diumenge, 10 de desembre de 2017

Copo

La veritat és que no m’estranya que Ferran Torrent aprofitara els seus coneixements sobre els diferents tipus de joc practicats a la València dels anys setanta per a bastir una novel·la com La vida en l’abisme, finalista del Premi Planeta l’any 2004 i rellegida ara per un servidor després de comprovar en viu i en primera persona les conseqüències que es deriven d’una partida de copo. De copo, he dit. Sí. Un joc de cartes avui pràcticament desaparegut de l’imaginari col·lectiu valencià, però encara viu ni que siga de manera residual, resistent al pas del temps com una planta silvestre d’igual manera que altres “entreteniments” populars com ara la pareteta, la xapa i, en un altre nivell, el trinquet. I és que el vici és difícil d’eradicar, impossible en certa mesura, sobretot si entra en joc un factor determinant per a viure emocions fortes i alliberar tensions que s’engronsen entre la decència i l’exabrupte contumaç: els diners. Els diners poden amb tot. Perquè no és l’alcohol, no; ni en absolut les drogues, ni tampoc una atmosfera tèrbola i decadent. Totes aquestes circumstàncies poden contribuir al desastre, en efecte. Però no. No. El problema són els diners que apareixen, com qui no vol la cosa, damunt del tapet. I quan aquests fan acte de presència, les amistats es dissolen com un terròs de sucre i les bromes s’esfumen talment com la boira espessa que genera un cigarret. Tot s’emmerda, per dir-ho clarament. I aleshores, el copo imposa el seu codi de normes no escrites però sobradament conegudes per qui es considera jugador, és a dir, per qui situa l’honor que se’n deriva del joc per damunt de qualsevol altra disquisició diguem-ne pueril, bé siga un amic de la infantesa, bé siga, fins i tot, la mateixa dona. Sí, això també. Cal dir-ho. O es juga o no es juga. I per aquesta raó, és millor deixar-ho córrer. O en tot cas, pensar que només es tracta d’un joc de cartes que, a tot estirar, forma part d’un món antropològic i popular només vàlid per a la literatura de caire costumista. I és que el copo era, és, un joc que es practicava a tot arreu del territori, un joc transversal, si més no. Popular i molt valencià, però, per desgràcia, també criminal. Tan criminal que, com bé es remarca en la novel·la de Torrent, es tracta de matar, entre les quatre cartes que tens, la carta del mateix pal que t’ha servit la banca. No apte, evidentment, per a gent vacil·lant. La seua norma fonamental, d’altra banda, i parafrasejant Torrent, és que no pots jugar-te el que no tens, per la raó inexcusable que si ho fas, i perds, no pots restituir a la taula allò que li has robat. Considerant això, un ha de pactar abans de començar el joc. És altament recomanable, de fet. Perquè en cas contrari, un assumeix el risc de trencar un ambient magnífic i, de vegades, farcit de certa innocència. La situació és tensa per naturalesa. I a més a més, molt propensa a la sort. Però en fi, així va la cosa. I aquest és l’exemple: una mà reuneix en el seu poder l’as de copes, de bastos i d’ors i, per si fóra poc, també un rei d’espases. Quina carta treu la banca? Doncs això mateix: l’as d’espases. Mec! I això passa, clar que passa. En done fe. Passa encara avui, al segle XXI, en una època tecnològica on les cartes són virtuals i on la moral clandestina del joc en directe es perd en l’anonimat d’una pantalla, on tot allò que era popular i caracteritzat per l’autenticitat, dóna pas a l’artifici i a la regulació anodina d’aquest present frenètic i uniforme. Llunyans els temps, per tant, en què els casinos bullien i els antiherois romàntics de carn i ossos es deixaven veure quan l’ocasió ho requeria. Llunyans els temps, en definitiva, en què el que deia la paraula, agradara o no, ho mantenia la butxaca. Així era, al capdavall. Era...
Novel·la finalista del Premi Planeta 2004

divendres, 1 de desembre de 2017

El One wall, una nova aventura per a Puchol II

Interessant iniciativa la que afrontarà en breu aquest pilotaire bragat i elegant del poble de Vinalesa (l'Horta) que es conegut com a Puchol II, sens dubte un referent en el món dels trinquets, però per desgràcia un desconegut per a la gran massa ensopida i uniformitzada del País Valencià. Interessant en el sentit que el seu pròxim repte no serà recuperar la corona de número u en la modalitat d’escala i corda, ni tampoc guanyar algun trofeu de renom, ni tot just acceptar l’envit d’enfrontar-se contra tres triats en algun recinte emblemàtic per als aficionats. No. Ni de bon tros. El seu pròxim repte, a més, ni tan sols es disputarà per terres valencianes, sinó que tindrà com a escenari una ciutat de la qual alguns saben més pel cinema i les notícies que per qualsevol altra cosa relacionada amb la pilota: Nova York. L’objectiu, sense anar més lluny, batre’s contra Thimbo González, que no és altre que l’actual campió d’una modalitat de pilota a mà que el progrés i la modernitat denominació d’origen estatunidenca han batejat amb el nom de One Wall. Així de senzill. Només una paret. Literalment, un mur, o dit en altres paraules, un frontis, que és el que més s’assembla al que els bascos diuen ‘frontó’ i els valencians, o almenys els valencians que han tingut a bé apassionar-se pel nostre esport ancestral, ‘pareteta’.

El One Wall, per tant, respon a la modalitat més primària del joc a mà, és a dir, una paret, una pilota,en aquest cas de goma; i un parell de mans protegides per un simple guant. Res de nou, certament. De fet, es podria dir que tal modalitat, ben popular avui a la gran ciutat de les finances, s’ha practicat per aquestes latituds mediterrànies des de temps immemorials i contra les parets laterals de les esglésies, clar que sense anuncis i sense esportistes d’elit que aprofitaren l’avinentesa per a lluir marques comercials i promocionar begudes isotòniques. I és que el One Wall, almenys des de la perspectiva d’ací qui escriu, no deixa de ser això: un esport, sí, però també molta publicitat. O màrqueting, si es prefereix. En qualsevol cas, una disciplina ràpida i còmoda molt en consonància amb els temps que corren. I efectiva des del punt de vista econòmic. Al capdavall, un esport tan respectable com el futbol o el beisbol; i un mode de vida, això sobretot. I si no, que li ho pregunten a aquest jugador anomenat Sacha Kruithof, valencià per bé que onomàsticament no ho parega. D’Orba, per a més inri, el rovell d’ou de la comarca de la Marina. Sens dubte, un pilotaire que s’ha distingit d’un temps ençà per dominar la modalitat en qüestió i per erigir-se com el millor jugador europeu i mundial en les categories sub-17 i sub-19, respectivament. La cosa té mèrit, de veres que en té. I no s’ha de menysprear. Així que sí, clar que sí. Per què no. Endavant amb aquesta nova iniciativa del jugador franquícia per excel·lència del projecte Pilota 2.0, Puchol II. Serà molt gustós seguir les seues experiències a l’altra banda de l’Atlàntic, ni que siga asseguts en l’escala d’un trinquet i amb el pensament que tot, per bé que sone una miqueta estrany i exòtic, pot contribuir a engrandir aquest noble i inigualable joc de la pilota valenciana.
El pilotaire d'Orba, Sacha, en plena partida.
Imatge: La Marina plaza

