diumenge, 30 de desembre de 2012

Molà

La paraula ‘molà’, molada en registre estàndard, no és un terme corrent actualment. Forma part ja d’un grup lèxic que en un futur no massa llunyà es convertirà en pols, en una paraula buida i mancada de significat que potser se sentirà en alguna conversa aïllada i reduïda en algun raconet dispers del país, fonamentalment en boca de gent situada en el llindar dels cinquanta anys. Designa un conjunt d’alguna cosa, per exemple, de peixos o altres animals. De fet, si se cerca la paraula de la qual deriva, que no és altra que ‘mola’, el Diccionari Català-Valencià-Balear, en una de les múltiples accepcions que en dóna, diu el següent: esbart de peixos que neden; això és, l’equivalent a ‘banco’, en castellà. En desús, però encara viu per algunes poblacions castellonenques, és clarament un terme a recuperar, sobretot en els indrets litorals on es conserva, entre d'altres, l'art de tirar el rall. Prenen importància, doncs, expressions com la que el mateix DCVB aporta: “Escarotant les molades de patxellets i marbres”, de Josep Pasqual i Tirado; o aquesta altra que va dir-me fa poc un bon amic: “va vore una molà de llisses i allà que tirà el rall”.

dijous, 27 de desembre de 2012

El Hòbbit en català

Ja que, per desgràcia, una bona part dels lectors hem de tirar mà de les traduccions per tal de llegir llibres, sí que caldria valorar, ni que fóra mitjançant un sol exemple, aquest tipus de treballs, sobretot si són tan extraordinaris com el realitzat per Francesc Parcerisas a propòsit d’El Hòbbit, de J. R. R. Tolkien. De rabiosa actualitat per l’adaptació cinematogràfica que se n’ha fet, en efecte, aquesta joia de la literatura fantasiosa i d’aventures es presenta avui en una versió en català que, a pesar de les pèrdues que puga tenir pel fet de ser una traducció, no crec que desmeresca la versió original. És senzillament magnífica i excel·lent, amb un vocabulari ric i a l’alçada de les quantioses històries que s’hi narren. A més a més, crida l’atenció que és l’única versió en la nostra llengua existent a tots els Països Catalans i que, a sobre, data de 1983, sens dubte un detall que revela la capacitat innata de qui la va portar a terme, Francesc Parcerisas, si més no un personatge lúcid que també ha traduït la magna trilogia d’El Senyor dels Anells. La moda ara, tanmateix, és la pel·lícula, que malgrat ser impressionant, es presenta avui majoritàriament en castellà. Llàstima de mercats que impossibiliten gaudir en imatges d’un vocabulari esplèndid, interminable i, en gran part, desconegut. Perquè després diguen que hi ha igualtat. O bilingüisme, encara pitjor.         

dimecres, 5 de desembre de 2012

Nàixer


És un tema delicat, però és una certesa que el fet de nàixer, de la mateixa manera que el fet de morir, és un esdeveniment únic i molt íntim, definitiu, i com a tal ha de ser tractat, sense intromissions, respectant el ritme evolutiu de la naturalesa humana, amb tendresa i afecte, a la pròpia llar. No és veritat el mite de la seguretat quirúrgica, de la intervenció per sistema i perquè sí. En ocasions, això és evident, ha d’estar present, però no és veritat, ni per descomptat és cap barrera infranquejable. En un present on s’ha començat a assumir que cal morir d’una manera tranquil·la i envoltat del cercle humà i familiar més pròxim, ja és hora que també comence a progressar l’opció de nàixer segons les condicions que marquen els pares, o més aviat la mare, això és, de manera assossegada, amb l’ajuda de dones dedicades vocacionalment a l’ofici de comares, respectuoses al màxim amb una decisió que no és gens fàcil d’adoptar per part dels agents implicats, progenitors bàsicament. Perquè hi ha massa engany, massa pressió, massa de tot. I els dubtes no s’esfumen fins que un no veu la criatureta que plora, que cerca de seguida el pit de sa mare, nascut al mateix llit on dormirà fins que decidisca emprendre el llarg camí de la llibertat i l’autonomia personal. Potser hi ha qui pensa que nàixer a casa és un suïcidi, que retrotrau imatges d’antany, amb criatures mortes i malformades, que és de bojos o de hippies, però resulta que avui hi ha una demanda creixent d’aquest tipus de part. I salvant les distàncies amb el passat, no és gens agosarat, sinó que és sinònim de progrés, en consonància amb el que succeeix als països més avançats, allà on el sentit comú ocupa el primer lloc en el llistat de prioritats, sempre amb la mirada posada en el veritable motiu de tot plegat: l’amor incondicional.

dissabte, 24 de novembre de 2012

Caliquenyo


El caliquenyo és un cigar prim i dur de tirar, de tabac inferior, típicament valencià. I més que fumar-se, s’olora, sobretot en aquells ambients on encara es conserva l’essència popular, els trinquets o els casinos, per exemple, o també en d’altres espais més multitudinaris com les places de bous i els camps de futbol. D’aspecte rústic i poc abellidor, els principals consumidors dels caliquenyos han estat tradicionalment els homes, més aviat els homes d’avançada edat, aquells descurats i d’aparença ruda, els homes d’abans, com se sol dir. Destaca, per damunt de qualsevol altra consideració, que els caliquenyos són avui il·legals, perseguits no tant per la seua capacitat d’escanyar els pits, sinó pel fet que els seus productors continuen elaborant-los sense atendre les reclamacions de Tabacalera i les arques de l’erari públic. I bé que ens pareix a alguns. Si més no, no deixa de ser aquesta la causa per la qual el caliquenyo s’elabora encara d’amagat, de manera artesanal, per totes aquelles comarques valencianes que han tingut el gust d’atendre la demanda, sempre estable i fidel, malgrat les prohibicions i les restriccions. D’alguna manera o altra, per això són tan difícils de localitzar les plantacions de tabac que s’escampen per la Canal de Navarrés, sense anar més lluny, una de les comarques més representatives en l’art d’elaborar els emblemàtics i alhora costumistes caliquenyos valencians.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Arboç


Sí, la tardor és temps d’esclata-sangs, però també és temps d’arboços, d’alborços segons la variant formal valenciana, uns fruits deliciosos que podem trobar escampats arreu de la geografia mediterrània, bé siga en xicotets promontoris i tossals, bé siga en els parcs i passejos que tenim enfront de casa. Els arboços no agraden a tothom. Són dolços i també un poc àcids, de to vermellós quan són madurs, granulats i aspres, molt carnosos. Sol haver-hi detractors i entusiastes a parts iguals, no debades és un fruit delicat amb el qual un pot arribar a emborratxar-se si en menja massa. Diuen, per això, que l’arboç conté una certa quantitat d’etanol. D’altra banda, també és conegut com a cirera d’arboç. I és molt curiós comprovar la sorpresa del foraster quan sent que el fruit en qüestió és el madroño, justament el mateix que es menja l’ós que figura a l’escut de la Comunidad de Madrid. Paradigmàtic és, sens dubte, que alguns mai no l’hagen tastat, fins i tot que ignoren el que és. L’arboç, en qualsevol cas, és un fruit nostre i com a tal l’hem d’apreciar.

dissabte, 3 de novembre de 2012

Messi és pare

Realment, que un fenomen com Messi porte el nom del seu fill gravat a les botes amb què es disposa a jugar un simple partit de futbol no deuria ser notícia, però que les porte a l’endemà d’haver sigut pare de la criatura, a banda de ser notícia, és també un episodi lamentable i, malauradament, molt definitori de la deriva ensopidora a la qual el futbol condueix al personal. En un moment en què l’educació dels infants o, si més no, la criança en general, està en boca de tots aquells que pretenen destruir-la en benefici dels de sempre, no deixa de ser patètic que un jugador de futbol, per a més inri el millor del món, tinga un gest tan artificial i tan exageradament ignorant. I això no és tot. Pitjor encara és que ens el venguen com una acció tendra i de conte de fades, com si aquells que no felicitem a Messi per la seua recent paternitat fórem alienígenes o contraris a l’ídol del moment. Sense ànim de voler donar lliçons a ningú, és clar que alguns no ens engolim tot el que procedeix del Barça pel simple fet de ser-ne seguidors. Perquè, tot plegat, hi ha una frontera molt clara entre la imbecil·litat i la realitat que viu la immensa majoria de la gent. Discutible manera de començar el preciós camí de la paternitat, en definitiva. Messi jugant a la piloteta i la dona i el fill en l’hospital... Sens dubte, un exemple que crearà escola en les futures generacions, per desgràcia per a tots.
Fotografia de Pere Puntí. El Mundo Deportivo

