divendres, 24 d’agost de 2018

Rall i mar


Fa uns dies vaig estar a la platja del Mareny de Barraquetes, al terme municipal de Sueca. Tenia especial curiositat  per veure pescar una gent que perpetua amb grandíssima destresa l’art de tirar el rall. El meu primer error fou arribar relativament tard, més o menys a les set, quan la majoria dels allí presents ja tenia agafada la posició i ja havia fet el que havia de fer, és a dir, pescar una bona quantitat de llisses, el peix predominant, diguem-ne, per una zona litoral on antany abundaven també els llobarros. A trenc d’alba, però, el que importa és diluir-se en el compassar suau de les ones i en la lenta i poderosa eixida del sol, un espectacle digne de contemplar que situa els ralladors com els personatges principals del quadre, allí palplantats, atents als moviments de la superfície caldosa de la mar i pendents també de l’amenaça constant de la Guàrdia Civil, que vigila especialment l’entrada de les sèquies a la mar. Perquè aquest és el punt, sí, el punt, si més no el refugi perfecte d’unes moles de llisses enormes inconscients de viure en la mateixa gola del llop. Nyas! I aquests mugílids van caient un a un, colgats en l’arena fina de la platja, sentenciats a ser esmicolats i amanits amb llima, i amb ceba, i amb el gust per la bona cuina d’aquest raconet del país. Mel... Els primers caminants del dia s’aturen i miren encuriosits els moviments harmònics dels homes silents, i alguns també trauen fotografies, conscients en la seua gran majoria de tenir davant una estampa pobletana que forma part indestriable del paisatge estival de Sueca i els marenys. Entretant alguns se saluden, i conversen, i deixen anar algun que altre crit sorneguer al primer conegut que passa, o al iaio que examina i sentencia com un Déu que avui ja no hi ha el peix que hi havia fa anys. “Quan jo era jove, sí que n’hi havia, sí...” Tot molt valencià, de fet. I molt mediterrani, també. De mentre, jo allargue el matí fins que desapareix l’últim rallador. Se’n va discretament, com ha vingut. I s’acomiada de mi com manen els cànons, genuïnament. “Au xicon, hasta un altre dia”. Perquè hi tornaré, clar que ho faré, ni que siga per confirmar que la salut mediterrània també passa per perpetuar aquests costums vius i resistents en plena era del turisme i el progrés il·limitats.

dimarts, 21 d’agost de 2018

LA FRONTERA SALVATGE, Washington Irving


“Un búfal, quan se sent assetjat pel caçador, té l’aspecte més diabòlic d’entre tots els que puguen trobar-se en el regne animal. Les banyes, curtes i negres, que sobreeixen corbades des d’un enorme floc de pèl descabellat;  els ulls brillants com si foren brases; la boca oberta amb la llengua eixuta que floreix en forma de mitja lluna i la cua tibada, com un plomall que agita l’aire, dibuixen un quadre entreviat de terror i ràbia”. M’he pres la llicència de traduir aquest fragment del llibre que just fa poc he acabat de llegir, La frontera salvatge, de Washington Irving, un llibre que no passarà a la història com un dels millors llibres de l’autor però que m’ha fet passar bons moments de lectura i que recomane pel rerefons que es desprèn de tot plegat: la cultura nativa i l’amor per un entorn natural i salvatge que s’acaba sense solució de continuïtat. Alguns deurien prendre nota sobre els genocidis que s’han dut a terme en nom del progrés i el benestar, però al marge de la reflexió, el cas és el que el llibre gira al voltant d’un viatge d’anada i tornada realitzat pels primers colons, altrament dit exploradors, romàntics en alguns casos. Un viatge per una frontera que ja no hi existeix i que ja no hi tornarà, un itinerari entre la vida i la mort, entre la bellesa i el terror. El búfal, simplement, és un personatge més, símbol de fortalesa, sí, però també d’extermini. Un exemple del que no volem que passe mai més, però que passa, malauradament per a aquest món.