dimarts, 21 de novembre de 2017

Alvocat

Avui he estat allí, i he comprovat entre sentiments contradictoris com la senda continua igual, una barreja de silenci i malenconia. La ruralitat roman oblidada, amenaçada, tocada de mort. Molts camps de tarongers han estat novament plantats, reemplaçats per varietats més productives i rendibles per al mercat internacional, terra fèrtil, incorporada sense retorn al reg per degoteig, fesomia alterada d’un paisatge antany transmès de generació en generació i avui comprat i transformat a colp de talonari. El camí d’accés es presenta molt malmès pels desastres meteorològics que sovint rematen els llargs períodes de sequera que caracteritzen aquesta part de la Mediterrània, cada vegada més llargs, més tediosos, més de tot. I, de mentre, alguns ciclistes i caminants vagaregen en direcció a la creu, el punt més alt, la divisió del terme. Des d’allà dalt s’albira la planícia comarcal, l’antic castell, les partides agrícoles, la indústria associada al moll, la mar. La nostra benvolguda i maltractada mar. La vegetació roman impassible al meu pas, indiferent. Però l’aroma del romaní i de l’espígol, i també algun arboç tardoral i vermellós que apareix en el millor moment conviden a gaudir de tot plegat... El vell tornall familiar de clementines marisol ha passat a millor vida i ha deixat lloc a una d’aquestes fruites exòtiques que tant reclamen la cuina i el gust occidentals: l’alvocat. Encara en fase d’acaronament, tanmateix, els puerils plançons lluiten per arrelar-se a la terra i posar-se al nivell dels pocs nesprers que resisteixen vora sèquia, els últims vestigis de l’antiga parcel·la, cuidats i amb fruits saborosos gestant-se al seu dedins. Serà una simbiosi curiosa, sens dubte: nespres i alvocats. Identitat i progrés! Un pont entre el País Valencià i Amèrica Llatina, si més no. Perquè l’alvocat és una fruita tropical, la mantega dels asteques es podria dir, d’etimologia ben interessant. De fet, pareix remetre a una llengua viva actualment a Mèxic que s’anomena nàhuatl i que sobreviu a la pressió de l’espanyol entre multitud de formes, varietats i dialectes. Alvocat és un manlleu, per això, un manlleu adaptat, però un manlleu al cap i a la fi. I el més interessant de tot és que el seu significat en la llengua primigènia és ahuácatl, que significa testicle, supose que per la seua forma, la viva imatge d’aquest element tan vital per a l’anatomia masculina. Tota una metàfora: els alvocats penjant de l’arbre. Nyas. Però millor no pensar-ho, no siga cosa que, com diria aquell, se’ns engargusse el guacamole, o les cremes, o fins i tot, les infusions que es poden preparar amb l’os d’aquesta fruita que fa traça de convertir-se en l’or dels paladars més moderns i sofisticats.

dijous, 26 d’octubre de 2017

Mall

"Eines brutals: mall, picola i aixada"
Autor de la foto: Ricard Sentandreu
Resulta desolador. I trist, molt trist. Feia molt de temps que no escoltava la paraula ‘mall’. I ara, després de tots els successos esdevinguts en una terra catalana que alguns prefereixen no nomenar perquè els provoca recel i urticària permanents, ha tornat per a quedar-se i per a imposar la seua terrible i colpidora llei, la més elemental i primària: “La policia penetra a les escoles a colps de mall”. No ho dic jo, això, no, ni de bon tros, sinó les televisions que encara tenen una miqueta de dignitat i mostren la realitat tal com és, amb tot un seguit d’imatges dures i, com a mínim, inquietants. Perquè, en realitat, fa vergonya. Policies, escoles, malls... Sens dubte, un camp semàntic que s’allunya moltíssim del que fins ara representava l’eina en qüestió, una eina de ferrer forjador, de pedrapiquer, associada a un ofici diluït pel canal de la memòria i els costums. Una paraula patrimonial que deriva del llatí, del terme malleu, amb el significat de martell. Una paraula,a més, que també he sentit en boca d'alguns llauradors, clar. De fet, encara hi ha alguns que la utilitzen, no sé exactament en quin sentit ni per a què, potser per a evocar alguna batalleta de camp, qui sap, o potser també perquè és una eina de les considerades brutals, com ara la picola o l'aixada. El que resulta evident, en qualsevol cas, és que 'mall' es tracta d’un terme en franca decadència, recuperat no obstant això, en l'actualitat, per a rebentar escoles catalanes i arrasar amb tot el que es pose per davant: portes, armaris, finestres i qualsevol altra barrera arquitectònica que servisca com a excusa a les mans que empunyen tal ferramenta. Terrible, certament. No he tingut mai ocasió d’agafar-ne cap, de mall, i potser el més paregut que he vist, i no ho dic per frivolitzar el cas, és el martell aquest que hi ha al parc temàtic de Port Aventura amb el qual un ha de demostrar la seua força tot colpejant una pedra atacada al terra, com si es tractara d'una prova per a mesurar la virilitat i el coratge. En certa mesura, similar als sacs de boxa que es col·loquen en les fires d’atraccions, allà on el millor de cada casa es pot passar tota una vesprada repartint punyades i amollant comentaris obscens. Tot d’un nivell intel·lectual per damunt de la mitjana, de veres que sí: sublim, encoratjador, pacífic, si més no una invitació preciosa a romandre en el país de les meravelles. A colps de mall, sens dubte una manera molt pedagògica de convèncer a qui no pensa com ho fa la majoria silenciosa...

dilluns, 16 d’octubre de 2017

SELLA

La plaça major de Sella, un escenari incomparable
per a presentar un llibre sobre el Genovés
Un s’endinsa en la serra d’Aitana i es lliura de seguida al zig-zag de la carretera comarcal, viaranys que penetren cap al bosc i deixen enrere xicotets nuclis de població que la globalització s’ha encarregat de fer envellir fins al punt de considerar-los més propis de la fantasia i la rondalla que de la realitat. Llogarets afectats en desmesura per un present frenètic i executor que devora costums i tradicions immemorials a la mateixa velocitat que un circula per la carretera: lentament però sense pausa. Benilloba, Gorga, Confrides, Balones, Penàguila, Benasau, Alcoleja… El país somiat però deshabitat, aquesta és la realitat. El país de Peter Pan.

De sobte, tanmateix, entre les corbes sinuoses que donen forma a l’implacable port de Tudons, un ensopega amb un poblet que respon al nom de Sella i que és famós per cuidar una d’aquestes coses per les quals paga la pena lluitar: la pilota. Perquè a Sella hi juguen, de veres que ho fan. I no poquet, precisament. Vora vuitanta partides a l’any, fins i tot més. De fet, es podria dir que tots dos conceptes no s’entenen l’un sense l’altre, poble i pilota, refugi en tot el seu conjunt del joc per excel·lència del País Valencià, en ple cor de la comarca de la Marina: perfum d’espígol i romaní que manté amb enorme vitalitat la vella modalitat de les llargues en la mateixa plaça major. Avui, a més a més, el poble bull d’excitació. Perquè avui s’espera la visita del més gran, de Paco, del carismàtic i apreciadíssim Paco ‘el Genovés’. La gent, de fet, el para només apareix pel carrer, i el saluda, i l’abraça, i el contempla. Tenen un mite al seu davant. I ho saben. I per això el respecten, i el veneren. Sí, és ell, Paco, el mateix que revolucionava en el seu dia la plaça del poble amb les seues enormes tretes de dreta i d’esquerra, el mateix que avui s’ha prestat a signar el llibre il·lustrat que resumeix una vida lliurada a la seua passió, la pilota de vaqueta. Visca el Genovés i visca la pilota!, crida l’home més major de Sella. I aleshores, la plaça trenca en aplaudiments. Tot un goig. La nit cau entre converses i salutacions afectuoses que s’encaixen amb la naturalitat que encara emana de les gents i els pobles sans i vius.

La pilota, en definitiva, potser té una catedral que s’anomena trinquet de Pelayo. Però també és ben cert que amaga alguns altres temples dispersos pel territori, com si es tractaren d’ermites romàniques perdudes entre colls i pics llegendaris. I és ben clar que Sella n’és un. Com també és ben clar que ha sabut conservar les seues arrels, exemple d’altra banda de la varietat més bella i meridional del nostre idioma, indret lliurat a la devoció pel que considera seu i ben seu, veïns que perpetuen tot allò que la uniformitat ha eliminat sense pietat en altres racons del país. Que així perdure durant molts anys. Agraïments a tots aquells que no es rendeixen davant les envestides del progrés...
Sebastià Giner, Sergi Durbà,
Paco Cabanes 'el Genovés' i David Sarasol 

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Vall d'Albaida, pilota i costums

Benicadell
Al marge de la pilota valenciana oficial i tenint en compte que la transversalitat d’aquest joc mil·lenari s’endinsa per tot arreu del territori nostrat, un sempre té l’opció de perdre's per una contrada d’alguna manera o altra desconnectada del soroll turístic que caracteritza aquest país: la comarca de la Vall d’Albaida. Tres parades obligatòries: Quatretonda, Llutxent i Otos. I pel camí, una terra de cultiu extensiu on les varietats de secà i de regadiu es barregen als peus del Benicadell, observatori imponent de les gents i l’avenir d’un raconet on la pilota batega silenciosa sense fer grans escarafalls ni demostracions de fastuositat gratuïta.