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Panera

En alguns forns encara és possible veure les
paneres penjant de la típica perxa
Ara que Consum i Mercadona, i també Carrefour, han descobert que cal reciclar el plàstic i, en conseqüència, fer pagar els clients per les bosses que hi demanen, m’ha vingut al cap una pràctica espontània molt arrelada per aquestes terres que no costava ni un duro i que consistia justament a portar una panera de tela o de fil o, en tot cas, un cabàs de segó o senill per transportar la compra corresponent. És curiosa, per això, la iniciativa d’algunes empreses que ens venen ara la història de l’ecosostenibilitat quan abans, molt abans, elles mateixes van ser les responsables d’iniciar el procés contrari, justament el d’omplir la casa del proïsme de plàstics que no es necessitaven. Que no ens enganyen, per tant. Abans, no fa tant, la gent se les apanyava sense cap dificultat, amb plàstic o sense ell, cosa que demostra que aquest producte, les bosses més aviat, són una necessitat tan artificial com el progrés que les avala. Per tot, és molt gratificant veure encara alguna dona d’avançada edat camí del forn amb la panera sota el braç. Camina que caminaràs, sense pressa, arriba al forn i penja la panera en la perxa habilitada a tal efecte... Si més no, una estampa del passat que evidencia la facilitat amb què les noves generacions es pleguen a l’empenta programàtica de la globalització: primer els desposseeixen de la senzillesa, dels objectes més casolans; després els faciliten el plàstic, a més a més sense cap tipus de control; i ara, els fan pagar per ell. Amb tal panorama no és estrany sentir alguns dels comentaris que es deriven de tot plegat, com aquest que un dia vaig sentir a una dona major en la cua d’aquesta empresa especialitzada a confondre al personal, Mercadona: qui m’anava a dir a mi que un dia ens tocaria pagar per les bolses! Doncs aquesta és la marxa. El mateix passarà amb la taronja, per exemple. De productors passarem a compradors. Cuatro naranjas, un euro, diran. I ningú posarà fre, perquè segons els que manen, això és necessari...    

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Esmolador

Heus ací un dels oficis ambulants que encara perviu per les nostres contrades a pesar de les múltiples promocions i campanyes publicitàries que es llancen des dels mitjans de comunicació i les botigues en general, un ofici d’antany que pel que es veu deu tenir una clientela fidel reticent a desfer-se dels antics ganivets de cuina. És cert que en alguns llocs ja no s’usa el substantiu català esmolador, sinó més aviat el castellà afilador, però llevat d’aquesta variació idiomàtica que denota una vegada més el procés de substitució que pateix la nostra llengua, la resta continua igual. L’esmolador recorre els carrers amb la seua motet i la seua màquina, anunciant amb un crit característic la seua presència als veïns i als comerciants del barri, principalment hostalers. El seu cant va sovint acompanyat d’una música melòdica que pareix procedir d’una flauta de pan, bufacanyes o flabiol de set forats, de so molt similar a la la flauta travessera. I encara que alguns ja porten enregistrat el missatge, tots diuen essencialment el mateix: L’esmolaor. S’esmolen gavinets, tisores, navalles i tota mena d’utensilis. L’esmolaor... No és que en queden massa d’esmoladors en actiu, sovint homes d’avançada edat, però ateses les circumstàncies de crisi, no se sap mai què pot deparar el futur. Potser l’ofici és traspassat a les futures generacions, potser desapareix per complet, o potser es refugia en botigues que a la llarga seran quelcom així com un museu dedicat a aquest vestigi del passat capaç de resistir els menesters d’un present poc avesat a reutilitzar les coses de casa, en aquest cas els ganivets.
 

dijous, 20 de setembre de 2012

Marraixa

En efecte, la paraula marraixa, entre d’altres accepcions recollides al DCVB, significa ‘recipient de vidre, molt ample, rodonenc, que se sol forrar de vímens i serveix per a tenir líquids’. Procedeix de l’àrab i encara que gaudeix de certa vitalitat per algunes comarques valencianes es troba ja molt arraconada pel terme castellà garrafa, que l’ha substituïda gairebé per complet. La causa, potser, es deu al fet que cada vegada en queden menys de marraixes en circulació. En gran part, s’han vist superades per aquests recipients de plàstic tan habituals a les prestatgeries dels centres comercials, que són més barats i més còmodes per al client potencial, no debades no cal tornar-los als establiments una vegada s’han buidat, simplement s’aboquen al fem. La marraixa, en qualsevol cas, resisteix en alguns xicotets comerços, convertida en un objecte de culte d’alguna manera o altra perseguit per aquells que s’avaloten davant l’imperi del plàstic. És cert que les marraixes supervivents no són aquelles cobertes de vímet, però ben mirat, les que queden, continuen fent la mateixa funció, és a dir, mantindre l’aigua més fresca i més pura. A més a més, les marraixes són realment reciclabes, tot al contrari que les seues homònimes de plàstic, més prompte cancerígenes a partir del cinqué ús. Resulta satisfactori, després de tot, trobar alguna marraixa de vidre de tant de tant, comprovar com encara hi ha clients que es prenen la molèstia de tornar-la al comerç de torn i canviar-la per una altra plena. És curiós saber també que el terme marraixa designa també aquells altres recipients de terrissa amb dos brocs i una ansa a la part superior que estan presents en quasi totes les cases i que equivalen a aquella paraula tan ben introduïda a les nostres terres pels nostres veïns més immediats, el botijo. El que són les coses...  

dimecres, 12 de setembre de 2012

Independència sí, TV3 també


Molta independència, molta independència, però a hores d’ara els valencians, que compartim una cultura i una llengua amb els catalans, continuem sense poder veure la joia de la corona, TV3. I pel que es veu, així continuarà sent. El congrés dels diputats, amb la sempre inestimable tendresa i col·laboració del PP, va dir que no. Un no rotund. Ahora no es el momento, no hay dinero... I ho va dir el mateix dia que un milió i mig de persones, entre les quals hi havia valencians, proclamaven la imminent separació de Catalunya i Espanya, un onze de setembre de 2012, entremig d’una diada històrica. És evident, per tant, que els valencians continuarem sent el germà desemparat, maltractat i acorralat d’aquesta entelèquia anomenada Països Catalans, aquell que a hores d’ara sobreviu entre corrupteles, censures i retallades interminables. Perquè ací no ha canviat res. Ara Catalunya es pot independitzar, és cert, però si ho fa naixerà amb un deute pendent amb les seues franquícies de sempre, aquelles a les que sempre ha ignorat com si es tractaren de filles descastades, això és el País Valencià i les Illes Balears, la contrapartida perfecta a tant d’èxit i tanta ànsia d’alliberament nacional. Hi ha raons per a no estar content per aquestes contrades afablement anomenades Levante español. És molt fàcil cantar els segadors envoltat de banderes estelades, mentre aquells que aguantem les potes d’un territori podrit continuem sense poder veure TV3, ennegrits per un context retrògrad on parlar en català continua sent cosa de rucs i de pobres desgraciats.
 
