dilluns, 17 d’abril de 2017

Fòssil

“Fòssil, he trobat un fòssil!” I acte seguit, l’esclat d’alegria del descobridor dóna pas a la curiositat de la resta d’exploradors, que s’acosten al lloc dels fets per a certificar l’autenticitat de la troballa. En efecte, es tracta d’un fòssil, un caragol marí que perfectament podria tenir uns vint milions d’anys, o més, qui sap. En qualsevol cas, autèntic, tan autèntic que produeix una mena de frenesí entre menuts i grans que fa impossible eixir del rotgle on se suposa que hi ha més, molts més, allà atacats a les pedres calcàries que reposen sobre la terra des de fa temps immemorials. La collita es fa gran i més gran... I quan un s’adona han passat un parell d’hores d’ençà que el cotxe havia girat per aquell caminal aparentment erm en direcció a la celada, o com es coneix en català, la dolina, que segons el diccionari es tracta d’una depressió oval de profunditat variable formada en el relleu càrstic a partir d’un punt d’absorció. Tot això enmig del no res, allà on ningú s’atura ni tan sols per a contemplar el paisatge sec i infinit de l’altiplà de Terol, contrada pobra i deprimida, afectada en excés pel virus de la despoblació. En el camí de tornada, l’alegria s’encomana entre els xiquets, perquè fet i fet han trobat el seu primer fòssil. I això és fantàstic, tota una novetat en aquests temps de tecnologia punta i passatemps globals i ensopidors. Buscar fòssils, veges tu! Però sí, una activitat que remet als orígens mateixos de la nostra era, possible tan sols en els indrets on el temps no avança, possible allà on el silenci ja fa molt que s’ha convertit en una companyia insondable i la terra impassible demostra el significat del terme en si. Fòssil. Perquè fòssil significa justament això, el que s’extrau de sota terra, de l’adjectiu llatí fossile, per extensió una paraula que designa tot allò antic conservat de manera extraordinària, referit també a la mateixa llengua, o més en concret, a les paraules antigues del català o de qualsevol altre idioma que han arribat a l’actualitat. No sé, a mi per exemple, em ve a la memòria la paraula carxata, mot arcaic procedent del mossàrab que s’utilitza amb total naturalitat en el meu poble, Sagunt, equivalent a altres d’ús més general com ara ribàs o bancal. Molt convindria, en aquest sentit, cercar les paraules fòssils conservades arreu d’aquest raconet de país, terra ingrata amb el seu idioma propi, sens dubte una activitat enriquidora i molt sana, contrària, sobretot, a la passivitat amb què moltes persones afronten la seua identitat i el seu procedir per la vida. Això és, el que es coneix per persona fòssil, sense interès per res ni per ningú, apatia absoluta i desinterès generalitzat, com si tot plegat es tractara d’una estació transitòria farcida d’impostures i artificialitats.

Un exemple de fòssil atacat a la roca

dissabte, 18 de març de 2017

Partida nocturna al trinquet Pelayo

Per a ser la primera vegada que el trinquet Pelayo anunciava una partida en horari nocturn, la cosa, la partida, vull dir, no va anar malament del tot. És a dir, l’experiència no fou per a tirar coets, ni en assistència de públic ni en efervescència emocional, però sens dubte, caldria tindre-la en compte per als anys successius, ni que siga per marcar un punt d’inflexió en els anacrònics horaris que encara avui s’imposen en una bona part dels trinquets que anuncien pilota professional. A la partida nocturna de Pelayo programada amb motiu de les falles, per això, hi havia els habituals, en menor nombre com a conseqüència d’un horari transgressor a partir de certa edat -22,45-, però en qualsevol cas compensat per algunes colles de gent jove que amb l’excusa de la pilota, aprofitaven per sopar al bar del trinquet i rondar, tot seguit, per uns carrers de València convertits en un autèntic formiguer. Perquè sí, definitivament les falles són un bon reclam per a la pilota. I amb això caldria quedar-se. Perquè això es positiu. I també perquè és un goig veure el bar d’un trinquet ple, amb gent diversa totalment aliena a la pilota atreta per un espai genuí en ple centre de València. Gent que, segurament, no entrarà a veure la partida atesa la quantitat d’atractius que hi ha per tot arreu de la ciutat. Però gent que quan torne a la seua terra contarà que mentre veia falles i sonaven traques als seus peus, va descobrir un racó molt amagat de València on es parlava la llengua autòctona amb naturalitat i on es veia alguna cosa més que xurros, bunyols, ninots i saragüells postissos que no miren més enllà del seu casal de falla, allà tancats com si foren fotofòbics, desconeixedors alhora dels tresors que amaga la ciutat que tant diuen estimar. En fi.