Els carrers de Quatretonda desprenen calma quan a penes s’ha iniciat el cap de setmana. Avui, però, hi ha una visita important. En breu, està previst un acte cultural en la casa de la vila que compta amb la presència de Paco Cabanes ‘El Genovés’, la figura sempiterna de la pilota que ha servit d’inspiració per a un llibre il·lustrat i per a la representació d’una interessant i tendra obra de teatre que porta com a títol Una pilota en el cor. Els xiquets es desviuen per participar-hi, mans alçades que reclamen atenció constant i que demostren com la uniformitat generalitzada i el progrés no ha contaminat del tot la innocència dels més menuts. L’obra és un èxit. I la presentació també. El Genovés es presta a les fotos amb la bonhomia que el caracteritza i rep una sorpresa final en forma de cançó dels Rolling Stones, la gran banda de rock que en el seu dia va composar Angie i que permet, ara, que l’irreverent Toni de l’Hostal la interprete al ritme de Paco, Paaaaco... Tot un privilegi, certament.

Trinquet de Llutxent. Tancat.
Foto: Lluís Llapissera
La realitat torna a l’endemà amb la imatge del trinquet de Llutxent tancat a pany i forrellat, una estampa que demostra la fugacitat dels projectes encetats amb molt bona voluntat però mancats de sentit i contingut. És un colp difícil de digerir. Per desgràcia, ja conegut en altres indrets del País Valencià, un colp, a més a més, que evidencia, de bell nou, un desarrelament present i generalitzat, sense indicis de revitalització més enllà d’alguna partida perduda, en algun dia perdut i en algunes festes patronals perdudes... Sempre ens quedarà el folklore! Però la pilota sempre rebrota, sense ajudes, aliena a l’espectacle sinistre de la instrumentalització, com a bon joc popular que és. A mitjan matí ens informen que, de vesprada, cap a les cinc, hi haurà partida de raspall a Otos, en el trinquet del poble, allà on ens trobem amb l’escriptor i creador de rellotges de sol Joan Olivares, inconscient de representar la figura de l’amfitrió. Serenitat, paraules sinceres, calma... Harmonia en una vesprada nuvolosa que s’interromp mentre avança la partida i l’empenta dels pilotaris fa impactar violentament la pilota de vaqueta contra el tamborí.

Partida al trinquet d'Otos
Foto: Lluís Llapissera
Amb la partida acabada, és l’hora del licor d’herbes. I de contemplar el Benicadell des de la fabulosa terrassa de Ca les Senyoretes, un allotjament rural amb un encant inqüestionable on les estampes i les relíquies costumistes conviden a deixar-se dur pels camins de la pau i la nit que ja ens encalça. Ens acomiadem gustosos del tracte rebut, entremig d’un aura nebulosa que discorre per les nombroses i diminutes poblacions d’aquesta comarca lliure i solitària: Castelló de Rugat, Terrateig, Montaverner, Alfarrasí,... I per últim, Benicolet, on tanquem un cap de setmana asseguts en el mateix carrer, justament damunt de les marques i les ratlles que els aficionats locals han pintat en l’asfalt a fi de perpetuar aquest genuí, fabulós i literari joc de la pilota valenciana. Sens dubte, caldrà tornar a la Vall d'Albaida, ni que siga per confirmar que el país somiat encara dorm silent i custodiat pel cel estrellat i la terreta blanca dels ametlers.

dissabte, 30 de setembre de 2017

Nosaltres no som d'eixe món

Riu Sénia, l'única frontera entre valencians i catalans
En aquests dies en què el mal anomenat problema catalán ho ennuvola tot i on la resta de temes que afecten l’actualitat no existeix per als mitjans de comunicació, aquest costumari no pot resistir la temptació de dir la seua. Perquè encara que un concepte tan bast i tan colpidor com la independència no reuneix les característiques necessàries per a ser tingut en compte des d’un punt de vista antropològic, sí que és veritat que supera les ràncies fronteres constitucionals i que enllaça amb el principal senyal d’identitat que defèn aquest blog: la llengua. Això és, la llengua pròpia, el català de tots, en realitat la víctima col·lateral d’un procés que camina de la mà del conflicte lingüístic latent no només a Catalunya, sinó també, amb especial virulència, al País Valencià. Si més no, el territori que pagarà la quota de romandre a Espanya en cas que els catalans diguen bon vent i barca nova. Segurament, no seré l’únic valencià a qui li pregunten sobre la conveniència o no de celebrar un referèndum d’autodeterminació pel simple fet de parlar català amb fidelitat, ni tampoc l’únic que ha de respondre que sí, que és valencià, però que respecta i valora molt la lluita per la identitat d'un poble. Però el pitjor no és això, no. El pitjor és respondre. Perquè és un error, ho reconec. Respondre només significa assumir que l’ús de la nostra llengua no és normal i que està condicionat per les circumstàncies polítiques actuals. I això és depriment, i esgotador. Molt. Bé farien alguns, per tant, de deixar aquest tema en pau, ja que si per a ser espanyol un ha d’expressar-se en la llengua de Cervantes, és evident que alguns no ho seran, no ho serem, mai, per molt de DNI i per molta bandereta que penge dels balcons. Perquè ningú té dret a deslegitimar l’ús d'allò que li transmeteren els pares, menys encara els qui veuen els idiomes com una barrera i no com una font de riquesa i coneixement. A por ellos!, bramen. Doncs bé. Aquest és el nivell. Però que no compten amb els qui, fins ara, es mantenien al marge del procés. La resposta pot ser el sí que tanta por genera entre els dirigents d’una caduca i polsosa pell de brau.

divendres, 15 de setembre de 2017

Avatar

Ara mateix no sabria com qualificar el cas, però sens dubte resulta interessant i molt curiosa la substitució d’alguns llatinismes àmpliament consolidats en els parlants per altres de caràcter internacional clarament manllevats del món virtual. Ja ningú diu alter ego, en aquest sentit, almenys ningú amb menys de quaranta anys, perquè el que avui predomina és l’avatar, és a dir, la imatge que un usuari adopta per a ser representat en un xat o en una xarxa social. I encara que el significat d’ambdós termes és el mateix, un altre jo, és clar que el terme en qüestió, avatar, ha entrat amb força en els nous registres lingüístics del segle XXI, tant en els estàndards com en els col·loquials, sense cap intenció, per això, de voler-los abandonar. És, de fet, una paraula universal admesa en molts diccionaris i que es troba molt més en consonància amb la tendència d’uniformitat que caracteritza el llenguatge imperant avui entre els joves, independentment de l’idioma que parlen, clar que la qüestió és molt més simptomàtica si es tracta de llengües en procés d'abandonament, com és el cas del català, per desgràcia. En qualsevol cas, sempre ens quedarà la poesia! Avatar, siga com siga, és un terme que ha penetrat de manera aclaparadora en el món tecnològic, sense a penes deixar espai a cap altra fórmula més, com per exemple aquella de nickname, malnom o sobrenom. És un terme rotund i redó a bastament conegut pels adolescents en el sentit que designa el personatge creat per a participar en algun dels molts jocs digitals que predominen a Internet. “Crea el teu propi avatar per a iniciar el joc”, podria ser l’eslògan. Aspecte que enllaça, a més a més, amb la transformació que han patit gran part dels jocs en l’actualitat, que han passat de la taula a la pantalla, i en alguns casos també, de l’alter ego a l’avatar, si més no. Una bona mostra d’això és el declivi d’aquells jocs de rol tan famosos en els anys noranta en què els participants triaven un personatge i, en certa mesura, tractaven d’emular-lo en moviments i caràcter, com si es tractara, en efecte, del seu alter ego. Eren altres temps, és clar. Temps on, fins i tot, el cinema es feia ressò del fenomen amb títols com ara El corazón del guerrero, del director mallorquí Daniel Monzón, el mateix que posteriorment signaria pel·lícules tan reconegudes per la crítica com El Niño i, sobretot, Celda 211. Insuficient aportació, no obstant això, per a combatre la influència de Hollywood i el poder de convocatòria entre les masses d’un director anomenat James Cameron, que l’any 2009 va donar un colp definitiu al llatinisme alter ego filmant una pel·lícula que es deia, precisament, Avatar. Coses del present, en definitiva, detalls que un aprecia mentre passen els anys i les llengües muten sense possibilitat de reversió, tant per a bé com per a mal.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Espardenyes nacionals

