au xicon, hasta un altre dia”. Perquè hi tornaré, clar que ho faré, ni que siga per confirmar que la salut mediterrània també passa per perpetuar aquests costums vius i resistents en plena era del turisme i el progrés il·limitats.

dimarts, 21 d’agost de 2018

LA FRONTERA SALVATGE, Washington Irving


“Un búfal, quan se sent assetjat pel caçador, té l’aspecte més diabòlic d’entre tots els que puguen trobar-se en el regne animal. Les banyes, curtes i negres, que sobreeixen corbades des d’un enorme floc de pèl descabellat;  els ulls brillants com si foren brases; la boca oberta amb la llengua eixuta que floreix en forma de mitja lluna i la cua tibada, com un plomall que agita l’aire, dibuixen un quadre entreviat de terror i ràbia”. M’he pres la llicència de traduir aquest fragment del llibre que just fa poc he acabat de llegir, La frontera salvatge, de Washington Irving, un llibre que no passarà a la història com un dels millors llibres de l’autor però que m’ha fet passar bons moments de lectura i que recomane pel rerefons que es desprèn de tot plegat: la cultura nativa i l’amor per un entorn natural i salvatge que s’acaba sense solució de continuïtat. Alguns deurien prendre nota sobre els genocidis que s’han dut a terme en nom del progrés i el benestar, però al marge de la reflexió, el cas és el que el llibre gira al voltant d’un viatge d’anada i tornada realitzat pels primers colons, altrament dit exploradors, romàntics en alguns casos. Un viatge per una frontera que ja no hi existeix i que ja no hi tornarà, un itinerari entre la vida i la mort, entre la bellesa i el terror. El búfal, simplement, és un personatge més, símbol de fortalesa, sí, però també d’extermini. Un exemple del que no volem que passe mai més, però que passa, malauradament per a aquest món.

dissabte, 28 de juliol de 2018

Trinquet de Torrent


Instantània captada per Lluís Llapissera
M’agrada el trinquet de Torrent, definitivament, un trinquet dels que ja no hi ha, descobert, viu, enclavat entre finques, amb bar, centre de reunió d’aficionats entusiastes i casa indiscutible d’una figura popular molt carismàtica que rep el nom de Natalio i que analitza cada rebot, i cada quinze, i cada nova incorporació a un club modèlic que deuria ser referència obligada per a qualsevol que tracte de reviscolar el delicat i complex món de la pilota valenciana.

No ha estat fàcil, tanmateix, el camí d’aquest trinquet, ni de bon tros, paradigma en el seu dia de tots els mals que arrossega la pilota des de temps immemorials, l’eterna problemàtica mai resolta a pesar dels grandiosos mecenatges, les subvencions antiracionals i les empreses de discutible funcionalitat. Un trinquet tancat durant una bona temporada, ignorat i menyspreat successivament pels governs municipals, a un pas de la venda o l’abandó definitiu quan les coses venien tortes, però finalment recuperat gràcies a l’empenta altruista dels de sempre, és a dir, dels qui saben caminar sols i sense ajuda, d’un grupet de gent anònima i modesta que passa desapercebuda quan les coses marxen bé i quan tot és felicitat i fotos per als mitjans de comunicació. Per això m’agrada el trinquet de Torrent, sí. Per això i també per altres coses que cal dir ben alt ara que el sentit col·lectiu del proïsme cedeix terreny enfront de la individualitat per decret i per sistema. M’agrada perquè ha sabut fer front a la uniformitat i la globalització d’aquest present devorador de costums i tradicions. M’agrada perquè compta amb una targeta de presentació que ja la voldrien molts dels que s’omplin la boca de promeses i ajudes milionàries que al remat no serveixen per a res. I m’agrada perquè té un club de més de cent integrants, amb activitat constant, format per gent d’extracció humil, sense artificis ni postures de cara a la galeria, capaç d’organitzar un trofeu de molta categoria que ja s’ha consolidat com un clàssic de l’estiu, amb les figures del moment: Puchol II, Soro III, Pere Roc... No trobareu, per tot, en aquest trinquet cap indici de falsedat, ni tampoc de submissió cap a l’amo i senyor de tot aquest canyaret de la pilota valenciana, ni evidentment cap genuflexió gratuïta cap a les més altes i distingides esferes federatives. No. A quin sant! Perquè el trinquet de Torrent, cal dir-ho clar, és del poble, purament i simplement, un trinquet lliure i que no deu res a ningú. I s’ho ha guanyat amb total mereixement. Enhorabona! A més a més, se situa en una ciutat, diguem-ne, dormitori, on el castellà ja se sent més que el valencià, on el camp ha deixat pas al creixement urbà desaforat, i on la immigració ha conformat barris de difícil acceptació en una societat actual potser massa acostumada ja a amagar les misèries i la resistència cap a les normes  i les convencions establertes. No hi ha imatge més fabulosa, en conseqüència, que veure un trinquet ple d’aficionats de diferent pelatge i condició, farcit de xiquets lliurats a la passió per la pilota, de majors gustosos de tenir cadira en un lloc de referència que un dia, per sort ja molt llunyà, va estar tancat a pany i forrellat i a un pas de la sentència definitiva del progrés. 
Natalio i Rovellet. Foto: Lluís Llapissera
M’agrada molt aquest trinquet, la veritat. I encara m’agradaria més si en comptes de dir-se José Maria Veguer, portara el nom d’un senyor que vingué de la Manxa amb a penes vuit anys i que va fer seu un recinte més que centenari datat de l’any 1901, un senyor que tothom coneix pel nom de Natalio i que entronca, ara i fins que li resistisquen les cames, amb l’autenticitat dels vells i savis jugadors de pilota. Tot un plaer en aquests temps on la pilota professional s’embolica cada dia més amb les derives incertes que planteja un futur postís i ple d’interrogants. Així és. I per tot cal donar les gràcies al meritori i esforçat club de pilota de Torrent, a la comarca de l’Horta. Endavant, amics.