 

dimecres, 5 de setembre de 2012

Corral

Llimeres, figueres, tarongers, nesprers, magraners... En efecte, fins no fa tant no era estrany trobar-se amb alguns d’aquests arbrers enfilant-se per les parets dels corrals que donaven al carrer. Com tampoc era estrany veure la pueril xicalla tractant de collir alguns dels seus saborosos fruits. Si fa no fa, era una pràctica habitual que sovint oferia una estampa ben difícil de trobar avui pels pobles mitjanament grans, no diguem ja a les ciutats; això és la dels xiquets corrent i fent malifetes pels carrers a la recerca d’alguna troballa o collita important. Avui, no és que hagen desaparegut els xiquets, ni de bon tros, però en gran part aquests es troben aqueferats amb la televisió, els videojocs o les múltiples activitats amb què els pares programen la seua existència i el seu temps de lleure, si de cas una tendència lamentable que, de retruc, ha fet oblidar els xicotets plaers de la infantesa i renunciar a les nombroses oportunitats de joc i aprenentatge que presta el carrer. Entretant, la majoria de corrals que tenien algun arbre fruiter amb vistes a l’espai públic, o bé han desaparegut, o bé han estat substituïts per finques amb apartaments de setanta metres quadrats. De fet, d’aquests corrals, ja no se’n troben gaire, i si se’n troben estan en molt mal estat, descurats o cercats pels envans i els cartells que anuncien la disponibilitat del solar, això és del que antigament era l’espai del corral: en venda. Ni més ni menys.

dissabte, 1 de setembre de 2012

Barreno

La paraula barreno l’he haguda de buscar al Diccionario de la Lengua Española, no debades se sent més en castellà que no pas en català, l’equivalent de la qual és barrina. El seu significat, tanmateix, no varia d’una llengua a una altra: forat que s’ompli de pólvora o una altra matèria explosiva, en una roca o en una obra de fàbrica, per a volar-la. Sí que ho fa, en canvi, d’un territori a un altre. A terres valencianes, per exemple, el barreno sempre ha designat un còctel, en efecte bastant explosiu, de dos licors de sobres coneguts pels veïns més rudes d’aquest país, l’absenta i la cassalla. No gens comparable, d’altra banda, amb aquella altra poció tan típica de les nostres contrades que es denomina barrejat i que respon a la combinació de mistela i anís. Una aigüeta, en definitiva, si es compara amb l’esclafit que deu proporcionar un barreno en l’estomac de qualsevol agosarat, una mescla dirigida, en exclusiva, als homes d’abans, això és, a aquells que entraven al bar i simplement pegaven una cabotada al cambrer. Bon dia, barreno!, deien de vegades. I de seguida, el cambrer comprenia. Un costum que es repetia cada matí i que s’ha perdut quasi per complet per raons de salut, evidentment, i també per la decadència de les faenes feixugues del camp, quan el jornaler necessitava quelcom de calent en el cos per a entrar en acció. Amb el temps, per tant, el consum de barreno ha quedat limitat a casos excepcionals, gent anònima terriblement afectada per la ingesta abusiva d’alcohol i embriagada encara per l’esperit de la masculinitat: vols un aperitiu d'homosexual? O en vols un d'home? El terme, fins i tot, pareix haver quedat reclòs en algunes expressions col·loquials com va barreno!, utilitzada amb freqüència pels veïns de la població de Torís (la Ribera) per a designar una persona o un objecte de grans proporcions. Sempre amb la intenció de fer burla o satiritzar situacions més aviat còmiques. Tant de bo continue sent així.

dilluns, 23 de juliol de 2012

Cabines telefòniques


En aquests temps de frenètiques evolucions tecnològiques i banals exposicions al devenir del progrés, és realment costós i alhora reconfortant retrobar-se amb algunes de les imatges que fins no fa tant exemplificaven la senzillesa comunicativa dels visitants d’un poble qualsevol, sobretot d’aquells menuts que rebien una bona quantitat de turistes a l’estiu. Les cabines telefòniques, de fet, ja han passat a formar part del calaix de les relíquies, unes peces que antany formaven part inseparable de mobiliari urbà i que no han sabut, o no han pogut, competir amb la revolució dels mòbils, iphones i altres martingalades del present. Arraconades o desterrades de pobles i ciutats, les cabines telefòniques supervivents són avui un vestigi del passat més recent, un recordatori de com es comunicaven les vivències que a un li ocorrien per tal o tal altre indret del món. De vegades, a més, per fer-ne ús, calia esperar; i es pot dir, fins i tot, que es formaven cues, ja fóra al bar de torn o a la plaça del poble. Clar que ara les coses han canviat. Estrany és aquell que no es passa el dia comprovant les telefonades que rep, els missatges que arriben o, tot plegat, l’estrés que suposa tal activitat, sempre d’una mediocritat absoluta, tot siga dit de pas. Màquines, això és el que són alguns, sovint aqueferats amb el telèfon mòbil, sempre amb presses. Llunyans queden, per tant, els temps en què un telefonava a un aparell fix preguntant per no sé qui que se n’havia anat al cine, al treball o vés a saber on. Impossible retrocedir als dies en què les cases no tenien telèfons i havien d’inventariar-se-les per comunicar un missatge al veí de quatre cases més amunt. Curiós com va passant el temps i es va donant pas a la bogeria més absoluta, a la competència més voraç, als mercats econòmics més televisius. Quina llàstima de societat!

VOTACIONS PREMIS BLOCS CATALUNYA 2012

Ara que l’estiu allarga descansos i fa que alguns blocs minven la seua activitat literària, us deixe aquesta informació perquè penseu i, alhora, valoreu, si aquest costumari popular allotjat entre les comarques del Camp de Morvedre i la Ribera, és mereixedor de la vostra atenció i el vostre vot.

El cas és que el passat dijous 12 de juliol de 2012 es va iniciar el període de votacions dels Premis Blocs Catalunya 2012 que organitza i convoca, ja per 5a edició l’Associació Stic.cat. Per a votar els vostres blocs preferits només us heu de registrar, tal com s’indica en les bases, al web dels premis. Des d’allí, accedireu al vostre panell de votació i trobareu els blocs organitzats en les 15 categories que concursen en els premis. En podreu votar un, només un per cada categoria.

Aquestes són les 15 categories, en les que trobareu tant blocs personals com professionals:
1. Associacions, entitats i organitzacions sense afany de lucre
2. Corporatiu
3. Comunicació i nous mitjans
4. Cuina, gastronomia i enologia
5. Cultura i tendències
6. Literatura
7. Educació
8. Esports
9. Història, tradicions i patrimoni
10. Política, economia i societat
11. Miscel·lània i Personals
12. Sostenibilitat i medi ambient
13. TIC
14. Turisme i viatges
15. Universitats, recerca i ciència

Els vots obtinguts per cada bloc determinaran els finalistes per cada categoria; aleshores un jurat valorarà els blocs finalistes per escollir-ne els premiats.

El període de votació finalitzarà el proper 10 de setembre de 2012 i el lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2012 es farà el divendres 5 d’octubre a Reus.

Us anime a participar en la votació, a passejar pels blocs que participen, que són plurals, diversos i escrits en català.

Evidentment, jo també participe amb aquest bloc. Podreu trobar Costumari Durbà, el bloc del que es veu i no es percep, dins la categoria "Història, tradicions i patrimoni".

dijous, 12 de juliol de 2012

Lectures d'estiu

En efecte, El Faroner de Henryck Sienkiewicz és un llibre que m’ha entrat pels ulls, un relat curt molt interessant que, de retruc, m’ha conduït cap a un altre no menys interessant i que porta com a títol La línia de l’ombra, del polonés Joseph Conrad. Que un llibre entre pels ulls és quelcom així com la vella litúrgia trobadoresca segons la qual l’amor també penetra en el poeta d’aquesta manera, pels ulls precisament. I encara que la temàtica d’aquestes dues obres mestres no té res a veure amb aquella relació de vassallatge medieval que conduïa irremeiablement cap a un presó amorosa, sí que és ben cert que ambdues tracen un tema molt relacionat amb les conseqüències que tot plegat se’n deriven de l’amor: la llibertat, sense anar més lluny, això és, el fet de realitzar el somni pel qual hom sospira durant tota una vida. En un cas, a través de la solitud que proporciona la feina de faroner, de l’aïllament com a principi irrenunciable que ens aparta dels vicis i les malformacions de la societat. En un altre, mitjançant la mar i l'ofici de capità, allà on el paradís oceànic cura els malalts i actua com a barrera de tota classe de dubtes i temors. Dues lectures que s’engoleixen d’un glop i que han estat convenientment preparades per l’editorial Germania d’Alzira (La Ribera), atractives, amenes, curtes, romàntiques, ben rematades amb imatges precises i portades magnífiques, acompanyades, a més a més, de propostes didàctiques. Suggerents, si més no. Molt clàssiques, en definitiva.          

http://tienda.germania.es/epages/eb2058.sf/ca_ES/?ObjectPath=/Shops/eb2058/Categories/Col_183_leccio_La_canya1

dilluns, 9 de juliol de 2012

EQUO


EQUO,  en fi...
Una vegada més, la tendència dels partits polítics valencians a buscar els vots i no les arrels, dóna com a resultat un engany de ridícules però incalculables proporcions, un peatge que ben bé es podrien haver estalviat les capes dirigents del valencianisme i que respon al nom d’EQUO, una amalgama de tendències ecologistes sense cap interés per fomentar allò que alguns anomenen el plurilingüisme de l’estat, ja no diguem l’autodeterminació dels pobles. Per tot, aquest costumari torna a rescatar la frase lapidària que tanca El joc de pilota, aquell assaig de to costumista escrit per Llorenç Millo allà per l’any 1982 i que continua sent vàlid per definir el present polític d’aquestes terres. El País Valencià és avui encara una planta silvestre, ni sura ni creix. I tant de bo, s’oblidaren de nosaltres. Almenys, ens estalviaríem el disgust. Perquè ja ho deia Joan Fuster: tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Jo crec que portava raó. EQUO, un exemple més.