No és ja l’afegitó de la goma com a sola, ni tan sols el preu desorbitat al que les solen vendre, ni tampoc l’infame cartellet que diu allò tan insultant de “hechas a mano”. És que, senzillament, no es pot tolerar, de cap de les maneres, no i mil vegades no. La bandera d’Espanya no pinta fava en unes espardenyes d’espart, menys encara en aquelles que s’ofereixen com a producte autòcton i, per a més inri, sota l’etiqueta de tradicional. Símbol suprem de coentor ibèrica, clar que sí. Però ara resulta que els nacionalistes són els altres, els qui mai de la vida s’han plantejat que les banderetes puguen formar part de la vestimenta quotidiana, els mateixos que tampoc s’immutaren quan aquella moda del tèxtil que decorava els colls dels polos amb això que alguns anomenen estanquera i uns altres, simplement, una broma de mal gust. I què no dir-ne de les horribles polseres bicolors. La pàtria comença pels canells! Però clar, cal insistir en la idea, els nacionalistes, o els extremistes, sempre seran els altres. Així que vés tu a saber quina serà la pròxima. Qualsevol altra vergonya és possible per a col·locar el missatge de tota la vida: els espanyols són normals; i els altres, precisament els normals, una quadrilla de radicals i intransigents. Perquè no hi ha millor idea que la de no plantejar-se res, pujats al carro del bestiar, contemplant amb indiferència els detalls que confirmen el lamentable accident històric de conviure entre esgarramantes i mediocritats folklòriques que ens donen renom internacional. Quanta obscenitat! 

dilluns, 14 d’agost de 2017

Portugal

Dies abans d’arribar a Lisboa, el viatge s’endinsa de ple en un ambient mariner, envoltat d’una costa encara verge per on discorre la immensitat de l’oceà Atlàntic i els caminants s’embriaguen d’aquesta olor a mar tan característica de la ruta Vicentina. Només aturar el cotxe, un ja s’adona que li faltaran dies i que no arribarà mai a assaborir l’abast de tot plegat, és a dir, la bellesa de l’entorn, la sorra, els senderis interminables entre dunes, els penya-segats, els fars, la gelor de l’aigua i el meravellós peix fresc que les brases deixen en el punt exacte per a ser deglutit: les sardines, els sargs, els congres, els polps... Mai havia tastat un peix tan bo, de veres que no. I és per això que el port pesquer se m’apareix com un temple sagrat on els mariners treballen a estall, d’alguna manera o altra conscients de ser el motor del qual ningú parla, imprescindibles al cap i a la fi perquè tots els visitants s’enamoren de seguida d’aquest raconet de món. Sardinhas torradas! Qui ho diria! Una flaire que arriba fins a les mateixes portes de la ciutat de Lisboa, un entramat de carrers desordenats i descuidats que provoquen un sentiment estrany però molt bonic, no debades un ja està desitjant tornar-hi quan encara no l’ha abandonada del tot. Curiós, com a mínim. Perquè la ciutat és molt bruta, d’aspecte decadent, amb grans edificis en procés de demolició, però molt gran. Gran en el sentit d’amplitud i gran en el sentit que no s’entendria sense tanta deixadesa. Tot un goig recórrer els seus carrers arrebossats de gent, sense hora, envoltada de mar i de ponts interminables. Fronteres abandonades que es defenen tan sols amb el color viu dels taulellets, gent noble que roman encara verge als vicis europeus. Caldrà tornar a Portugal. I tant que sí! Caldrà acabar algun dia aquest viatge que ha tardat gairebé quaranta anys a produir-se. Algun dia...





dijous, 27 de juliol de 2017

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE, Manel Alonso i Català (Quorum llibres)

Interessant dietari el que presenta l’incansable personatge literari de Puçol, Manel Alonso i Català, amb un títol que dibuixa els viaranys neguitosos que recorre l’autor de dalt a baix del seu estimat poble i del seu maltractat país: Les petjades de l’home invisible. Clar, que jo aquest títol el canviaria. Si més no, parcialment. Perquè almenys per la meua part, no considere Manel un home invisible, no, ni de bon tros, sinó tot al contrari, el considere un escriptor gregari, que és una definició potser més acord amb una criatura irredempta i autodidacta que un bon dia va decidir escriure en català en aquestes terres valencianes tan ingrates amb aquells que se les estimen. Coses que passen, ves per on: anys i panys d’autoritarisme i victòries imperials perquè avui continue havent-hi herois que escriuen en una llengua diferent a la de Cervantes, amb més o menys encert, no ho negaré, però amb dignitat i resistència. I resistir, com bé deia Joan Fuster, ja és vèncer. Perquè amb això deuria quedar-se Manel Alonso, amb el simple fet de resistir i difondre uns pensaments escrits en la mateixa llengua que li llegaren els seus pares en ple cor de la comarca de l’Horta, al bell mig d’un poble de llauradors transformat ara en consonància amb les modes actuals: la tradició casposa, la banalitat, el materialisme, la uniformitat... Alonso se despulla en aquest dietari, aquesta és la veritat, amb certes dosis d’amargor i de descreença en les possibilitats d’una gent que no és ni l’ombra del que fou temps enrere. I ho fa sense embuts, sincer, potser massa sincer, amb passatges atrevits que il·lustren el seu camí pel món de la literatura i la família. I per la vida, en definitiva. Espill d’un mateix: “Ara mateix m’abelliria agafar un d’aquests camins il·luminats per la lluna i caminar i caminar, fugint potser de mi mateix  (creieu-me, sóc un individu poc recomanable, solitari, xerraire, fidel com un ca, sentimental, emotiu, enyoradís, melòman, amic de la bona taula, lector empedreït, amb una estranya propensió a lligar versos, i tinc, com aquell que té durícies i ulls de poll, arrels en els peus), i no aturar-me fins que la terra li haja pegat una volta completa al sol.” Aprecie a Manel, el vaig conèixer quan a penes m’endinsava en aquesta dolça i apassionant tenebra de crear històries i buscar lectors en la llengua del poble. I a mesura que passen els anys, encara el valore més. Perquè fet i fet, alguns dels seus escrits, ara compilats en aquestes petjades, són un recordatori de la realitat que vivim i patim els valencians, ell especialment, un individu arruïnat per amor a l’art i a la pàtria. No m’estranya, per això, que de tant en tant patisca virus i malalties complicades de guarir tenint en compte el desert identitari que simbolitza aquesta terra: “He passat unes nits terribles, sense dormir, boçant, amb la boca amb gust a bilis, amb ardor estomacal i el fetge endolorit”. Però així és aquest país, el nostre, el que ix en els mapes atacat a una gran massa d’agressivitat i intolerància, molt capaç de suportar les nostres penes i molt capaç també de fer-nos tendres a mesura que passen els anys. País paradoxal! Una invitació sublim cap al precipici del nostre discórrer entre carrers silents i veus autodestructives...

dimecres, 26 de juliol de 2017

Scalextric

M’ha fet molta il·lusió recuperar un vell scalextric 4x4 que romania tancat i certament deteriorat en un armari de cals meus pares. Moltíssima, la veritat. I, en gran part, li ho dec als meus menuts, de 4  i 8 anys, respectivament, curiosos, farols i persistents com haurien de ser tots els xiquets del món. –Què és eixa caixa, pare? I així al voltant de tres-centes vegades. Fins que a la fi, clar, vaig haver de rendir-me als seus desitjos i obrir d’una vegada per totes la caixa en qüestió, florida, però sencera gràcies al precinte que mon pare havia col·locat amb deliciosa cura feia vora 25 anys. Sí, 25, o fins i tot més. Poca broma. Però la broma, o millor encara, la sorpresa, encara no havia arribat. I és que l’scalextric funcionava. Miracle!! I ho feia malgrat el temps transcorregut, malgrat la pols i la humitat, i el rovell acumulat en els raïls, i els cotxes malmesos per la inactivitat; i sobretot, malgrat el plàstic de les pistes, que s’esquarterava només de mirar-lo. Miracle, un autèntic miracle. Encara no m’ho crec, de veres que no. Perquè ja no es fan joguets així. Joguets que perduren i es transmeten de generació en generació, talment com una rondalla. 