dijous, 19 de juliol de 2018

Banderes del Tour


Font: 20 minutos
Arribat el fregitori ambiental on les hores s’allarguen i els dies es couen a foc lent, el Tour de França ofereix una eixida clàssica i tradicional a l’avorriment i el compassar del temps. No hi ha estiu sense la gran carrera ciclista, indicador ara i sempre de l’orgull nacional d’un país que anima poble a poble i muntanya a muntanya, entre revoltes i camins de llambordes que trenquen les cames als esforçats corredors i exalten els sentiments dels nombrosos aficionats que es congreguen en els marges. Tot un espectacle, certament. I ben mirat, també un aparador de les més variades reivindicacions en forma de bandera. Perquè n’hi ha moltes, de banderes. I algunes, tot siga dit de passada, no tenen un estat propi sinó que estan sotmeses als ritmes i les decisions d’un país major que sol menysprear-les pel que comporten en el terreny de la simbologia. Els seus portadors aprofiten, precisament, el pas dels ciclistes per mostrar-les al món i fer-les visibles en un planeta globalitzat i tendent a la uniformitat cultural i lingüística que barra el pas a qualsevol de les aspiracions de l’anomenada Europa dels pobles. Enguany, per això, la que més m’ha cridat l’atenció, potser perquè el Tour ha estat un parell de dies desfilant pel seu territori, ha estat la de Bretanya, la més present fins al moment i en clara competició amb la ikurriña, sens dubte, la més abundant entre totes les banderes que representen el romanticisme i l’estima de les arrels. També hi ha la catalana, clar, amb estrella o sense estrella. I entretant, també hi apareixen altres com l’occitana, la pròpia del Vènet o les pertanyents a Còrsega o a Sardenya. No s’han d’oblidar les escoceses, les irlandeses i les gal·leses. I tampoc una altra que fins ara no controlava però que s’obri pas entre les costeres dels Alps i els Pirineus, la de la República Srpska. Espectacle de colors, en definitiva, perquè tot és poc per demostrar que hi ha vida més enllà de la unitat indestructible que emana dels parlaments de torn. Atents, per tant, a les carreteres teòricament franceses. Perquè hi ha gent que, a pesar de la pressió, i les amenaces, i tot el que suposa no sentir-se part d’una pau, diguem-ne territorial, encara batega. I això és positiu, clar que sí. I la resta són falòrnies. Perquè racistes i supremacistes hi ha per tot arreu, clar que els uns tenen veu i volt i els altres no. Aquesta és la diferència.
Luxemburg                                                  Bandera occitana
Resultat d'imatges de bandera flamenca
Bandera flamenca



dijous, 12 de juliol de 2018

Deures d'estiu: el valencià apitxat

Com el seu nom indica, els deures d’estiu arriben quan els estudiants ja no fan cas ni de les notes que han tret al llarg del curs, en alguns casos brillants, en altres lamentables. Són mesures de pressió que xoquen, de fet, amb les merescudes vacances dels alumnes i, en general, perduren amb un més que meritori seguiment entre el professorat més tradicional. No s’han de condemnar, tanmateix, aquestes mesures, ja que al marge de les etiquetes que puguen rebre, també ofereixen la possibilitat d’elaborar activitats que, amb un poc de sort, romandran per a sempre en el creixement i evolució de l’estudiant. Que bonic! No sé, algun llibre, alguna pel·lícula, algun dietari o, també, per què no, algun exercici pràctic d’ortografia per malsonant que puga parèixer amollat així, com qui no vol la cosa. Nyas!