dilluns, 2 de juliol de 2012

Sefarín V: l'apagaincendis

En realitat, no pensava res dir de la catàstrofe natural que aquests dies ha arrassat l’interior de les comarques valencianes. S’han dit ja moltíssimes coses i tampoc és qüestió d’afegir més llenya al foc, mai millor dit. Massa drama, massa desastre, massa de tot. De sobte, però, m’he trobat amb la foto que il·lustra aquest article. I no, no es tracta del cartell de la pel·lícula Apocalypse Now. No. Simplement és un helicòpter, potser el que s’ha estavellat i ha causat la mort del pilot. Un mort sobre la taula, quasi res porta el diari. I és que tot plegat ha resultat desolador, un infern que de nou ens condueix cap a un únic i lamentable camí: la incompetència d’un vell conegut d’aquest costumari, Sefarín Caballero, l’exemple més sagnant de la deriva impresentable que pateix aquest país. Un home sorgit del no-res que exemplifica com cap altre les característiques dels gestors polítics valencians d’avui: uns pobres desgraciats que somien d’arribar al poder i fer tot allò que ells mateixos i els seus avantpassats han hagut de patir des de temps immemorials, això és, la injustícia, la corrupció, el saqueig de les arques de l’erari públic, el càstig per protestar, la destrucció de la llengua pròpia, considerada una merda, evidentment; i, sobretot, sobretot, la pregària a un Déu totpoderós que perdona tots els pecats comesos durant el seu regnat. I, mentrestant, la remor persisteix. “La Roja” ha guanyat l’Eurocopa. Que guai!

dimarts, 26 de juny de 2012

Reixes

Doncs sí, en aquest espai mancaven les reixes, les nostres reixes, no aquelles que delimiten els espais on la gent s’agombola, sinó aquelles altres que caracteritzen les façanes de les llars més típiques d’aquest racó de la Mediterrània. Reixes llargues, altes, de ferro, convenientment ornamentades en alguns casos, de color plata o negre; reixes al cap i a la fi que protegeixen les finestres de les habitacions interiors que donen al carrer i que formen part indissoluble del mobiliari urbà, revisades i repintades d’any en any pels seus propietaris de la mateixa manera que la resta d’elements que conformen les cases antigues, les conegudes com a cases de llaurador, valencianes, d’una mà o de dues. En tot cas, indispensables en aquells pobles on se celebren bous al carrer amb certa assiduïtat, allà on els amos corresponents lliguen escales o banques perquè la gent s’enfile en cas d’extrema necessitat. Recorde, per això, que quan jo era xicotet i mon pare em portava als bous del seu poble, les reixes eren un dels principals atractius que mantenien la meua atenció. Al marge d’aquelles que tenien falcada una escala, hi havia d’altres que només tenien unes cordes despenjades des del balconet superior, i algunes altres ni això. Els bous, que de tant de ser correguts pel pobles, no tenien ni un pèl d’innocència, podien passar-se una bona estona al seu costat, pacients i conscients que pujats a les reixes, hi havia aficionats poregosos i alhora desitjosos de veure’ls desaparéixer. Era realment divertit, sobretot en aquells casos on el foc dels bous embolats gairebé cremava els culs dels qui aguantaven estoicament pujats a dalt del tot. I no és que ara no hi haja bous embolats que donen peu a aquestes anècdotes, res més lluny de la realitat. És que avui, en termes generals, les reixes només compleixen una funció estètica. I això en el millor dels casos. Moltes perviuen entremig de dubtoses normatives urbanístiques i han estat canviades o reinterpretades amb certa coentor; i altres, simplement, han desaparegut. Curiosos moviments, al capdavall, que demostren, una vegada més, la facilitat que tenen els habitants d’aquestes terres per esborrar el seu passat més immediat.     

diumenge, 17 de juny de 2012

CAMINS AL SUD

Coberta del llibre publicat per
l'editorial Germania d'Alzira
Ara que el gran dia ja ha passat i que comence a veure les coses amb certa perspectiva, em pregunte què em depararà aquesta obra que porta com a títol Camins al sud, quins comentaris suscitarà, quanta gent la llegirà, si agradarà, si causarà polèmica, si passarà desapercebuda… Conscient que visc en un país on la literatura escrita en català té els seus problemes i les seues pròpies restriccions, fins i tot hi ha gent que diu que té els dies comptats; per fi ha arribat l’hora de posar-se a treballar pel que he desitjat des de ben menut, per la meua pròpia obra, per allò que un dia vaig decidir que seria i per allò que vull continuar sent, una persona arrelada, simplement, només això, una persona conscient de pertànyer a un territori i conscient de pensar, parlar i escriure en una llengua anòmala, considerada poc més que un dialecte de rucs pels més distingits representants d’aquesta societat. Ha arribat l’hora. I no pense parar. Camins al sud no és només una obra de ficció, no és només la història d’un professor superat per les circumstàncies que envolten l’actual sistema educatiu valencià; és, en gran part, la història d’aquell xiquet que volia ser escriptor, és la història de tantes i tantes vesprades segut cara a una pantalla, a un simple bloc de notes, a un paper i a un bolígraf. Per tot, espere que us agrade, que en gaudiu com correspon, que sigueu crítics, que us rigueu, que comproveu com és de dur enfrontar-se dia a dia a una realitat com la del nostre país, el País Valencià. En aquest costumari sempre tindreu una finestra oberta per fer-me arribar les vostres més sinceres i respectables opinions. Les esperaré amb impaciència fins que la literatura ens torne a reunir al voltant d’una taula o d’un carrer del meu poble, Sagunt; fins que la literatura ens torne a mostrar el camí que algun dia recorrerem tots plegats. Gràcies a tots els qui ho heu fet possible.
Amb el meu amic del poble, Arnau, encarregat
de dissenyar la portada del llibre Camins al sud.

dimarts, 12 de juny de 2012

Cinemes X

De cinemes X en queden pocs, aquesta és la veritat. I, pel que es veu, han deixat enrere els seus dies de glòria i esplendor. Tanmateix encara perviuen, són part de l’entramat d’algunes ciutats, València per exemple; i continuen oferint pel·lícules d’alta volada. De fet, només cal observar la cartellera, digna d’estudi, sobretot des del punt de vista lingüístic, per desgràcia en castellà. No costa massa imaginar-se el perfil de gent que freqüenta aquests espais o el tipus de motivació que s’hi cerca, però ben mirat, tampoc deu ser res de l’altre món. Gent anacrònica, si de cas anònima i un pèl decadent, però gent de carrer; en certa mesura, resistent a l’avanç d’alternatives paral·leles als temps que corren, tan diferents a aquells on no era tan fàcil contemplar intercanvis de fluids i tòtems a punt de rebentar. Siga com siga, sempre amb discreció. I avui encara més. Tot i això, les preguntes són obligades: qui va avui als cinemes X? Són instal·lacions rendibles? Per a molts, independentment del que s’hi puga dir o pensar, ens queden les imatges d’aquella mítica pel·lícula anomenada Taxi Driver, on Robert de Niro, un taxista addicte a la pornografia, acudeix sovint a aquestes sales, sempre entremig d’una atmosfera tèrbola, sòrdida i carregada de fum, amb pocs i fidels espectadors atents al discórrer de les escenes que projecta la pantalla. Realitat o ficció? Caldria comprovar-ho. En qualsevol cas, les sales X ja formen part del passat, d’uns costums mal vistos ara i adés que, per bé que es troben en procés d’extinció, conviuen encara en aquest present banal farcit d’una hipòcrita pulcritud.