El resultat final és un xicotet circuit decorat amb alguns dels models de construcció que hem anat acumulant per casa des que un bon dia vam decidir tenir fills i tot això i allò. I el cas és que tot en el seu conjunt desprén un sabor especial, un scalextric actiu després d’algunes hores de dedicació que han servit per a aplicar uns pocs consells i, també, evidentment, algunes de les receptes infal·libles que els pares i les mares ens donaven fa trenta anys: -Ara, espaiet i que dure! I ausades que ha durat. Fins al 2017. De fet, no puc parar de mirar-lo, abstret en les voltes que fan amb una estimable velocitat aquests cotxes 4x4. I, a més a més, sense adonar-me que els meus fills, els mateixos que l’altre dia em van demanar tres-centes vegades que els obrirà la caixa misteriosa precintada per mon pare, ja s’han posat a jugar amb una altra cosa, aliens per complet al valor que els seus gestos provoquen en els adults, en son pare, si més no. Gràcies, per això, Aitana i Martí. Gràcies per aquest viatge que m’heu proporcionat a través del canó de la meua memòria, trasllat impagable cap a una època on els joguets encara eren joguets i no simples objectes d’usar i tirar, venuts i obsolets en gran mesura com a conseqüència de la voracitat insaciable del materialisme i la banalitat del present. Llàstima, en aquest sentit, la desaparició definitiva de l'empresa que fabricava tals scalextric, EXIN, que va caure en fallida l'any 1993 i va passar, posteriorment, a mans d'una multinacional joguetera xinesa. Una multinacional que, com és costum d'un temps ençà, va donar pas a la productivitat en massa en detriment d'aquest concepte tan xocant per a molts: la qualitat. Això per no parlar de la creativitat. Ai.


La música del vídeo és gentilesa de Candela Roots, reggae amb accent valencià

dimecres, 12 de juliol de 2017

Puchol II, present i futur de la pilota

Caiguda d'escala
Sí, en efecte, no hi ha dubte que el present i el futur de la pilota valenciana passa per les mans de Francesc Xavier Puchol, més conegut en els trinquets com a Puchol II, un jugador extraordinari, compromés amb l’ofici, un jove de Vinalesa que atresora el millor repertori de la nissaga que va iniciar son pare allà pels anys vuitanta en ple cor de la comarca de l’Horta de València. Un pilotaire elegant i calculador, que representa, a més a més, tot allò que la pilota mereix i necessita: transmissió i professionalitat. Fa goig veure jugar aquest pilotaire, la veritat. Potser influeix el fet de trobar-se’l en un trinquet ple de gom a gom, en una partida d’aquelles que creen afició i enfrontat a un escaleter exquisit que no necessita presentació perquè el seu nom ja ho diu tot: Genovés II. Tot això és cert, i també moltes altres coses, però calia remarcar-ho per a entendre millor l’abast de partides com la que ahir 11 de juliol em va situar en el trinquet Tio Pena de Massamagrell (l’Horta). Un pilotaire que perdia 45-25 i que ho tenia tot en contra, més que negre, però que no es rendia, tot al contrari, continuava en la brega, sense a penes marmolar al mitger que l’acompanyava, sense un mal gest ni cap recriminació, constant, plàstic, molt tècnic, amb una varietat de colps que alguns dels qui sovint fan fotografies valoren com el que és, un art, si més no l’art de colpejar la vaqueta amb la gràcia dels més grans, amb un classicisme contundent. 60-45, resultat final. Perquè Puchol II és el número 1, incontestable, molt capaç d'omplir trinquets caiguts en l'oblit, molt capaç també d'enfervorir els més menuts del seu poble, que l’admiren perquè en part se’n deuen identificar gràcies a la seua alegria i motivació. La gent, l'afició, nota aquestes coses, ja ho crec que sí. I els més menuts també, evidentment. Ja ho pot ben dir, per tot, el món dels trinquets, que ha trobat una nova figura a la qual seguir amb determinació. Ja li ho poden agrair aquests temps incerts on jugadors genials com Puchol II sorgeixen del no res més absolut, sols i sense ajudes. Com sempre, per altra banda. Cavallers bragats que caminen amb fermesa sense que ningú recompense com toca el seu esforç i la seua tenacitat, dedicats en cos i ànima a la pràctica d’un joc arrelat al poble però històricament maltractat. Un joc que, en definitiva, lluita per sobreviure entre les aigües fosques i deshonestes del progrés i la uniformitat que ens envolta. Endavant, per tant, Francesc Xavier Puchol. Perquè ja no hi ha marxa enrere. El teu camí ja és imparable.
Partida espectacular amb resultat de 60-45 per als rojos
Per si voleu seguir la marxa de la Copa Diputació, que conclou diumenge al trinquet de Llíria:

dimecres, 28 de juny de 2017

Mediterrània transgènica

Com pot ser aquesta una imatge icònica del País Valencià? Què passa quan un territori exhibeix públicament tal menyspreu al medi ambient i, tot plegat, a la dignitat del seu poble? És aquesta la mar Mediterrània que volem? No ho sé, diria aquell. Però ves per on és la que tenim: esquarterada, maltractada, asfaltada, venuda per quatre gallets. I el resultat és desastrós. Sets i vuits i cartes que no lliguen, o almenys això diu el refranyer. Pobles costaners mancats de l’encant que els feia diferents i rics, sense olfacte mariner més enllà dels menús dels restaurants, que s’acumulen a tort i a dret amb preus astronòmics i preus per a grups de classe mitjana. L’emblema del paradís, o del que un dia fou el paradís. I entremig, el far, ara sense funció aparent, un símbol a ulls dels visitants, que el fotografien per allò de la nostàlgia i la idíl·lica postal que sempre recordarà el seu pas pel Levante feliz. Alguns oriünds no volen tal despropòsit, s’amaguen o es dilueixen entre el caos, però els agrade o no, és el que hi ha, sense marge per a la reversió. Hotels desproporcionats a primera línia de costa, grups turístics obedients i asèptics, el passeig marítim! No hi ha res com les banderes blaves per a justificar l’ensopiment i la banalitat més absolutes. Essència popular trencada sota una falsa llibertat. Llengües forànies que arraconen aquella que encara circula per les venes dels locals... 

divendres, 9 de juny de 2017

Una nova excusa per a canviar de llengua

L’altre dia, un amic, en sentir parlar valencià a uns xiquets menudets que jugaven innocentment en un parc de boles, va deixar anar un comentari simplista i preocupant molt en sintonia amb la tendència suïcida d'aquesta terra en matèria lingüística. Ben mirat, una excusa nova. -A nosaltres ens ha fet canviar, em va dir. -Què us ha fet canviar?, vaig preguntar. -La vida? La relació de parella? Els horaris? –No, el nostre fill ens ha fet canviar de llengua. I amb tal sentència, així de contundent, però també així de lamentable, justificava el fet de parlar castellà al seu fill, tant ell com la seua dona, tots dos valencianoparlants, en un poble on l’ús de la llengua pròpia és encara normal i majoritari. Sense ambages, tanmateix. Perquè la culpa és del fills. No ja de la tele, que és tota en castellà; o de les aplicacions dels mòbils, que per defecte es presenten en castellà o en anglés; o de qualsevol altra inspiració moderna on predomina la llengua de l’imperi. No, no, la culpa és dels fills, conscients, pel que es veu, als seus escassos quatre anys de manipular i alterar, com qui no vol la cosa, tota una cadena lingüística transmesa durant segles i més segles d’història. Una excusa pobra, pobra de veritat. Patètica. Però al remat tan real com que resulta una pràctica generalitzada en els pobles valencians. La pressió és forta, això és clar. I l’espanyol aclapara ja gran part de les converses rutinàries d’aquest país. Però posats a justificar certes decisions, bé farien alguns de reconéixer que si no parlen valencià als fills és perquè no els dóna la puta gana. Tant de romanç i tanta aparença! Que ens xuplem tots els dits o què?

diumenge, 4 de juny de 2017

Borja Escrig, jove pilotaire de Llíria (Camp de Túria)

En l'actualitat, amb 21 anys i esperant
l'oportunitat de vestir-se de blanc
A Borja Escrig el vaig conéixer en la meua etapa com a professor a l'IES Laurona de Llíria (Camp de Túria). No vaig tenir la sort de tenir-lo com a alumne però sí d'assabentar-me de les seues correries pel món dels trinquets i els carrers de galotxa. Ara, passats uns quants anys d'aquella experiència on l'institut va fer de testimoni d'alguna que altra partida emocionant i semiclandestina, la pilota valenciana ens ha retrobat. I aquest n'és el resultat, una suggeridora entrevista on es manifesta enamorat del joc per excel·lència del País Valencià però també molt escèptic sobre el seu futur. Tot un goig, certament, tenir-lo en aquest espai de costums valencians on passat i present es dilueixen en una fina capa de literatura i essència popular.