De fa uns mesos, per això, li he pegat moltes voltes a una cançó molt il·lustrativa que vaig sentir en el trinquet de Castelló de la Plana i que porta com a títol Juant juant, del músic de l’Alcúdia, Toni de l’Hostal. És una cançó preciosa que gira al voltant dels jocs que han configurat la vida d’aquells que ara ronden, o superen de poc, els quaranta anys. Uns jocs que, ves per on, solien tenir més protagonisme en època estival, quan no existia encara forma humana de suplir l’avorriment amb dispositius tecnològics d’última generació; o quan la calor tòrrida del mesos de juliol i agost tan sols convidava a apagar qualsevol pantalla i buscar-se la vida en la piscina municipal, en la mar, o en la sèquia, sí, en la sèquia, allí on corria aigua fresca i els cullerots incitaven també a cometre les més variades tortures i mutilacions. La cançó, d’altra banda titulada oficialment Juant juant i, oficiosament, La cançó més apitxà del món, fa un repàs d’una de les varietats dialectals més maltractades del català, el valencià central, altrament dit apitxat; i en un exercici tan brillant com fonèticament asèptic per part del seu autor, ensordeix qualsevol indici de so palatal i africat que figure en la lletra. S’entén, la g i la j, i la tg i la tj. Perquè això és l’apitxat, precisament. No distingir entre gent i xiquet, per exemple. Així que sense més preàmbul, aquest és l’exercici: una cançó, uns buits que cal omplir tenint en compte les normes ortogràfiques més discutides pels parlants de les comarques de l’Horta, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria i bona part de la Ribera. Droga dura en els temps gloriosos del blaverisme, només apte avui per als nostàlgics de Lizondo... Atents al pròleg que precedeix la cançó, senzillament magistral.

'JUANT JUANT'
(LA CANÇÓ MÉS APITXÀ DEL MÓN)
Quan jo era .....ove
I no tenia mai ni un .....avo
....uava a ....ocs
ben entrà l’edat del pavo
i ....alàem més que deu:
quantes vespraes mos haurem ....amat!
Ausaes
Ara to.... són ....aponesos: 
la ....ent ....ua a video...ocs
i la .....àrcia dels meus néts
no és la de pescar ......anguets.
......ocs de la infància:
divertits, entretinguts i ....ens difícils,
bons contra el desfici;
no com eixos ....oguets
cars i ....icotets.
De .....ove jo ....uava amb altres .....iquets
to... ixos ....iquets
s'han casat i tenen fills i né.....
....... calla,
ix de casa, ...unta't en la .....icalla
.......

dimarts, 10 de juliol de 2018

Murals


Sempre han existit els boicots als murals reivindicatius. Sempre. I sempre existiran. D’alguna manera o altra entren dins de la lògica natural d’aquells que no se senten representats, d’aquells que no entenen el missatge que s’hi exposa i d’aquells que en són contraris, que per desgràcia, n’hi ha, n’hi ha molts. Sagunt no és una excepció. Què s’esperaven? Aplaudiments? En un país on aquells divergents amb la política oficial sempre han estat considerats uns renegats, no es podia tolerar de cap de les maneres que al bell mig del poble es fera un mural farcit de frases en català. Cal dir-ho clar: en català, fet i fet la denominació internacional que rep el valencià. Frases precioses, sí, però en català,  al cap i a la fi. Així que no res. Normalitat absoluta. I a continuar en la brega. Perquè tot el que ha esdevingut a Sagunt era previsible des del mateix moment que l’autor del mural en qüestió va començar a pintar. I tant que ho era. Potser ara, alguns s’escandalitzen, llancen crits a favor de la llibertat d’expressió, i tot això i allò, però aquestes coses vénen de lluny. I pocs, molt pocs parlen del tema. Sens dubte, resulta molt més fàcil muntar concerts de Rosario Flores o validar, de bell nou, una setmana taurina pagada per l’erari públic. Les coses són com són. I tot en castellà, evidentment. Així que ningú s’estranye, perquè en aquest país sempre guanyaran els qui segueixen els corrents d’uniformitat, o els qui no es plantegen que la crítica també existeix allà on tot pareix fet a la mesura del feixisme i el progrés. Aquest és el nostre poble. I el nostre país, per desgràcia. 