dimarts, 5 de juny de 2012

Bausset, descanse en pau


Una de les tantes imatges que aquests
dies sovintegen per la xarxa
Mai no ha estat costum d’aquest espai penjar banderes ni missatges literals de caire reivindicatiu, però per primera vegada, i cal insistir, per primera vegada, aquesta norma no escrita serà violada. Ha faltat Josep Lluís Bausset, un home de profundes arrels populars compromés eternament amb el País Valencià, potser la terra més menyspreada i atacada d’entre totes aquelles que conformen aquesta entelèquia lingüística i cultural anomenada Països Catalans. 102 anys. Un home respectat i venerat que impartia càtedra i saviesa allà al seu poble d’adopció, L’Alcúdia, en ple cor de la comarca de La Ribera del Xúquer. Un home a qui fa cosa de dos anys se li van retre multitud d’homenatges com a mostra d’agraïment per la seua estima autèntica i infatigable al país que el va veure nàixer. Un prohom que sovint es deixava veure pels racons més selectes d’aquestes contrades, el trinquet de Pelayo de València, per exemple, des d’on cada dissabte escrivia la seua crònica per al diari Levante, Impressions d’un aficionat, sempre en català. Allí mateix, al bar del trinquet, me’l vaig trobar un dia. Jo portava un llibre en format de conversa dirigit per Santi Vallés, Converses amb l’home subterrani, ed. Tàndem; i li vaig demanar que me’l dedicara. El llibre m’havia encisat, aquesta és la veritat. I a pesar de les dificultats d’oïda que Bausset presentava i de les reticències que els homes d'edat avançada mantenen cap a certes martingalades, va consentir-hi. Em va preguntar a què em dedicava, a la qual cosa va respondre: això està molt bé. Era, i continue sent, professor de valencià. Després estampà la seua dedicatòria, amb el toc característic de les persones amanides pel sabor arcaic de la nostra llengua: A Sergi Durbà, que ha tingut la idea de què li’l dedicara, el que hi faig amb molt de gust. Josep Lluís Bausset, sempre agraït. Descanse en pau.

diumenge, 3 de juny de 2012

Furgadents

Furgandents dels anys seixanta preparats
per a menjar esclata-sangs
Partint de la base que la idea dels furgadents reciclables és fastigosa, sí que convindria aclarir que el costum ha existit i que, d’alguna manera o altra, continua existint. Evidentment, no es tracta de compartir tal producte, -no penseu malament!-, però sí de reutilitzar-lo, com si així es retera homenatge als homes rudes d’aquestes contrades la imatge més poderosa dels quals és aquella on apareixen amb un furgadents entre les dents. Un bon aliat per evitar caure en la temptació d’encendre’s un cigarret, després de tot. I ben mirat, també, un bon estri per assaborir un dels aperitius més abellidors d’entre tots els que se serveixen per aquest racó de la Mediterrània, els caragols. Això per no parlar de les olives, fidels companyes de les barres de bar. Avui, tan fins i moderns que s’han tornat alguns, pareix que els furgadents formen part d’una vella relíquia només apta per als pobletans, però en qualsevol cas aquests palets allargats de fusta, plans o redons, continuen sent efectius, si de cas un dels detalls més característics dels antics bars populars, aquells on acudeixen encara els senyors de got i ganivet a esmorzar i fer-se el café, la copeta i qui sap si alguna cosa més. Llàstima, per tot, que hagen desaparegut ja les antigues escopideres, allà on els més afectats per la congestió i la ingesta de licors variats, dipositaven els seus escatològics gargalls. Costums d’abans, en qualsevol cas. Costums que, ara per ara, es veuen plasmats en els furgadents, l’únic supervivent d’una època on els bars encara eren bars i no passarel·les de moda amb parcs infantils de dubtosa utilitat pedagògica. Quanta mediocritat!

divendres, 25 de maig de 2012

Lectures que em ve de gust recomanar


Confesse que d’un temps ençà mantinc un interés especial per aquelles lectures el protagonista principal de les quals és un personatge solitari, incomprés i en bona mesura turmentat per les circumstàncies que l’envolten. Lectures de to humorístic i amb una forta carrega d’ironia que com a denominador comú se situen en un context educatiu on tot gira al voltant del caos material i la banalitat administrativa. Lectures que en el meu cas s’exemplifiquen a través de títols de la nostra literatura, com Notes finals o Si no ho dic, rebente, de Vicent Borràs i Xavi Aliaga, respectivament; i de la literatura universal, com per exemple El vigilant en el camp de sègol, de DJ Salinger o Wilt, de Tom Sharpe. Un cúmul de desgràcies més o menys individuals que, en el fons, descobreixen coses més grans i alhora més reals, això és la fragilitat d’un sistema alçat amb furgadents que és incapaç d’acollir la capacitat dels antiherois més romàntics i creatius. I tots ells molt divertits, amb un punt d’acidesa i humor negre que pot fer les delícies de qualsevol lector, fins i tot del més dispers. Recomanables i àgils. Ben mirat, una bona tria per gaudir dels moments que ens deixa aquesta societat malalta i en permanent crisi de valors.  

dimarts, 8 de maig de 2012

Aparaula'm: buteroni

Definitivament, buteroni és una paraula de les que s'aprenen i no s'obliden, un terme propi de la imaginació i la fantasia populars que té un origen d’allò més pueril, si més no la caòtica i deficient pronunciació dels infants. El seu ús és restringit, molt local, estrictament valencià i, sens dubte, remet a un terme d’ús més general per terres catalanoparlants: el butoni o botoni, el coco en castellà, és a dir, un fantasma que fa por. Avui, buteroni és una paraula en desús, difícil d’escoltar més enllà de l'anècdota casual o l’espontaneïtat de la parla col·loquial, però encara viva, present en contextos com el que fa ja uns quants anys em va situar en aquell llogaret dispers de la comarca castellonenca d'Els Ports, al nord del País Valencià. Allí hi havia poquetes cases, en gran part deshabitades o derruïdes, pocs veïns i, sobretot, molta foscor; era un ambient llòbrec i boirós procliu a l’aparició del buteroni, com bé ens va recordar un dels presents en l’expedició, evidentment valencià i home de bé: Calleu o vindrà el buteroni! I així fins avui, quan la broma s’ha convertit finalment en una mena d’investigació amb motiu de l’Any de la Paraula Viva i el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Un senderi molt apassionant, després de tot, que m’ha conduït fins a l’obra de temàtica fantasiosa i costumista Màgia per a un poble, de Francesc Gisbert; i també fins a una cançoneta infantil darrerament recuperada per un músic d’arrels populars anomenat Dani Miquel, de L’Alcúdia (La Ribera del Xúquer). El primer, sense anar més lluny, parla del butoni, i afirma que el terme ja fou documentat per l’antropòleg i estudiós de la cultura popular, Joan Amades, que el va definir com un espantacriatures negre i feréstec. I pel que fa a la cançó, a tot açò present en un llibre de temàtica infantil anomenat Musiqueries, cal reproduir-la ara per complet, ja que tota en si és genial: Jo sóc el butoni, parent del dimoni, gent infernal, infernal, que sempre guaita pel forat del pany, i aquell qui plore jo me l’enduc, rostit o fregit o fet en un suc... I aquella nineta que creu a sa mareta, que sempre porta al coll penjada una creueta, no me la menge jo, ni rostida, ni fregida, ni feta en un suc. Perquè cal ser bon jan. I així, el buteroni o butoni fugirà...

Consulteu el llistat de paraules apadrinades pels diferents blogs de la catosfera amb motiu de l'Any de la Paraula Viva i el Centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans

dissabte, 5 de maig de 2012

Muses


Una imatge impagable de la banda
 de l'Ateneu de Cullera (La Ribera)
Un costum molt bonic del qual no tenia constància però que és d’allò més corrent als pobles valencians amb certa tradició musical, com és el cas de la població riberenca de Cullera, és el de les muses que acompanyen les bandes locals. Si de cas, una magnífica ocasió perquè els veïns lluïsquen les millors gales i també una bona mostra d’allò que tantes vegades s’ha tractat en aquest costumari, de vegades fins i tota amb certa sornegueria, la coentor. En aquest cas, la coentor més amable, no exactament la pròpia d’altres festivitats més multitudinàries i, en conseqüència, més falses, sinó la que empenta a tot un poble a eixir al carrer i demostrar com es fan de bé les coses per aquest racó de la Mediterrània, des de la perfecció a l’hora de tocar els pasdobles a la porta de l’ajuntament fins a l’elecció acurada de la millor corbata i el millor vestit per a l’ocasió. Això per no parlar de les hores que les muses poden arribar a passar en una perruqueria. Una estampa molt pobletana, per descomptat, que alhora frega un concepte molt valuós per a un personal en gran part inconscient del que se’n deriva de tot plegat: l’autenticitat, això és el fet de saber-se partícip d’una celebració arrelada a les entranyes del poble. Molt identificativa, per extensió. Perquè en efecte, hi ha detalls que no cal tocar, malgrat que també desprenguen certes dosis d’allò que, per desgràcia, ha fet famosa a aquesta terra: la fanfarroneria, el xovinisme, la hipocresia, la propaganda política... De vegades, no costa res empassar-s’ho tot si en el seu conjunt s’esbrina una xicoteta espurna de puresa i un seguit d’imatges que, fins i tot, poden provocar alguna llagrimeta en els seus veïns més compromesos. Una magnífica font d’inspiració que ha permés construir aquest article per a més glòria de les muses de Cullera.