D’altra banda, en l’apartat purament esportiu, cal dir que la partida era estranya, un cartell d’aquells que s’ha posat de moda en els darrers temps on només jugaven mitgers i on hi havia cinc-cents euros de premi a la corda, amb tot el que comporta aquesta mena d’enfrontaments. Incertesa sí, però també interès. Pere i Fèlix, ambdós de la Marina, contra Salva i Javi, de l’Horta. 60-45 a favor dels primers. Una hora i mitja de partida on el carxot de Pere va poder amb la solvència de Salva, un jugador passador i de formes elegants. Partida igualada on les dues parelles guanyaven el dau successivament atesa l’absència de feridors. I així fins que amb la igualada a 35, la balança es va decantar del costat de la parella blava, que se n’anà dos jocs per davant que ja no pogueren remuntar els rojos. Partida conclosa. I a seguir la festa. A repensar, també, més fórmules per a atraure gent nova al trinquet. Potser va millor l’horari de vesprada, potser... Però tot és qüestió d’anar provant, clar que sí. La setmana fallera, si més no, permet aquests luxes. I al capdavall, tot suma, i la pilota ho agraeix. 

dijous, 16 de març de 2017

Mor Bernat Capó, essència costumista

Coberta de l'últim llibre de Bernat Capó
Fet i fet, era l’inspirador d’aquest espai virtual, de retruc també l’inspirador del meu particular recull de costums en paper, Costumari de records (ed. 3i4). Sens dubte, un referent literari de primer ordre i també un home de país. De País Valencià, per descomptat. Malgrat tot, un escriptor força desconegut, d’aquells que se’n diuen locals, un autor modest dels qui se’n parlarà anys a venir per la qualitat dels seus judicis, per la profunditat de les seues reflexions i, tot plegat, pel lirisme dels seus textos sobre cultura popular. Sí, Bernat Capó ha mort, tot un escriptor, tot un periodista, cronista de Benissa, rovell de l’ou de la comarca de la Marina. Una gran pèrdua. El seu darrer llibre era el tercer volum del Costumari Valencià, una xicoteta joia que tancava la trilogia publicada per l’editorial Bullent, potser la seua obra més coneguda, allà on es recopilen totes aquestes peces assagístiques tan exemplificatives dels quefers valencians, dels seus hàbits i tradicions, dels seus costums ancestrals i vius, encara, en molts casos: pilota valenciana, ploradores, prunyons, salmorra, blavor, raïm de penjar... i moltíssimes més. Durant un temps, no hi havia més que Bernat Capó entre les meues predileccions literàries, de llengua fina, de vocabulari ric, amb un estil periodístic i amè molt punyent i molt recomanable. En certa mesura, em recordava a aquell altre autor també poc conegut que es deia Llorenç Millo i que solia freqüentar els trinquets, sobretot per la senzillesa i tendresa que desprenien els seus llibres, un exemple d’honestedat semàntica per on traspuaven, i traspuen, les artèries més pures de l’idioma. Tot ben farcit d’uns recursos que a mi, particularment, sempre m’han agradat: la ironia, els refranys, les comparacions, la transmissió vertadera del llenguatge planer i popular. l'humanisme en general. M’haguera encantat conèixer Bernat Capó. No ha estat possible. Però sempre tindré els seus textos. I la seua obra romandrà per sempre en aquestes latituds mediterrànies, deutors tots els valencians de bé de la seua implicació amb el territori i amb unes estampes pobletanes que algun dia ressorgiran com en un intent pòstum de desxifrar la nostra identitat col·lectiva. Ara només queda agafar el seu llegat, ja que com assegurava ell mateix parlant del seu últim llibre “si hi ha cap costum que no hi siga, l’haurà de recollir un altre”. Doncs això. Descanse en pau, senyor Capó. I estiga vostè tranquil allà en la terra celestial. La seua herència, la nostra riquesa. Gràcies, moltes gràcies.

dijous, 9 de març de 2017

De nou, el miracle!

L’any 1992 jo tenia tretze anys i la veritat és tot el que s’esdevenia al voltant del Barça m’afectava profundament. Per això, quan aquell jugador baixotet i aguerrit que es deia Bakero va enlairar-se per damunt d’aquelles torres alemanyes del Kaiserslautern i va marcar amb el cap un gol impossible i en l’últim minut, no vaig poder reprimir l'esclat d’alegria ni els crits desaforats. Perquè certament, allò no va ser un gol, sinó un miracle que guarde gravat a foc com un dels records més bonics que m’ha regalat el Barça en els darrers vint-i-cinc anys.