Bo Borja, conta, conta, quina és la teua vinculació actual amb el món de la pilota?
Bé, doncs ara mateix estic en l'etapa de projecció, encara que amb una miqueta de retard per culpa d'una lesió. Un pilotari comença a despuntar als 18 o 19 anys, però per desgràcia, amb eixa edat, jo vaig estar parat perquè estava recuperant-me. Ara, amb 21 anys, estic molt content, jugue de mitger i em trobe a les portes del món professional. Entrene tant com puc en l’Escola de Tecnificació de Vila-real, i també he passat per la de Picassent i pel programa CESPIVA, on vaig tindre entrenadors molt bons que sempre han confiat en mi.

I tot això, per què?
Fa deu anys, en el col·legi on jo cursava la primària va vindre un grup de jugadors retirats que ens van explicar l’existència del joc de pilota, la seua història i la seua normativa. Era un programa similar al conegut avui com a ‘Pilota a l’escola’. Aquells jugadors ens van fer una demostració de com es jugava a pilota valenciana i els valors que tenia associats. Allò em va despertar la
Des de ben jove, apuntava maneres
curiositat, encara que el meu primer record es remunta a quan era més menudet:
 un carrer tot blanc i lluent ple de gent disposada a gaudir d'una partida de pilota valenciana. Al remat, qui m’ho anava a dir!, es va convertir en la meua major afició.

En quins trinquets sols jugar? T’has vestit de blanc o aspires a fer-ho en un futur?
He jugat per tot arreu, de cap a cap de la comunitat, però normalment ho faig pels trinquets de València i Castelló com ara Pelayo (València), Vilamarxant, Vila-Real, Borriana, etc... Pel que fa a vestir-me de blanc i debutar encara no ho he aconseguit, però sí que m’he anunciat en alguna partida, ja siga com a juvenil, que es programa abans de la partida de professionals, o ja siga com a punter en substitució d'algun jugador que no ha pogut acudir. L’aspiració d’arribar a les segones partides, que són les importants, la tinc molt present, perquè qualsevol que es dedica en cos i ànima vol destacar en la seua activitat i arribar al màxim. Però cal tindre en compte que hui en dia no és un bon moment per a dedicar-se en exclusiva a la pilota. Tant de bo canviaren les coses!

Una pregunta obligada, per què pilota valenciana i no futbol, bàsquet o qualsevol altre esport considerat de masses i amb més projecció?
Potser és pel mateix motiu de la pregunta. Sempre m'he considerat diferent als altres i sempre m'ha agradat la novetat. I encara que sone estrany, en la societat de hui en dia, la tradició i l’estima per allò que és propi és la major novetat. D’altra banda, encara que puc defendre’m en qualsevol esport, no he destacat mai d'una forma tan especial i particular com en la pilota. En la pilota em trobe molt a gust, m’ho passe genial, puc jugar sense complexos i, a més, tinc la particularitat d’utilitzar les dos mans com si foren dominants, que és una de les característiques que més renom m'ha donat.

Hi ha alguna anècdota particular relacionada amb la pilota que recordes especialment?
El món de la pilota està ple d'anècdotes, cada dia hi ha de noves, tu ja ho saps! Ara puc recordar les victòries, el patiment per una partida emocionant i, sobretot, aquella sí que va ser bona!, una partida en el trinquet de Llíria en la qual Grau quasi va decapitar al president del club de pilota del poble. Va passar que aquell mitger tan bo va errar una pilota que tenia fàcil. Forta però desviada, la pilota va impactar de ple en el cap del president del club i com anava tan violenta encara va eixir-se’n com un coet per la galeria lateral del trinquet tot perdent-se per l'horta. Quasi res! Tots vam acollonar-nos per la pilotada, però el senyor president només es va rascar i va dir: "encara com tinc un cap de pedra". Imagina’t com ens vam riure! Pobre...

Actualment curses estudis universitaris d’Informàtica. Com duus el fet de compaginar estudis i pràctica esportiva? Hi ha algun tipus de compensació en aquest sentit?
És un tant difícil de compaginar, ja que només equipar-se i preparar-se ocupa més temps que no jugar. A pesar d’això, organització i sacrifici han d'anar agafats de la mà i amb una miqueta de paciència, tot és possible. A més, crec que l'afició i les ganes de jugar i fer-ho bé és un dels apartats més importants per a qualsevol jugador de hui en dia. Com a compensació, ara per ara, cobre algun jornal per jugar, alguna propina també, però, per desgràcia, no es pot viure de la pilota. Ni tan sols dóna per a pagar-se els capritxos, en tot cas només per a disminuir el cost dels materials i els viatges, que cal fer dos o tres vegades per setmana. La major compensació, per això, és el plaer de l’autosuperació i, sobretot, l'acollida de la gent dels trinquets, que és la més propera i la més noble que hi ha, amb molta diferència respecte d’altres esports.


Tu vas estudiar secundària i batxillerat a l’IES Laurona de Llíria, un estudiant brillant. Què opines de les instal·lacions de pilota del teu antic institut? Què faries per posar-les en valor entre els estudiants i els veïns del teu poble?
Aquelles partides entre alumnes i professors
a l'IES Laurona de Llíria,
aquells meravellosos anys!
Jo crec que hi ha massa instal·lacions per a tant poc com s'utilitzen. Estan abandonades, i els mateixos alumnes de l'institut no les coneixen, ni tan sols saben quin sentit tenen. Si els crearem una miqueta d'interés, només una miqueta, tots eixos equipaments podrien convertir-se en un centre de futurs jugadors que posaria la pilota i l’ensenyament en el mapa. I això seria positiu.


Formes part d’una nova generació de pilotaires valencians que ja no ha de decidir entre el trinquet o el camp, sinó entre la pràctica professional, o aficionada, de la pilota -mal remunerada- i el seu propi treball relacionat, o no, amb els estudis. Com afrontes aquest futur? Te l’has plantejat alguna vegada?
Els estudis són el futur i són el primer. Això ho tinc molt clar. No ho dic per desprestigiar el món professional, però és que tal com estan les coses, no es pot viure de la pilota. Ni tan sols les 4 primeres figures ho poden fer, i es una llàstima, però és el que hi ha. Jo mateix he tingut companys que han arribat a vestir-se de blanc i tot, però s'ho han hagut de deixar perquè els resultava inviable econòmicament, cosa que és molt llastimós. Així que si saps compaginar-ho i tens la possibilitat d'arribar a professional, ja et pots considerar un afortunat i gaudir-ne tant com pugues; però si no pots, no t’ho has de prendre com un martiri. A fer el que bonament es puga i en pau.

Una imatge difícil d'entendre
en l'actual societat del progrés i la uniformitat
Eres un xic jove, crescut entre les noves tecnologies i envoltat de múltiples ofertes d’oci i entreteniment. Què et diuen les teues amistats quan els contes que jugues a pilota valenciana?
Hi ha múltiples opinions, alguns ho consideren interessant, altres es mostren indiferents i altres ni ho comprenen, però el que importa és que a nivell personal estigues content amb el que fas, perquè no hi ha res que li agrade a tothom i has d'aprendre a viure amb això. Que algunes coses són mes difícils de defendre, està ben clar, però també és veritat que fer coses diferents sempre té el component de l’originalitat i el creixement personal, aspectes molt importants per a mi.

I les xicones, què et diuen?
Hehehehehe, no és que diguen res, és que senzillament no vas a trobar-te un grup d'animadores com en altres esports de masses. Això no em preocupa, ni de bon tros. I les nòvies o amigues que tinc o he tingut no m'han dit mai res. Què m’han de dir! L’únic cosa certa és que l’esport, siga quin siga, et proporciona salut i un bon aspecte físic. I això, per desgràcia, és una part massa important en la nostra societat, naturalment també en l’àmbit amorós. D’altra banda, les dones ho fan molt bé quan juguen a pilota. I a mi m’agrada molt el fet que a poc a poc es vagen incorporant a aquest món tradicionalment tan masculí.