divendres, 22 de juny de 2018

Llibres de saldo


Es tracta de llibres sovint descatalogats, en aparença descurats i gairebé sempre pertanyents a obres majors. Per norma, formen part de la categoria, -de la menystinguda categoria-, dels saldos, i de vegades ni això, exemplars que han estat inclosos en col·leccions de poca entitat i que ja no tenen recorregut comercial més enllà dels quatre llunàtics que els cerquen pel seu valor estètic i sentimental. Llibres descartats, si més no. Llibres ocults en prestatgeries polsoses i que es caracteritzen, sobretot, pels seus fulls esgrogueïts, endinsats en un foscor irrespirable que ja no recorda la llum del dia ni tampoc l’aspre sabor dels dits humans. Llibres, tanmateix. Llibres d’innegable qualitat que, malgrat tot, han aconseguit sobreviure en les llibreries de vell o en les fires ocasionals de llibres antics i d’ocasió, els seus aparadors naturals. També a Internet, clar, perquè no seria just bandejar la potent finestra virtual que els ha permés renàixer de les cendres en forma d’edicions antigues i cobertes fascinants. Aquesta és la paraula, de fet: fascinants. I no ho dic això pel contingut que atresoren, que també, sinó pel cúmul de circumstàncies, casuals o no, que els ha acabat incorporant a la biblioteca personal d’algú, en aquesta cas a la meua. Perquè jo en tinc uns quants, de llibres així. I cadascun té una història, certament. No la història en si que solen contar les novel·les, o els contes, o qualsevol altre text amb aspiracions literàries, no, sinó la història que em va fer ensopegar amb ells com qui no vol la cosa, la història que dibuixa, com un senyal del destí, un moment determinat del meu discórrer vital i vivencial. 

Recorde, per això, aquell manual titulat Sociolingüística per a joves que em vaig trobar en un contenidor de fem a València quan encara bategaven al meu dedins les esperances de normalització cultural del meu país. Sí, en un contenidor! O aquell altre de Josep Pla que portava com a títol La cuina del peix i que em vaig trobar en una botiga solidària tot just quan més interès tenia pel coneixement de les espècies marines de la Mediterrània. Què no dir, d’altra banda, d’aquell altre recull de contes que vaig comprar per cinquanta cèntims en un mercadet hippy a l’illa d’Eivissa: A la hora en que cierran los bares, de Soledad Puértolas. “Siempre me había llamado la atención aquel hombre silencioso y triste que se quedava en el bar cuando nosotros nos marchábamos”. Curiós inici per a un llibre que aprecie particularment i que va arribar a mi en plena joventut, quan els bars que freqüentava no tancaven mai i eren, clarament, un refugi dels noctàmbuls. Quin temps, aquells! Però hi ha més, clar que hi ha més. Per exemple, aquell Vocabulari de noms de persona editat per la Generalitat Valenciana i que em va servir de gran ajuda en el seu dia per a posar noms als personatges d’un conte que vaig escriure ara fa vint anys i pel qual vaig rebre un premi. I damunt el vaig furtar de la biblioteca, de la biblioteca del mateix poble que em va donar el premi, la del meu, per a més inri! Ho confesse. Justament com aquell altre de la mateixa col·lecció i que es deia Vocabulari El joc de pilota, de gran ajuda tenint en compte la meua inclinació obsessiva i compulsiva cap a l’esport nacional del País Valencià. I bé, tot això i molt més. En els últims anys, he incorporat més llibres de perfil similar. Tots per un preu irrisori que no s’acosta en absolut al seu valor real. No sé, L’Hotel París de Vicent Andrés Estellés; Relato de un náufrago, de Gabriel García Márquez... D’entre tots, m’ha fet especial il·lusió un que vaig descobrir fa poc gratant en un caixó amagat de la Protectora d’Animals d’Alzira, un llibre que il·lustra molt bé l’època en què jo mateix em vaig aficionar a la lectura. I en català, d’aquells blavets que formaven part de la mítica col·lecció de Timun Mas, ‘Tria la teua pròpia aventura’. Ja no se’n troben, ara, aquells llibres. Nostàlgia pura i dura, però el cas és que no han passat de moda. I el més bonic de tot, el més tendre i significatiu, és que tinc per casa unes criaturetes que me’ls demanen cada vegada que arriba l’hora de dormir. Evasió, es diu. Un títol evocador. I fascinant, de veres que sí. Perquè així és el món dels llibres.