dimarts, 1 de maig de 2012

Carrers sense vorera

Un exemple de carrer sense vorera
a la localitat d'Alzira (La Ribera),
en aquest cas molt descurat.
A dir veritat, que alguns carrers dels nostres pobles continuen actualment sense vorera pot deure’s a dues possibilitats: una, que hagen sobreviscut a l’auge dels vehicles d’automoció i la consegüent delimitació d’espais per a vianants; o dos, que alguns ajuntaments hagen optat per conservar-los tal com eren fins fa quatre dies, això és, estrets, solitaris i poc transitats. Una qüestió de tacte, o de patrimoni, si més no. Avui, de fet, hi ha carrers sense vorera que presenten un aspecte molt descurat al costat d’altres que ofereixen una imatge imponent. Mentre els uns tenen cases deshabitades o destruïdes a banda i banda, els altres compten amb cases antigues rehabilitades; i mentre els uns acumulen detalls poc vistosos per a la vista i l’olfacte, els altres projecten la imatge de façanes impolutes, algunes d’elles emblanquinades, amb portes grans adaptades al ja extint pas del carro i amb l’enreixat alt i daurat que protegeix les finestres de les habitacions. No és gens gosat aventurar, per tot, que potser hi ha espais d'aquest racó de la mediterrània on s’han aplicat les normes, barris que per diverses circumstàncies han sabut conservar l’essència d’allò popular i d’allò que ens identifica. Malgrat l'actitud dels nostres governants, tot siga dit de pas...  


dijous, 19 d’abril de 2012

Or

Un llibre que us recomane amb molt de gust
Sens dubte, la proliferació en temps de crisi de les cases on es pot vendre or a canvi d’ajustades ofertes econòmiques remet a les cases d’empenyoraments d’antany, espais més o menys habituals en les ciutats grans i mitjanes que si no han passat a la història és perquè, en el fons, el personal d’aquestes terres, i de tot arreu, ha continuat perpetuant els mateixos pecats de sempre, bàsicament gastar per damunt de les seues possibilitats reals i invertir en afers de dubtosa honestedat, bé siga en el fantasma immobiliari, bé siga en l’apartat purament material: cotxes, or i martingalades diverses. El problema, és clar, ha arribat quan els duros s’han esfumat, quan tot plegat la vida d’aquell que presumia de ric i anava sobrat d’ostentació s’ha transformat en un reguerol de deutes i merders que sovint ha conclòs, i això és molt valencià, a les cases en qüestió, allà on la discreció regna gairebé per decret i allà on les mirades tafaneres dels veïns són més humiliants que la pròpia ruïna del que hi entra a empenyorar qualsevol cosa. Clar que en aquest país sempre quedarà aquella antiga copla utilitzada per Blasco Ibáñez al llibre Arroz y tartana segons la qual el que més importa, i el que cal salvaguardar a tota costa, és la posició, i si és necessari a base d’aparentar el que un no és, per molt que en realitat siga un mort de fam: arròs i tartana, casaca a la moda, i rode la bola a la valenciana! Perquè així era i així es mantindrà mentre l’avarícia i l’egoisme continuen governant. Les cases on es compra or, de fet, pareixen ser avui un negoci fructífer i recorden, d’alguna manera o altra, al que Blasco Ibáñez desglossa a la perfecció en el llibre citat un pèl més amunt: els prestamistes. No són poques, per això, les referències a aquests tipus de personatges. I valga com a exemple aquest passatge: [...] Hoy todavía puedes sostenerte, y al ver que te niego los ocho mil reales, buscarás a doña Clara, esa bruja prestamista, o a otra persona de la clase y firmarás un pagaré por doce o catorce mil reales. Estás metida en el barro y no saldrás nunca de él; por más esfuerzo que hagas, te hundirás. Si no te conociera tanto, te daría la mano; pero no: “una y no más, Santo Tomás”[...] El missatge, si més no, és fàcil d’entendre. I així acaba aquesta entrada.

dimecres, 4 d’abril de 2012

Dalt del més amunt

Una vegada vist, i escrit, que les cases típiques d’aquest raconet del país poden ser d’una o de dues mans segons tinguen habitacions a una banda o una altra del pas del carro, convindria afegir també un altre tret característic d’aquests habitatges que fa referència a la seua altura i a la consegüent subdivisió en blocs o en plantes. L’expressió dalt del més amunt és, sens dubte, una manera molt interessant d’al·ludir a l’andana o al que avui, les noves generacions anomenarien vulgarment tercera planta de les antigues cases de llauradors valencianes. I malgrat que, per desgràcia, l’expressió es troba en desús pel canvi de costums i construccions que ha patit aquesta societat d’avui, és cert que encara és bastant comuna en la parla d’aquelles generacions que superen o voregen la cinquantena d’anys. És per això que resulta d’especial interés destacar els testimonis orals que la coneixen o també, en un altre àmbit, subratllar les aportacions literàries que certifiquen, per escrit, el seu ús habitual fins no fa tant de temps. Per exemple, al dietari El temps no vol quedar penjat, de Manel Alonso, un prolífic autor valencià, hi ha un fragment on s’explica a la perfecció el terme que dóna títol a aquest article: La casa on vivia de menut la dividíem en tres grans blocs: baix, dalt i dalt del més amunt [...]. Dalt del més amunt hi havia un petit terrat on esteníem la roba i l’andana. L’andana, on en un temps es criaren cuc de seda i es penjaven els melons de tot l’any o els pernils, s’havia convertit en unes golfes on passava les hores llegint i també escrivint sobre la vella pastera de l’àvia. Quan dic la paraula “dalt del més amunt” evoque sempre un món fet a la mesura de les meues fantasies. Perquè després diguen que els valencians han estat sempre un poble simple incapaç de parlar en propietat. Ai.     
Un exemple de casa feta a dues mans, amb part de baix i part de dalt. En cas de ser més alta, ben bé podria haver-hi la part de dalt del més amunt

dimecres, 28 de març de 2012

Esquirol

Arribat un dia de vaga general, potser també és el moment d’explicar l’accepció d’un terme que circula i circula en boca de tots aquells que participen en les manifestacions, mobilitzacions i piquets del dia en qüestió, això és el terme esquirol. Per tots és sabut que un esquirol és un mamífer rosegador, de cua ampla i pelosa i de color pardós, però pocs són els qui es pregunten per què es denomina també esquirol al treballador que segueix treballant quan els altres s’han declarat en vaga. Doncs bé, aquesta és l’explicació per gentilesa del Diccionari Català-Valencia-Balear. Pel que es veu, la història prové d’un fet ocorregut durant la segona meitat del segle XIX a Manlleu (Barcelona). Els teixidors treballaven a casa per compte dels fabricants i arribat un dia, aquests muntaren un edifici perquè els operaris anaren a teixir a hores fixes. Els teixidors manlleuencs es negaren a anar-hi i aleshores els fabricants envidaren els teixidors d’un poble que es diu L’Esquirol (Santa Maria de Corcó), que acceptaren i provocaren la indignació d’uns obrers de Manlleu que els reberen amb una mena de crit insultant: esquirols!, esquirols!; en referència al poble d’on eren nadius. Per tot, és clar que aquest mot és avui un préstec del català a l’espanyol, un mot d’altra banda d’ús corrent quan es convoca una jornada de vaga general com la del dia 29 de març. Així que qui vulga entendre-ho, ja sap el que ha de fer. I qui no, doncs problema seu és. La consciència és lliure.  