Després d’allò, clar, vingué el gol de Koeman a Wembley. I la primera copa d’Europa, i fet i fet l’inici d’una època gloriosa que tingué en Pep Guardiola i en el gol d’Iniesta l’any 2009 un altre dels moments àlgids i inesborrables de la història recent del Barça. Em trobava jo aquell dia al bar del meu amic Ferro, a Tavernes de la Valldigna, i puc assegurar que aquell gol contra el Chelsea, també en l’últim minut i aconseguit per un altre jugador baixotet, fou una catarsi col·lectiva on les abraçades, els besos i els crits eufòrics sorgiren de l’ànima més profunda de cada un dels presents, que n'èrem molts, certament. I al remat, aquell any, el Barça tornà a guanyar una altra copa d’Europa. La tercera.



Tot ho recorde ara, tot just després de viure un altre gol històric i en l’últim minut, tot just després de tornar a emocionar-me amb un Barça destinat al romanticisme crònic. 6-1. Tres gols seguits en els últims cinc minuts. Neymar i, sobretot, Sergi Roberto, un jugador de la pedrera. Perquè remuntades així, tan agòniques i tan tenses, només estan a l’abast d’un club que, definitivament, és més que un club. Som i serem, en definitiva. Un tercer miracle. El miracle! L’heroïcitat. I de nou, els comentaris afònics del mestre Puyal, i els records tendres del meu passat com a culer fidel. I Cruyff, el gran creador, el mite. I també tota la resta de coses que malgrat els daltabaixos emocionals que comporta ser del Barça, confirmen que la sisena copa d’Europa ja és més a prop. I aleshores, aquells que tant lladren perquè no és el Madrid qui protagonitza aquestes gestes hauran de callar. I menjar-s'ho. I tot.

http://www.weloba.cat/audio-la-narracio-de-puyal-del-6-1-deu-es-blaugrana


diumenge, 12 de febrer de 2017

CONFESSIONS D'UN CULER DEFECTUÓS, Sergi Pàmies (ed. Empúries)

Un llibre que es llig a soles, sí. Tan senzill com això, i tan difícil al mateix temps. A més, un llibre sobre el Barça, o més prompte sobre un culer defectuós que es diu Sergi Pàmies i amb qui m’identifique plenament. Perquè en efecte, jo també sóc del Barça, i de Cruyff, i de Laporta, i de Qatar Foundation si és necessari. Bé, això no. Diguem que sóc del Barça i prou, no sé si defectuós per la meua condició de valencià, però del Barça. Equació perfecta. Un llibre escrit per un autor la fluïdesa narrativa del qual m’ha enganxat des del primer moment, un llibre, no obstant això, que té un defecte: és molt curt. A penes 165 pàgines que es lligen en un bufit i que et deixen amb ganes de més, de més anècdotes curioses, de més ironia i esperit crític, i de més literatura, això per descomptat. Salvant les distàncies, m’ha recordat aquell altre títol també molt recomanable que es diu Febre a les graderies i que fou escrit per Nick Hornby, seguidor entusiasta de l’Arsenal i de les bones històries associades a l’equip anglés, amb tots els seus ídols, els seus mites i els seus partits històrics. Després de llegir aquest Confessions d’un culer defectuós, d’altra banda, queda clar, per si no ho estava ja, que el guru del barcelonisme és i serà per sempre Johan Cruyff, sens dubte l’eix al voltant del qual s’entén la història d’un club que, definitivament, està destinat a ser més que un club, tant per a bé com per mal. Laberint de reflexions que preparen el bon aficionat per al que pot arribar anys a venir amb l’esclat de la globalització futbolística i la política de rendibilitat comercial. Tot un repte per al Barça, que fet i fet, és el resultat d’una estranya conjunció entre romanticisme arcaic i màquina de consum imparable. Encara avui. I els aficionats ho saben, ho sabem. Els aficionats s’ho empassen tot, ja que d’un temps ençà, millor dit, des de Cruyff ençà, l’equip ja no és aquell amb mentalitat derrotista, sinó aquell que guanya i construeix un relat que és propi i de ningú més. I que continue sent així...

dimecres, 1 de febrer de 2017

PACO CABANES EL GENOVÉS, L'HEROI ESPORTIU DELS VALENCIANS (Reclam editorial)