dissabte, 19 de maig de 2018

Algemesí. Colla de pilotaires


En bona mesura, la vesprada em va recordar aquells dies llunyans a la població d’Estivella, on un grupet d’amics de diferents pobles de la Baronia del Camp de Morvedre, es reunien en una antiga gravera abandonada per jugar a la pilota. Ho feien amb pilotes negres assaonades amb pell de be, és a dir amb pilotes de badana, i es passaven hores i hores mantenint una activitat que anys abans havien practicat, amb fidelitat religiosa, en un carrer determinat del poble. Així fins que el progrés els va obligar a desaparèixer de l’estricte casc urbà i els va arraconar en aquell cubiculum imperfecte que finalment feren seu, condicionat de dalt i baix, allà on espere que encara s’hi retroben cada cap de setmana entusiasmats pel soroll sec de la pilota que rebota contra la paret, escridassant-se per un mal colp, completant el cercle natural que dibuixa el simple fet de jugar a pilota, que no és altra cosa que passar-ho bé. Així de senzill. Perquè practicar aquest joc no reclama res més. I això ho saben encara en alguns altres indrets d’aquest raconet del país. Algemesí (la Ribera), per exemple. La colla de pilotaires, homes, dones i xiquets, no és molt nombrosa, és cert, però és constant, i molt espontània. I viva, certament. Viva. Els seus integrants juguen, sovint, en el minitrinquet situat al poliesportiu. Amb pilota de vaqueta. I ho fan també sense estridències, sense cap promoció, amb les ganes necessàries per descomprimir-se del treball i les vaguetats que els proporciona aquest present farcit d’incongruències i fatalitats. Potser alguns no en són conscients, això és cert, però mentre un els sent parlar, i conversar, i maleir la pilota pel seus moviments capritxosos, de seguida s’adona que formen part de la tribu. Si més no, són gent de poble, del poble, gent que es pren el seu temps per enfaixar-se les mans almenys una vegada a la setmana, gent anònima que no cerca protagonisme ni copia patrons televisius, que tan sols juga a pilota pel simple fet de fer-ho, clar que sí, aliena al futbol, al pàdel i a tota la resta d’esports globals que ensopeixen el personal d’aquesta benvolguda comunitat de veïns. Nyas. Caldrà tornar a Algemesí, clar que sí. I caldrà tornar no tan sols per practicar de bell nou la ferida imperfecta, i la volea, i el rebot, i tot el repertori de colps impossibles que requereix la pràctica de la pilota, sinó també per acarar-se, com bonament es puga, a la uniformitat generalitzada de la societat actual. Amb un poc de sort, qui sap, la pròxima vegada l’ajuntament del poble haurà ordenat repintar el trinquet, i haurà fet obra, i haurà col·locat vidrieres en els frontons, i tot serà molt més llustrós i meravellós... Però si no és així, el món girarà igual, i la colla de pilotaires d’Algemesí continuarà jugant i bregant entre parets escrostonades i somnis d'utopia. Perquè no tindrà més opció que conformar-se i tirar endavant. Com sempre. Amb ajuda o sense ajuda. Només amb qualitat humana, que ja és dir prou. Perquè amb això, només amb això, la victòria serà imminent. I el respecte, també.
Alguns integrants de la colla de pilotaires d'Algemesí (la Ribera)

dijous, 12 d’abril de 2018

El Madrid és el Madrid


Foto: Huffington Post
No ho diré jo. Mai no ho sentireu de mi. A dir veritat, tampoc m’interessa el tema i no sóc tan fanàtic com perquè m’afecte personalment, més encara quan la vida és molt més rica que un miserable partit de futbol entre vint-i-dos personatges que no conec ni coneixeré. Ara bé, no és la primera vegada que ocorre, ni serà l’última, això és segur. Perquè com deia el meu iaio, el Madrid és el Madrid. Flatós i ridícul, sí, però amb l’entitat suficient per a ser dipositari dels més rics i variats favors, clar. Perquè aquesta, i no altra, és la condició indispensable per a tocar la glòria celestial a la qual pareix destinat un equip des que algun tarat d’aquests que regentaven el poder temps era temps va situar la ciutat que li dóna el nom com a centre neuràlgic de la pell de brau. El centre, literalment. I d’ací a l’estrellat internacional. I és que l’arrogància, el poder, és un do que no es transmet, sinó que s’imposa per decret. Nyas. I per això mateix, aquest país és avui el que és. Que què és? Vosaltres direu... La quadrilla futbolística representativa de l’Estat, doncs, anava dreta cap al mateix precipici que el seu rival més directe, el Barça, d’alguna manera o altra envalentida per la gesta catastròfica que el dia anterior havien protagonitzat uns jugadors apàtics i divinitzats que fins aleshores no havien perdut cap partit, o potser sí, algun, però sense molta transcendència. Els nervis, en conseqüència, afloraven, entre les files del conjunt de la capital del regne; constituïen, de fet, un espill dels seus pitjors malsons: que si ara haurem d’engolir-nos les nostres paraules, que si tot és una conspiració, que si els italians són uns porcs i no saben jugar... Martingales. Les coses són com són. I el Madrid no va fallar. O, més aviat, no li van fallar. Perquè al cap i a la fi, el que va passar són coses del joc, totes molt versemblants, casualitats del futbol si més no, “coincidències” que curiosament sempre s’esdevenen en l’últim minut del partit més transcendent de la temporada, a mode de deute que la història paga cada tant als hereus del despotisme. Per a no perdre el costum. Ni la primera ni l’última vegada. Cal recordar-ho. Perquè, com deia el meu iaio, el Madrid és el Madrid.