http://www.intersindical.org/noticies_actualitat/article/raons_per_a_no_anar_a_una_vaga

dilluns, 26 de març de 2012

Nacre

El corball es pot pescar tant amb el rall com amb l'ham
Ara que s’acosta la caloreta i les ganes de gaudir de la mar augmenten de manera exponencial, crec arribat el moment d’explicar el nom d’un peix més o menys comú per les costes mediterrànies i que, ves per on, dóna nom a una associació de pescadors amb rall del Camp de Morvedre i la Plana Baixa: el corball, més aviat el corball de sorra. Conegut científicament amb el nom llatí umbrina cirrosa, aquest caçador discret té una barba gruixuda i curta com una berruga. No debades, cirrosa en castellà significa ‘cirro’, això és una mena de tumor que es forma en diferents parts del cos, en aquest cas a la barbeta. D’ací el nom d’aquest peix en la llengua de Cervantes, berrugate, sense anar més lluny. El corball de sorra, en qualsevol cas, és un peix abundant encara per les platges de Morvedre i Castelló, en ple cor litoral del País Valencià, i per bé que s’anomene d'igual manera no s’ha de confondre amb aquell altre de la mateixa espècie que presenta una tonalitat més negra, com si es tractara d’un corb. De fet, el terme corball pot derivar de corvu, és a dir, corb en català, la tonalitat cromàtica del qual recorda el substantiu llatí umbrina, ombra en la nostra llengua. També podria ser que corball derivara de curvu, que significa corbat, i és que, en efecte, algunes espècies d’aquesta família presenten una preeminent curvatura a l’alçada del llom. D’altra banda, aquest peix tan interessant i tan màgic guarda també un xicotet tresor a l’interior del seu cervell: dues perletes de nacre que, segons la saviesa popular, serveixen per confeccionar collarets capaços de sortejar o relaxar el mal de cap. Així que ja sabeu, estimats companys. Cal saber-ho tot. I sobretot, molt important, cal cuidar-ho, no siga cosa que ara la gent es pose a pescar corballs com si les maleïdes perles de nacre que s’allotgen al seu cervell tingueren el mateix valor que la pell d’un tigre de bengala.

Un exemplar de corball, també anomenat escorball a les Illes Balears

dimarts, 13 de març de 2012

Falles


Els tòpics fallers es perpetuen any rere any
De nou arriben les falles i de nou aquest espai de costums sucumbeix a la temptació de parlar-ne, ni que siga per llevar-se del damunt els prejudicis que li assalten quan arriba la festa per antonomàsia d’aquestes terres, una festa exemple del país de les meravelles i antítesi del paradís somiat pels més il·lusos. No és gens fàcil opinar des d’una postura totalment contrària a un món que amaga de manera no gens dissimulada la dignitat que corre per alguns pocs casals fallers, com no és agradable tampoc haver de calibrar certa terminologia literària quan s’hi fa referència al simbolisme de tot plegat, exemplificat en gran mesura en el balcó de l’ajuntament de València i en les reverències i ofrenes a la parella santa del moment, la Geperudeta i Sant Josep. Les falles són exigents, i tant. I ho són en el sentit que mai no canvien, ni progressen, ni s’obrin al necessari debat de la renovació. Són inalterables i, en conseqüència, també acullen una elevada dosi de censura. No de la que s’aplica en els règims autoritaris, evidentment, sinó de la pròpia, l’autocensura, aquella que es resumeix en por de dir o escriure coses que no cauen massa bé en determinats ambients ideològicament majoritaris. Per tot, és realment cridaner que en aquest present on la vida corre tan de pressa i cada detall s’analitza fins al moll de l’os, les falles resistisquen esplendoroses, pletòriques, ben arraulides per l’espectre folklòric i la política més casposa. En certa ocasió, vaig sentir que eren una enciclopèdia, que no calia mirar-les de reüll, ni desconfiar-ne, ni empentar-les a cap procés de modernitat, ni sotmetre-les a judicis de valor. La quinta essència de la cultura valenciana, segons els més acèrrims, un èxit bastit en l’hermetisme, un món hieràtic impossible de descobrir el moviment, tancat en si mateix, definitori d’un país sense límit que fa apologia de l’absurd, d’allò que per terres valencianes es coneix tradicionalment com a poc trellat, poc seny en català oriental. Elefantiasis aguda. Un gran negoci, les falles, de veres que sí. Per als de sempre, tot siga dit de pas.

dimarts, 6 de març de 2012

Magatzems

Una de les construccions implantades per aquestes terres valencianes que continua cridant l’atenció per escassa i per recordar temps relativament remots és la que remet a aquelles fàbriques que s’alçaren a les primeres dècades del segle XX a partir de l’embranzida exportadora de la taronja, edificis relacionats amb el desenvolupament industrial que reunien, més o menys, les mateixes característiques arquitectòniques allà on s’hi bastien: espais amplis per acollir maquinària i abundant mà d’obra, desaparició de murs de càrrega, reducció de columnes i pilars a la mínima expressió, grans finestrals i sobretot, sobretot, senzillesa compositiva i ornamental a les façanes. És el cas, per exemple, del magatzem de Lázaro, a Sagunt, únic supervivent d’aquella època d’esplendor fructícola que en essència guarda actualment el mateix aspecte d’antany, amb una façana feta de rajola vista molt semblant a la d’altres construccions repartides pel país, com ara algunes cases del barri de Roca-Cuper de Meliana o el trinquet del tio Pena de Massamagrell, a la comarca de L’Horta. En conjunt, tota una sèrie de vestigis a hores d’ara destinats a afers molts diferents dels concebuts en el seu moment. El progrés és el progrés. De fet, el magatzem de Lázaro (Sagunt) referit més amunt, és avui un aparcament privat.

dimecres, 29 de febrer de 2012

LA TRANSMISSIÓ FAMILIAR DEL VALENCIÀ, Brauli Montoya i Antoni Mas.

Un dels últims llibres que ha arribat a les meues mans i que recomane fervorosament per diferents motius professionals i vivencials és La transmissió familiar del valencià, una investigació densa i rigorosa dels filòlegs Antoni Mas i Brauli Montoya que gira al voltant de la interrupció lingüística esdevinguda allà on el castellà ha penetrat amb més virulència, això és a les grans ciutats: València, Alacant, Castelló i Elx; i a les poblacions mitjanes del País Valencià: Alcoi, Sagunt, Burjassot, Alzira, Borriana i Gandia, entre d’altres. Paradigmàtic del context lingüístic que caracteritza aquest territori des dels inicis del segle passat, l’estudi s’estructura a partir de cinc eixos principals: marc teòric i metodològic; cronologia del procés d’interrupció, territorialització del procés, argumentació de la interrupció i revernacularització en la llengua pròpia del país. I encara que, en part, es nodreix d’estadístiques i dades de caràcter demolingüístic i sociolingüístic, també compta amb les aportacions de testimonis directes d’arreu del país, testimonis anònims que serveixen, tot plegat, per dibuixar una situació descoratjadora però certament reversible, això segons les sensacions que destil·la el llibre en la seua totalitat. Una obra d’obligada referència on es veuen reflectides les actituds, postures, mites i prejudicis dels habitants d’aquestes terres envers la seua llengua; una obra que em fa molt de goig recomanar ara i ací perquè jo mateix vaig participar-hi amb una sèrie d’entrevistes realitzades a diferents veïnes i veïns del meu poble, Sagunt. I una obra rica que, en definitiva, es podria resumir amb unes paraules de Carme Junyent, professora de lingüística general de la Universitat de Barcelona, presents en el Informe sobre las lenguas del mundo de la UNESCO. La cita, en castellà, diu el següent: “Tal vez valga la pena pensar qué experiencias puede haber tenido un abuelo que se niega a transmitir su propia lengua a su nieto porque cree que con ello le hace daño –y éste es un problema que está afectando a millones de personas- o hasta qué punto ha de haber sido humillado alguien para pensar que su lengua no sirve para nada, ni siquiera para hablar a sus hijos como a él le hablaron sus padres”. En general, una magnífica mostra per entendre el com i el perquè de la situació lingüística actual. I tot, sense buscar culpables. Imprescindible.

divendres, 17 de febrer de 2012

Raspall i integració

Per bé que siga la modalitat pobra de la pilota valenciana professional, el raspall és un joc farcit d'elements populars i ben capaç, a més, de mostrar l’espectacularitat de l'esport propi d'aquestes terres. Sacrificat, dur, i predisposat, com se sol dir en el llenguatge dels trinquets, per als homes de la pilota, homes bragats i en certa mesura extemporanis que saben caminar sols pels viaranys d’una disciplina amb una gran dosi de rudesa, molt arcaica i de rituals senzills: no hi ha corda, la pilota corre arran de terra, molts quinzes -punts-, s’aconsegueixen per esgotament del contrari i els aficionats ocupen la totalitat de l’escala, plenament fusionats amb les travesses i el ràpid discórrer de les partides. D’un temps ençà, a més a més, el raspall anuncia pels cartells un pilotari de nom Sidhamed, que és originari del Sàhara i que ja s’ha proclamat campió de la lliga professional de la modalitat. L’únic jugador no nascut per aquestes contrades mediterrànies que s’ha guanyat un lloc en els trinquets que, a hores d’ara, arreglen partides de la modalitat, fonamentalment els situats més enllà del sud del riu Xúquer. Sens dubte, una magnífica notícia per a la pilota valenciana en general que demostra el potencial d’aquest esport, allà on tothom se sent part indissoluble de l’entorn que l’acull i troba una raó de pes per identificar-se amb alguna cosa diferent al València Club de Futbol, les falles o les paelles de marisc. I a sobre, guiat de vegades per l’actual mite de la pilota, Waldo d’Oliva (La Safor), potser el pròxim a figurar en el panteó d’aquest reduït i minoritari espai d’imatges i estampes del passat que representa el raspall. Per tot, cal suposar que Sidhamed continuarà vestint-se de curt, identificat plenament amb una terra de la qual ha pres la llengua i les tradicions més arrelades. Molts oriünds no poden dir el mateix. Beneïda integració.