La història arranca de la manera més senzilla possible, amb una conversa en l’escala d’un trinquet mentre quatre, cinc o sis homenots es trenquen les mans a pilotades i els aficionats es mantenen expectants al desenvolupament de la partida. El meu cap, tanmateix, no està pendent dels colps dels pilotaires ni tampoc dels quinzes que se succeeixen -cosa que és un risc, tot siga dit de passada- sinó del que m’acaben de proposar, que no és altra cosa que escriure el text del que serà el primer llibre il·lustrat del més gran jugador de pilota de tots els temps, Paco Cabanes, el Genovés. Així és. Em quede un poc sobrepassat, perquè tot i ser aficionat i escriure de tant en tant sobre el que s’esdevé als trinquets, tampoc em considere un assidu a la pilota, ni un referent, ni res per l’estil. Simplement, en sóc un més, com així li dic a qui és el motor del projecte i coautor del còmic, David Sarasol, director del Museu de la pilota del Genovés (la Costera). Ho accepte encantat, clar que sí. I ho accepte, d’altra banda, perquè tinc dues passions: la pilota i l’escriptura. I aquest projecte, precisament, em permet exercir les dues. Així que arribat el dia, el llibre es converteix en una realitat. I sí, certament em sent molt satisfet, ja que, en definitiva, no tots tenen el privilegi de lloar una figura com la de Paco, un home del poble, noble, i lliure, molt lliure, de veritat que sí. Tan lliure que resulta impossible deslligar tal atribut de la figura que en representa, tot un mite.


Potser la pilota comporta moltes penúries i un gran sacrifici, encara més en els temps que corren, però als trinquets també es desprèn un aire de llibertat que no he conegut en cap altre espai d’aquestes terres, una atmosfera de puresa i autenticitat que a pesar dels intents d’instrumentalitzar-la i convertir-la en un mer aparador folklòric, ha sabut arribar verge fins als nostres dies. Paco Cabanes “el Genovés”, senzillament, és la figura que ens manté amatents, un home que amb la seua sola presència ens recorda qui som i d’on venim, això és, una simple porció del món que conté tresors ignorats però amb un gran potencial pel que fa a l’enfortiment de la nostra identitat col·lectiva. Espere, per tant, que aquest només siga el primer impuls per a una esperada recuperació de l’esport nacional per excel·lència, que aquest Paco Cabanes “el Genovés”, l’heroi esportiu dels valencians esdevinga un èxit entre els infants valencians, i que tot, absolutament tot el que envolta la pilota, s’enfoque ja d’una vegada cap a l’eliminació dels prejudicis que els mateixos valencians tenen envers els seus mites i els seus costums més ancestrals. Va de bo. Perquè si hi ha una cosa clara és que cal saber avançar sobre terra ferma i amb el convenciment que ningú ens regalara res. Ningú. Només l’afecte i l’estima per tot allò que ens defineix ens farà ser conscients del país que trepitgem cada dia.
Les il·lustracions són de Mar Oliver

No hem pogut evitar fer-nos una foto amb el mite.
Foto: Ulisses Ortiz (La Veu)

dilluns, 16 de gener de 2017

Caqui

Conclou la campanya del caqui i entra l’hivern en aquestes terres mediterrànies. Vesprades gèlides acompanyades de vent que acoquinen les bones gents d’un país avesat al temps primaveral. Sempre m’ha agradat el mes de gener, el mes de les calmes, l’equador hivernal, Sant Antoni del porquet. És, de fet, l’avantsala de tot el que està per arribar, l’inici d’un cicle on molts dipositen desitjos i esperances i molts altres prossegueixen la rutina condicionats per la brevetat de la llum del sol. Pel gener, no sigues matiner. O almenys això deien temps era temps, quan aquest raconet del país vivia lliurat a les tasques del camp. Gener és, entre altres, el mes en què les taronges recuperen el monopoli agrícola que antany ostentaven sense discussió. Un mes on les clemenvilles són les protagonistes de les taules més arrelades a la terra, l’hora de les taronges de suc, les lane late, el moment en què els últims caquis cauen tristos de les branques i coven les noves vares que eixiran pel mes de maig. Un cultiu en extensió. Un arbre, el caquier, que s’enlaira poderós arribat el moment de brotar, amb una fulla verd clorofil·la tan poètica i metafòrica com la de l’arbre nu, despullat, fins i tot avergonyit de mostrar les entranyes quan el fred penetra i la crueltat de l’hivern s’apodera de la seguida laboral d’aquestes latituds. Camins de camp solitaris entremig d’un cel ras que anuncia temperatures baixes i canviants. Terra que ofereix les imatges que mai no es deurien haver perdut, agraïda malgrat les renúncies que el progrés imposa sense descans ni remissió. Sens dubte, paga la pena contemplar l’espectacle visual que els caquiers regalen any rere any als veïns de la Ribera del Xúquer. Una catifa de colors: verds diferents, fulles groguenques per la tardor, fruits taronges i rojos tot just abans de convertir-se en l’esquelet mortuori i definitiu que regalen les jornades curtes de gener.