dilluns, 19 de març de 2018

Catifa de colors


La flor rosa del bresquiller
La metàfora és molt bella: catifa de colors. I sempre em ve al cap en temps primaverals, quan els camps de la Ribera esclaten i exhibeixen la varietat cromàtica més vigorosa de tot el territori valencià. Terra lliurada al llaurador, d’un temps ençà acusa l’esgotament d’anys i panys al servei dels productes fitosanitaris, però en essència exhibeix una fortalesa que tot i estar ferida pel progrés, encara presenta el verd majestuós de les fulles tendres que broten a tort i a dret. En breu, serà temps d’empeltrir-se amb l’aroma de la flor del taronger, tòpic entre els tòpics. Tanmateix, pel mes de març, l’arbre amb més potencial és el caquier, amb aquests brots color clorofil·la que cobreixen superficialment un esquelet llenyós que fineix per fi el seu hivern i es mostra ja incapaç de controlar l’envestida d’unes vares primes i àgils que s’enlairen cap al cel. Delit per al passejant. Des de lluny s’albiren també els colors violacis dels bresquillers i els nectariners, i què no dir-ne del mant blanquinós que desprenen els albercoquers, la fruita més dolça, potser la millor que hi ha. Costosa de produir, sí, però gustosa com cap altra. Potser la cirera és l’única que li fa costat, clar que aquesta fruita saborosa s’amaga allà, entre les muntanyes i el secà d’aquest terreny meravellós i alhora despoblat de l’Alcoià i la Vall de Gallinera. De mentre, els ametlers a caramull de flor afegeixen el toc rosaci al camp riberenc del Xúquer, un autèntic espectacle que discorre per uns camins de camp silenciosos i solitaris, en clara correspondència amb la deriva incerta de la tradició agrícola, assetjats cada vegada més per la pressió dels polígons industrials i, tot plegat, pel virus de l’abandonament. El riu antany devastador és un espill del seu temps, en aquest sentit. I tocat de mort pels abusos de la vida moderna volteja camps i poblacions aliè a les filtracions verinoses que contaminen el seu voltant; un riu amb esma, malgrat tot, per concloure el camí en la mar oberta, allà prop dels marenys que marquen la línia entre les tigetes creixents de l’arròs denominació d’origen valencià i el turisme salvatge que suporta, de manera estoica, la mar Mediterrània. La catifa de colors, en qualsevol cas, pren forma des de l’aire, amb pocs illots que romanen erms i sense herència, amb magraners dispersos que allarguen encara un cicle hivernal que angunieja mentre s'imposa el verd clàssic i robust típic de la primavera riberenca.
El verd sense pàtina de la fulla del caquier

dimecres, 7 de març de 2018

Magdalena, pilota plena


Aquesta crònica arriba un poc tard, és cert. De fet, la partida que ressenye es va disputar dilluns passat amb motiu del dia gran de les festes de la Magdalena de Castelló de la Plana. Malgrat això, no es pot obviar, ja que en termes generals va ser magnífica, per descomptat a l’altura d’un club pilotari que ha fet trenta anys i que passa per ser un dels més actius de les comarques septentrionals del País Valencià, amb més de 100 socis i més de 50 xiquets convençuts de les bondats i els beneficis del joc de pilota i de les modalitats més arrelades a Castelló, això és l’escala i corda, el frontó i el trinquet amb frares.