Vivim en una societat global que ofega els costums, les riqueses particulars dels pobles i tot allò que sone a diferent a la uniformitat general. Creus que la pilota, com a esport tradicional, i també professional, té cabuda en el futur del teu poble? Què destacaries de la pilota en ple segle XXI, any 2017?
És una pena, però amb la poca ajuda que rebem, la cosa està fotuda. A Llíria, per exemple, només
L'equip de pilota de Llíria amb el trofeu
de l''Interpobles de Galotxa
es programen partides per l’estiu i perquè el trinquet de Pelayo de València tanca. La resta de l’any hi ha partides els dissabtes, sí, però només del club del poble i a nivell aficionat. Ara per ara, a més, no tenim un mitjà com la televisió per a potenciar i fomentar la pilota, així que veig molt difícil que continue... Malgrat tot, tinc clar que per mi no quedarà i que seguiré lluitant i gaudint d'aquest esport mentre tinga la possibilitat de fer-ho.

dissabte, 20 de maig de 2017

LOS ÚLTIMOS. Voces de la Laponia española. Paco Cerdà (Pepita ed.)

Quin goig obrir un llibre i quedar-te petrificat davant les paraules que se succeeixen, literatura en estat pur, grandíssima la sensació d’ancorar-se en qualsevol racó de casa per a llegir, i rellegir, i anotar, i pensar, i aprendre. Molt. Magnífic, magnífic títol: Los últimos. Voces de la Laponia española, del periodista valencià, Paco Cerdà (el Genovés, 1985). Sens dubte, una obra molt a tenir en compte, una obra de referència, i potser alguna cosa més que això. Una obra de capçalera, sensacional. Honesta. Colpidora. Tan amarga i silenciosa com els camins que recorre l’autor a la recerca de testimonis marcats pels solcs de la vida rural. La mort. I al mateix temps, la llibertat. Dos conceptes antagònics. Dos conceptes, no obstant això, que s’entrellacen en un recorregut fantàstic i alhora dramàtic pel vast territori de la Serrania celtibérica, allà on reposa la memòria del que fou i ja no és, del que fou i ja mai tornarà ser. Terra indòmita, salvatge, pobresa digna forjada pel vent i el fred penetrant... L’inici és inquietant: [...]una zona biológicamente muerta y condenada a su immediata extinción [...], menos de ocho personas por cada 140 campos de fútbol [...] I així successivament.

Confesse que el llibre em va cridar l’atenció ja des del primer moment, una coberta  suggeridora i atraient: una via del tren solitària, coberta de neu, núvols negres, dreta cap al no res, cap al silenci més absolut d’unes terres adormides que arrosseguen passions i sentiments difícils de compaginar en l’era del progrés i la uniformitat. Víctimes anònimes i oblidades pel capitalisme despietat. Terres on encara respiren alguns pocs herois, els últims, dels qui ningú parla, inconscients però també conscients de ser això, precisament, els últims. Perquè ho seran, aquesta és la dolorosa realitat. Els últims. Perquè la llibertat té un cost. I aquest cost és la despoblació, la diàspora completa, el desarrel més absolut, la demotanàsia, paraula juxtaposada, de demos: població; i tànatos: Déu de la mort pacífica. Demotanàsia. Un concepte rotund. València, Castelló, Terol, Saragossa, Conca, Burgos, la Rioja, Guadalajara, Soria, Segòvia... 65.000 quilòmetres quadrats dividits per fronteres administratives difícils d’entendre on el passat i el present confronten les estampes més tendres i bucòliques amb la realitat més aspra de la globalització: sense remei. Gran despoblación, altísima ruralización, ausencia de ciudades, terreno de montaña y carácter remoto. Supera todas las exigencias demandadas por la Unión Europea para recidbir ayudas especiales. Sin embargo, al no encajar burocráticamente en una región administrativa oficial, como la de provincia o comunidad autónoma, sino ocupar las costuras de muchas provincias y comunidades, no puede aspirar a ayudas directas de Bruselas.

Així és, en definitiva. I entretant, per les pàgines del llibre van desfilant testimonis silents, herois romàntics que desconeixen, o reneguen, de l’abast de les ciutats, del materialisme voraç, tan sols enamorats de la connexió entre la terra i l’home. Només una sentència lapidària il·lustrativa del context: se nos ha abocado a la uniformidad. Resulta difícil trobar un llibre on es condensen gran part dels detalls, matisos i belleses que fan bategar aquest costumari. Aquest n’és un. Com he gaudit amb la seua lectura, com deu haver gaudit l’autor treballant-hi! Clarament, una obra que m’haguera agradat escriure i que recomane fervorosament. Los últimos, voces de la Laponia española.

dissabte, 6 de maig de 2017

Cassalla

En part, sí que es podria afirmar que la cassalla és la beguda per excel·lència del País Valencià. I dic en part perquè la seua alta graduació n’impossibilita el gaudi a molts ciutadans temorosos de caure davant la confusió i el mareig que provoca en el cap, sobretot a l’endemà. Coneguts són, per això, els seus efectes, capaços de generar lucidesa i decadència absoluta en un breu lapse de temps. I per aquesta raó és que cal beure-la amb moderació, amb moltíssima moderació. Un aiguardent colpidor i fulminant clarament a l’alçada dels seus homònims peninsulars i internacionals: l’alcarreño manxec, l’oruxo gallec, la grappa italiana, l’aiguardent colombià o el pisco peruà, per exemple. De cassalla se’n solia fer per tot arreu d’aquestes terres, almenys en aquells pobles que comptaven amb una destil·leria o, a tot estirar, amb un llimoner, un ofici extingit des que les begudes gasoses dolces industrials empestaren els supermercats i les neveres de les cases particulars. I malgrat que avui ja no hi ha els grans bevedors d’antany, sovint homes rudes amb els ulls rogencs i la veu rogallosa, el seu consum s’ha mantingut relativament; fins i tot, ha aconseguit llaurar-se un espai entre la gent jove, al rotgle d’una paella ocasional entre amics o, simplement, al caliu de les modes efímeres de l’actualitat. Dada positiva o negativa, segons es mire. Clar que des del punt de vista costumista mereix un reconeixement ni que siga per recordar el món rural i melangiós d’on procedeix i les històries populars que ha generat una beguda carn de novel·la en alguna ocasió, com ara en aquell capítol de La barraca de Blasco Ibáñez on un dels protagonistes, Pimentó, manté una aposta amb els germans Terrerola d’Alboraia: “Els espectadors, contagiats pels del joc, es passaven de mà en mà els pitxers pagats a l’escot, i allò era una veritable inundació de cassalla que desbordant-se fora de la taverna baixava com una onada de foc a l’interior de tots els estómacs”. La cassalla, al marge d’aquests passatges literaris i algun que altre musical amb un fort caràcter valencià, com per exemple aquella cançó de comiat d’Ovidi Montllor en què recomana beure vi i cassalla després de la seua mort, no és una beguda exclusiva d’aquestes terres. Si un no s’erra, pot comprovar que els seus orígens es traslladen a una població sevillana anomenada, curiosament, Cazalla de la Sierra, en una clara referència a l’abundant producció d’aiguardent en aquest indret enclavat a Andalusia, ben a la vora d’Extremadura. Al País Valencià, tot i que general, el consum de cassalla s’ha centrat majoritàriament a les comarques de l’Horta, la Ribera, la Safor, la Vall d’Albaida i la Costera, i, com a testimoni, han deixat tot un mostrari d’etiquetes amb cert valor artístic i antropològic que es manté viu encara avui, traspassat de generació en generació. En són exemples la Cerveró de Cullera, la Ríos de Silla, o també l’aiguardent d’Aielo de Malferit, amb una antiguitat datada del 1880, potser de les més representatives del país perquè fet i fet s'erigeix com un símbol entre tot un conjunt de begudes espirituoses fetes i consumides arreu del territori valencià. Magnífic de gust, tot siga dit de passada... La cassalla, d'altra banda, solia barrejar-se antigament amb aigua fresca, per la qual cosa rebia el nom d’aiguat, nuvolet o palometa, segons si el blanc era més o menys viu o dissipat, un aspecte en qualsevol cas que depenia de les proporcions d’aiguardent i d’aigua, precisament. Però el cas és que fóra com fóra, sempre produïa, i produeix, uns efectes terribles i unes escopinyades àgils i fluents. Calia anar en compte, ja ho he dit. Perquè tant adés com, sobretot, actualment, només és apta per als estómacs d'acer, no pas recomanable per als estómacs fluixos adaptats als ritmes còmodes i la mentalitat urbana, maltractats severament per l’excés de sucre i també per les barreges llépoles amb cafè o llima que han donat com a resultat el burret alcoià o el canari riberenc. En qualsevol cas, cassalla pura i dura, típica d’un raconet del país que agraeix la seua presència en les sobretaules caloroses i de menges abundants. Torbadora, fonamentalment...