Font de la foto: El País (Comunidad Valenciana)
Notícia: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/02/12/valencia/1329070958_083538.html

divendres, 10 de febrer de 2012

Qualsevol nit pot sortir el sol

Imagine que ja l'haureu vist, però definitivament, em lleve el barret amb aquest vídeomuntatge de la cançó de Jaume Sisa, Qualsevol nit pot sortir el sol, una cançó, d'altra banda, amb una evident càrrega nostàlgica i costumista.


dilluns, 6 de febrer de 2012

Sarsaparrella

Ara que estan tan presents a les nostres rutines les begudes espirituoses de la marca coca-cola, sempre és d’agrair trobar per la xarxa referències d'una planta les arrels de la qual servien antany per elaborar refrigeris similars d’excel·lents i diverses propietats: la sarsaparrella, sense anar més lluny, potser un dels depuratius més estesos per aquestes terres mediterrànies fins que la modernitat i les noves tendències es van imposar de manera global i definitiva. Coneguda sobradament per les generacions majors de cinquanta anys, el consum de sarsa pareix haver caigut avui en l’oblit, només rescatat a través d’evocadores paraules que, de retruc, recorden també aquelles xicotetes empreses familiars que s’alçaven arreu de tots els pobles valencians. A Sagunt (Camp de Morvedre), per exemple, hi havia la marca Vives, una casa amb certa tradició popular que, a més de sarsaparrella, elaborava llimonada i potser també distribuïa litines, aquella aigua de sabor agradable i lleugerament picant que s’aconseguia afegint unes sals molts particulars. Pocs són els vestigis actuals que queden d’aquell món que solia prendre tots aquests refrescs en funció del dia i del moment, bé per als diumenges o dies de festa, bé per a una simple i sacrificada jornada de treball en el camp. Si de cas, només els envasos, convertits ara en extraordinaris, i també caríssims, objectes de culte. El que són les coses...

dissabte, 28 de gener de 2012

Sornegueria

La sornegueria és un humor simple, una repetició contínua de tòpics, acudits i frases cèlebres sense massa gràcia que acaben sent efectives i, en conseqüència, gracioses, quan esdevenen motiu de burla. Si més no, un joc de lògiques tallants present a les diferents celebracions populars que s’hi donen amb motiu d’algun esdeveniment mediàtic, com ara un partit de futbol. Un Madrid-Barça, per exemple. La sornegueria, a més a més, és un humor molt valencià, que ens identifica, present en les nostres rutines des de fa temps immemorials i viu encara a pesar de la penetració de l’anomenat humor intel·ligent. D’altra banda, en uns temps on l’apatia, la sequedat i el desarrelament avancen sense fre, convindria fer bandera d’aquest tipus de costums, perduts i arraconats en gran mesura per aquelles contrades on la tendència és parlar una llengua distinta al català, el castellà fonamentalment; per aquelles ments que només validen l’humor propi dels programes de televisió, els monòlegs i les barbaritats desenfrenades que inunden el present. Realment, convindria fer-s’ho mirar.




Una imatge sorneguera

divendres, 13 de gener de 2012

Soquets

Una de les tantes accepcions que el Diccionari Català-Valencià-Balear dóna de la paraula soc és sabata de cuiro o de roba amb sola de fusta o de suro, és a dir, allò que en castellà es coneix per zueco. Tot i això, si s’observa amb atenció la resta de significats que expliquen el mot, també es pot comprovar que, per contra, soc o soquet és allò que per terres valencianes es denomina generalment espardenya de careta, en concret allò que respon a l’accepció espardenya gruixuda, tota d’espart, que es duu per anar al camp quan està humit, sobretot per a regar. En aquest sentit, si bé l’entrada en qüestió localitza el seu ús a la població valenciana de Cullera (La Ribera), es pot dir que aquest significat també s’aplica, entre d’altres, a localitats com Puçol (L’Horta) i Sagunt (Camp de Morvedre). De fet, aquesta és l’única existent per les citades contrades, o almenys ho era fins que els fallers recuperaren el vestit tradicional de saragüells i començaren a emprar, de retruc, el terme espardenyes de careta, això és, espardenyes que, en realitat, només cobreixen la cara superior del peu, en concret tres o quatre dits, quedant-ne el més menut destapat o a la intempèrie. Actualment, l’ús quotidià d’aquest calçat resta en gran part limitat a les tasques del camp, a persones majors i, de manera esporàdica, a altres activitats com la pesca amb rall. Com ha estat referit més amunt, també és bastant comú en celebracions culturals o folklòriques com per exemple passacarrers, ofrenes falleres i balls tradicionals. I d’altra banda, d’un temps ençà també s’ha posat de moda que alguns els usen com a signe d’identificació cultural, d’esnobisme més aviat. En general, tanmateix, l’ús dels soquets és avui una rèmora, habitual malgrat tot com a element decoratiu, en cotxes i aparadors comercials d’empremta popular; però res paregut a l’esplendor forçat d’antany, quan abundaven els homes dedicats als afers de cordar i lligar l’espart. Soquer(o)s en deien d’aquest ofici, clar que en aquests temps, d’aquests homes, ja en queden pocs. Molt pocs, diria jo.

dijous, 5 de gener de 2012

Jo te donaré pes cul

Una patètica manera de comprovar la malaltia crònica que pateix aquest país és la que s’exemplifica a partir de pintades estrambòtiques com la que regna en una paret anònima d’un poble valencià. Premi per al qui la trobe! I tranquil·litat absoluta, tot siga dit de pas, de ben segur l’ajuntament de torn mai no l’esborrarà. Resulta que allà on posava independència, algú, o alguns, han posat dependència. I allà on posava maulets, han afegit una mena de prefix encara desconegut pels lingüistes del ram: ani-, amb el resultat consegüent, animaulets. Tot per deixar ben clara la mentalitat pertorbada dels autors, o de l’autor, que per a més inri signa el grafit amb una salutació hitleriana realment inquietant: Sig Heil. Per tot, és evident que la pintada en qüestió no es tracta d’un tribut a la famosa Llei de la Dependència, mai aplicada convenientment, a tot açò, per aquestes terres. No, ni de bon tros. La qüestió és molt més simple, i per descomptat, molt més lamentable: el poble valencià, o almenys una part, està orgullós de ser submís, de ser-ho més que ningú. I no de qualsevol manera, ni a un preu determinat, sinó totalment, com si sentira plaer vertader, masoquisme pur i dur, obscenitat infinita. En algunes parts del món, en moltes, es reclama llibertat, però ací no, ací el que s’estila des de fa prou de temps és tot el contrari, per a què reivindicar la llibertat quan és molt més fàcil parar el cul i cridar més, més i més. Doneu-me pel cul. I demà atra vegà, que encara no en tinc prou. És gratuïïïï......D’alguna manera o altra, tota aquesta reflexió recorda una versió mallorquiníssima de la pel·lícula Braveheart, versió d’altra banda que recomane fervorosament. Porta com a títol Guillem Vaigfort i es troba fàcilment al canal Youtube. Jo te donaré pes cul, afirma un dels personatges de la pel·lícula en un moment determinat. Sort que es tracta d’una paròdia, després de tot, a diferència de la pintada descrita, que és real com la vida mateixa, un homenatge a la burrera, definitivament aclaridora del nostre subconscient col·lectiu: als valencians mos mola ser castigats.