La partida enfrontava les dues primeres espasses del món professional, Soro III i Puchol II, i a pesar de l’oratge enrarit i de jugar-se en un d’aquests flamants trinquets construïts, sense massa criteri, als afores del nucli estrictament urbà, va congregar una bona quantitat d’aficionats. Un recinte que gairebé es va omplir i que també va acollir un concert previ del cantautor, o xarrautor de la Ribera, Toni de l’Hostal. Cal destacar, en aquest sentit, la seua cèlebre peça Els pililotaris, sens dubte un títol mordaç i humorístic que al marge de qualsevol disquisició popular, representa com cap altra el poder i la força dels jugadors d’avui, homes bragats i plens de poder que ho donen tot en forma de colps de bragueta i rebots inversemblants. Perquè sí, perquè això és inqüestionable. Sobre la canxa de la Plana es plantaren quatre titans de l’escala i corda alts i ben fornits, capaços d’alçar tones i d’estar més de dues hores jugant a ple rendiment, amb un resultat final de 60 per 30 a favor dels rojos, és a dir, a favor de Soro i Salva de Massamagrell, que al remat estigueren més ben compenetrats i més sòlids que els seus oponents. 

Poc, per això mateix, li queda per demostrar a l’actual número u, un pilotaire que pega, sí, pega, però que ho fa com ningú, amb una força descomunal que, en ocasions, en moltes ocasions, és impossible de doblegar. Juga, darrerament, aquest pilotaire, sense complexos, sense cap necessitat de demostrar res perquè ja ho ha demostrat tot al llarg de tota la seua carrera esportiva. Un pilotaire alliberat, sí, de veres que sí. O almenys tal és la impressió que desprén quan resta les pilotes, amb un dau terrible, sempre ben col·locat. I a més a més, molt ben acompanyat per Salva, un mitger veterà i astut, amb varietat de recursos i amb més quinze, ara per ara, que Bueno, el mitger de Meliana que cobria Puchol II i que no va resistir les garrotades incessants de la parella roja.  Tres quarts d’hora. Tres quarts! Això va durar un joc en l’equador de la partida, quan el marcador reflectia un 25 per 40 per als rojos. El joc se l’adjudicaren Puchol i Bueno, en efecte, però va ser tal el desgast i tan brutal l’intercanvi de colps, que en 30 es van quedar tots dos, sense opció de retallar més distàncies a un Soro i  un Salva que es mostraren sempre contundents i sense vacil·lacions de cap mena fins a la finalització de la partida. “Aquest és un trinquet pesat”, deia el rest de Massamagrell en la conversa posterior. Però hi tornarà. De ben segur que ho farà, perquè anar a Castelló sempre és reconfortant. I si és en Magdalena, amb un trinquet ple i entremig d’un clima festiu, més encara. Fins a l’any vinent, per tant. I enhorabona pels trenta anys de treball del club pilotari de la capital de la Plana. A continuar lluitant!

Article publicat a Pilota Viu

dissabte, 10 de febrer de 2018

CÓRRER SENSE POR (Sembra llibres). Giuseppe Catozzella


No esperava trobar-me amb una novel·la així, de veres que no. I per això mateix, la valore molt més del que em pensava en un principi. Un retrat cru i sense filtres del que suposa la vida en certes parts del món, a Somàlia més concretament, allà entre camins polsosos i edificis derruïts per les marques de morter. I entremig, un somni, la d’una atleta que es deia Samia Yossouf Omar i que va morir l’any 2012 tractant d’arribar a l’illa de Lampedusa (Itàlia). L’objectiu final: Londres, és a dir, els Jocs Olímpics que l’havien de consagrar com l’heroïna africana per excel·lència, el referent de les dones musulmanes que lluiten per salvar-se de la misèria, el menyspreu i les guerres entre clans. Així de trist. Terrible. La novel·la rep el nom de Córrer sense por, sens dubte una bona descripció d’una història redona però evidentment dramàtica, sense cap concessió al romanticisme nostàlgic. Un no abandona el seu país perquè vol, sinó perquè no té més remei. I Samia arriba a aquesta conclusió tot just després de participar en els Olimpíades de Pequín l’any 2008, tot just després de saber que el seu propi germà havia assassinant son pare, l’aabe, a qui ella qualifica com l’autèntica Somàlia. –“Estava malgastant el temps. Ja havia desaprofitat prou anys i forces en un lloc que no em volia. I no perdia cap ocasió per recordar-m’ho, obligant-me cada dia a cobrir-me de vergonya i suor, i a suportar les pitjors humiliacions, pel carrer, a tot arreu-.”