dilluns, 17 d’abril de 2017

Fòssil

“Fòssil, he trobat un fòssil!” I acte seguit, l’esclat d’alegria del descobridor dóna pas a la curiositat de la resta d’exploradors, que s’acosten al lloc dels fets per a certificar l’autenticitat de la troballa. En efecte, es tracta d’un fòssil, un caragol marí que perfectament podria tenir uns vint milions d’anys, o més, qui sap. En qualsevol cas, autèntic, tan autèntic que produeix una mena de frenesí entre menuts i grans que fa impossible eixir del rotgle on se suposa que hi ha més, molts més, allà atacats a les pedres calcàries que reposen sobre la terra des de fa temps immemorials. La collita es fa gran i més gran... I quan un s’adona han passat un parell d’hores d’ençà que el cotxe havia girat per aquell caminal aparentment erm en direcció a la celada, o com es coneix en català, la dolina, que segons el diccionari es tracta d’una depressió oval de profunditat variable formada en el relleu càrstic a partir d’un punt d’absorció. Tot això enmig del no res, allà on ningú s’atura ni tan sols per a contemplar el paisatge sec i infinit de l’altiplà de Terol, contrada pobra i deprimida, afectada en excés pel virus de la despoblació. En el camí de tornada, l’alegria s’encomana entre els xiquets, perquè fet i fet han trobat el seu primer fòssil. I això és fantàstic, tota una novetat en aquests temps de tecnologia punta i passatemps globals i ensopidors. Buscar fòssils, veges tu! Però sí, una activitat que remet als orígens mateixos de la nostra era, possible tan sols en els indrets on el temps no avança, possible allà on el silenci ja fa molt que s’ha convertit en una companyia insondable i la terra impassible demostra el significat del terme en si. Fòssil. Perquè fòssil significa justament això, el que s’extrau de sota terra, de l’adjectiu llatí fossile, per extensió una paraula que designa tot allò antic conservat de manera extraordinària, referit també a la mateixa llengua, o més en concret, a les paraules antigues del català o de qualsevol altre idioma que han arribat a l’actualitat. No sé, a mi per exemple, em ve a la memòria la paraula carxata, mot arcaic procedent del mossàrab que s’utilitza amb total naturalitat en el meu poble, Sagunt, equivalent a altres d’ús més general com ara ribàs o bancal. Molt convindria, en aquest sentit, cercar les paraules fòssils conservades arreu d’aquest raconet de país, terra ingrata amb el seu idioma propi, sens dubte una activitat enriquidora i molt sana, contrària, sobretot, a la passivitat amb què moltes persones afronten la seua identitat i el seu procedir per la vida. Això és, el que es coneix per persona fòssil, sense interès per res ni per ningú, apatia absoluta i desinterès generalitzat, com si tot plegat es tractara d’una estació transitòria farcida d’impostures i artificialitats.

Un exemple de fòssil atacat a la roca

dissabte, 18 de març de 2017

Partida nocturna al trinquet Pelayo

Per a ser la primera vegada que el trinquet Pelayo anunciava una partida en horari nocturn, la cosa, la partida, vull dir, no va anar malament del tot. És a dir, l’experiència no fou per a tirar coets, ni en assistència de públic ni en efervescència emocional, però sens dubte, caldria tindre-la en compte per als anys successius, ni que siga per marcar un punt d’inflexió en els anacrònics horaris que encara avui s’imposen en una bona part dels trinquets que anuncien pilota professional. A la partida nocturna de Pelayo programada amb motiu de les falles, per això, hi havia els habituals, en menor nombre com a conseqüència d’un horari transgressor a partir de certa edat -22,45-, però en qualsevol cas compensat per algunes colles de gent jove que amb l’excusa de la pilota, aprofitaven per sopar al bar del trinquet i rondar, tot seguit, per uns carrers de València convertits en un autèntic formiguer. Perquè sí, definitivament les falles són un bon reclam per a la pilota. I amb això caldria quedar-se. Perquè això es positiu. I també perquè és un goig veure el bar d’un trinquet ple, amb gent diversa totalment aliena a la pilota atreta per un espai genuí en ple centre de València. Gent que, segurament, no entrarà a veure la partida atesa la quantitat d’atractius que hi ha per tot arreu de la ciutat. Però gent que quan torne a la seua terra contarà que mentre veia falles i sonaven traques als seus peus, va descobrir un racó molt amagat de València on es parlava la llengua autòctona amb naturalitat i on es veia alguna cosa més que xurros, bunyols, ninots i saragüells postissos que no miren més enllà del seu casal de falla, allà tancats com si foren fotofòbics, desconeixedors alhora dels tresors que amaga la ciutat que tant diuen estimar. En fi.


D’altra banda, en l’apartat purament esportiu, cal dir que la partida era estranya, un cartell d’aquells que s’ha posat de moda en els darrers temps on només jugaven mitgers i on hi havia cinc-cents euros de premi a la corda, amb tot el que comporta aquesta mena d’enfrontaments. Incertesa sí, però també interès. Pere i Fèlix, ambdós de la Marina, contra Salva i Javi, de l’Horta. 60-45 a favor dels primers. Una hora i mitja de partida on el carxot de Pere va poder amb la solvència de Salva, un jugador passador i de formes elegants. Partida igualada on les dues parelles guanyaven el dau successivament atesa l’absència de feridors. I així fins que amb la igualada a 35, la balança es va decantar del costat de la parella blava, que se n’anà dos jocs per davant que ja no pogueren remuntar els rojos. Partida conclosa. I a seguir la festa. A repensar, també, més fórmules per a atraure gent nova al trinquet. Potser va millor l’horari de vesprada, potser... Però tot és qüestió d’anar provant, clar que sí. La setmana fallera, si més no, permet aquests luxes. I al capdavall, tot suma, i la pilota ho agraeix. 

dijous, 16 de març de 2017

Mor Bernat Capó, essència costumista

Coberta de l'últim llibre de Bernat Capó
Fet i fet, era l’inspirador d’aquest espai virtual, de retruc també l’inspirador del meu particular recull de costums en paper, Costumari de records (ed. 3i4). Sens dubte, un referent literari de primer ordre i també un home de país. De País Valencià, per descomptat. Malgrat tot, un escriptor força desconegut, d’aquells que se’n diuen locals, un autor modest dels qui se’n parlarà anys a venir per la qualitat dels seus judicis, per la profunditat de les seues reflexions i, tot plegat, pel lirisme dels seus textos sobre cultura popular. Sí, Bernat Capó ha mort, tot un escriptor, tot un periodista, cronista de Benissa, rovell de l’ou de la comarca de la Marina. Una gran pèrdua. El seu darrer llibre era el tercer volum del Costumari Valencià, una xicoteta joia que tancava la trilogia publicada per l’editorial Bullent, potser la seua obra més coneguda, allà on es recopilen totes aquestes peces assagístiques tan exemplificatives dels quefers valencians, dels seus hàbits i tradicions, dels seus costums ancestrals i vius, encara, en molts casos: pilota valenciana, ploradores, prunyons, salmorra, blavor, raïm de penjar... i moltíssimes més. Durant un temps, no hi havia més que Bernat Capó entre les meues predileccions literàries, de llengua fina, de vocabulari ric, amb un estil periodístic i amè molt punyent i molt recomanable. En certa mesura, em recordava a aquell altre autor també poc conegut que es deia Llorenç Millo i que solia freqüentar els trinquets, sobretot per la senzillesa i tendresa que desprenien els seus llibres, un exemple d’honestedat semàntica per on traspuaven, i traspuen, les artèries més pures de l’idioma. Tot ben farcit d’uns recursos que a mi, particularment, sempre m’han agradat: la ironia, els refranys, les comparacions, la transmissió vertadera del llenguatge planer i popular. l'humanisme en general. M’haguera encantat conèixer Bernat Capó. No ha estat possible. Però sempre tindré els seus textos. I la seua obra romandrà per sempre en aquestes latituds mediterrànies, deutors tots els valencians de bé de la seua implicació amb el territori i amb unes estampes pobletanes que algun dia ressorgiran com en un intent pòstum de desxifrar la nostra identitat col·lectiva. Ara només queda agafar el seu llegat, ja que com assegurava ell mateix parlant del seu últim llibre “si hi ha cap costum que no hi siga, l’haurà de recollir un altre”. Doncs això. Descanse en pau, senyor Capó. I estiga vostè tranquil allà en la terra celestial. La seua herència, la nostra riquesa. Gràcies, moltes gràcies.