I aleshores és quan l’esperança de convertir-se en la campiona dels 200 metres per davant de la totpoderosa jamaicana Veronica Campbell-Brown, es converteix en una lluita per la supervivència més absoluta, en l’exemple més palmari del que el món occidental no vol veure ni en pintura, en el que molts africans anomenen el Viatge, així en majúscules, una travessia per Etiòpia, Sudan i el desert del Sàhara. I així fins arribar a Trípoli, capital de Líbia, l’últim escull per tocar Europa i deixar enrere tota una vida de sacrificis inhumans. El món està mal repartit, és una obvietat. I mentre molts de nosaltres vivim còmodament instal·lats en les nostres llars i gaudim del que se suposa que és la felicitat occidental, molts altres s’aferren a la llibertat agombolats, per exemple, en un jeep ple de vòmits, a cinquanta graus, entre plors d’infants i plors d’impotència i desesperació; entre iots carregats de carn humana explotada pels traficants de persones, entre ones mediterrànies que amenacen de tombar una tripulació espantada per l’horror i una més que previsible mort. Perquè molts moren, clar quer sí. I els seus cossos reposen allà on caigueren, sense honors i amb el cel com a únic testimoni del seu traspàs. Algunes morts són conegudes, és cert, i fan la volta al planeta. Alimenten, de fet, els desitjos de canviar el camí destructiu i injust al qual es veuen abocats com a immigrants en alguns casos i com a refugiats en alguns altres. Algunes altres, en canvi, la gran majoria, passen desapercebudes. I aquest n’és el drama. I mentrestant, asseguts feliçment en el sofà passem les pàgines d’un relat que per desgràcia no és ficció, simplement és el pa de cada dia per a milions i milions de persones. No ho entendrem mai. El desequilibri, la injustícia. L’horror.

dimecres, 31 de gener de 2018

Centre comercial


Aparador resum d'un centre comercial qualsevol
En efecte, hi hagué un temps que als pobles no hi havia centres comercials. Dit així, pot parèixer un tant agosarat, però sí, és cert. El que governava els pobles eren les botigues, les botigues de tota mena, des de les tradicionals parades de fruita i verdura fins a les més refinades drogueries. I pel camí, un tracte familiar que fins i tot establia vincles fraternals que situaven l’establiment en qüestió com a referència indiscutible davant altres opcions de compra. Però avui no, avui predomina una altra mena de comerç. O de negoci, per a ser més exactes. Avui, qualsevol que vulga llaurar-se un futur en el món del sector terciari, ha d’establir-se en un centre comercial. I a més a més, ha d’estar integrat en una marca, en una marca arrecerada sota el paraigua d’una elit empresarial i que compte, evidentment, amb un renom i una projecció internacionals. Una marca de prestigi, si més no. O almenys, del que alguns consideren prestigi. En qualsevol cas, que sone bonica, o que sone en anglès, això com a mínim, qualsevol cosa a fi d’enganxar-se al progrés, el concepte per excel·lència que esborra, cada vegada amb més voracitat, les empremtes del nostre passat més immediat, d’un temps no massa llunyà on l’entreteniment diari contenia també una dosi necessària d’avorriment. Clar que abans no hi havia franquícies, ni multisales de cine, ni restaurants agrupats sota l’aixopluc del fast food. Un èxit rotund. Una maniobra de llibre del capitalisme salvatge que ha fet realitat l’axioma de la felicitat feta consum. I a les proves em remet: un es pot passar tota una vesprada en un centre comercial sense cap altra distracció que no siga la de gastar. I així successivament. La bona qüestió és no perdre el fil de les modes i les noves tendències. Així que no, en efecte, abans als pobles no hi havia centres comercials. Però avui, sí. I el més dramàtic és que els  qui permeten aquestes transformacions denominació d’origen occidentals no pareixen tenir cap altra alternativa per a guarir l’ensopiment general de la població; un producte, el dels centres comercials de nova creació, que es ven al personal com si es tractara de la quinta essència de la gestió d’un ajuntament. Encara sort que algun polític ho admet. És a dir, que admet que no hi ha alternativa: -o açò o estàs fora, diuen. Fora del mercat i de les tendències actuals, supose. Però fora, al cap i a la fi, amb tot el que comporta aquest concepte en el present. S’agraeix, almenys, la franquesa. Perquè al remat, les coses són com són. Crues. Mentrestant, els pobles han passat a ser mers apèndixs de la capital, una còpia en miniatura i amb algú que parla en valencià. Estrany és el poble mitjanament gran que no compta amb un centre comercial. Molt estrany. En qualsevol cas,  l’eslògan és clar: "Ahir, auditoris. Avui, centres comercials". Al capdavall, un bon indicador de l’era del consum desaforat i el temps perdut sense cap tipus de profit. I a tocar de casa, per a més inri. Quan jo era menut, Nuevo Centro, a València, era el súmmum. Ara no sé què serà, però és clar que ja no és novetat, sinó simplement un més... Que el ritme no pare, doncs.