dilluns, 19 de març de 2018

Catifa de colors


La flor rosa del bresquiller
La metàfora és molt bella: catifa de colors. I sempre em ve al cap en temps primaverals, quan els camps de la Ribera esclaten i exhibeixen la varietat cromàtica més vigorosa de tot el territori valencià. Terra lliurada al llaurador, d’un temps ençà acusa l’esgotament d’anys i panys al servei dels productes fitosanitaris, però en essència exhibeix una fortalesa que tot i estar ferida pel progrés, encara presenta el verd majestuós de les fulles tendres que broten a tort i a dret. En breu, serà temps d’empeltrir-se amb l’aroma de la flor del taronger, tòpic entre els tòpics. Tanmateix, pel mes de març, l’arbre amb més potencial és el caquier, amb aquests brots color clorofil·la que cobreixen superficialment un esquelet llenyós que fineix per fi el seu hivern i es mostra ja incapaç de controlar l’envestida d’unes vares primes i àgils que s’enlairen cap al cel. Delit per al passejant. Des de lluny s’albiren també els colors violacis dels bresquillers i els nectariners, i què no dir-ne del mant blanquinós que desprenen els albercoquers, la fruita més dolça, potser la millor que hi ha. Costosa de produir, sí, però gustosa com cap altra. Potser la cirera és l’única que li fa costat, clar que aquesta fruita saborosa s’amaga allà, entre les muntanyes i el secà d’aquest terreny meravellós i alhora despoblat de l’Alcoià i la Vall de Gallinera. De mentre, els ametlers a caramull de flor afegeixen el toc rosaci al camp riberenc del Xúquer, un autèntic espectacle que discorre per uns camins de camp silenciosos i solitaris, en clara correspondència amb la deriva incerta de la tradició agrícola, assetjats cada vegada més per la pressió dels polígons industrials i, tot plegat, pel virus de l’abandonament. El riu antany devastador és un espill del seu temps, en aquest sentit. I tocat de mort pels abusos de la vida moderna volteja camps i poblacions aliè a les filtracions verinoses que contaminen el seu voltant; un riu amb esma, malgrat tot, per concloure el camí en la mar oberta, allà prop dels marenys que marquen la línia entre les tigetes creixents de l’arròs denominació d’origen valencià i el turisme salvatge que suporta, de manera estoica, la mar Mediterrània. La catifa de colors, en qualsevol cas, pren forma des de l’aire, amb pocs illots que romanen erms i sense herència, amb magraners dispersos que allarguen encara un cicle hivernal que angunieja mentre s'imposa el verd clàssic i robust típic de la primavera riberenca.
El verd sense pàtina de la fulla del caquier

dimecres, 7 de març de 2018

Magdalena, pilota plena


Aquesta crònica arriba un poc tard, és cert. De fet, la partida que ressenye es va disputar dilluns passat amb motiu del dia gran de les festes de la Magdalena de Castelló de la Plana. Malgrat això, no es pot obviar, ja que en termes generals va ser magnífica, per descomptat a l’altura d’un club pilotari que ha fet trenta anys i que passa per ser un dels més actius de les comarques septentrionals del País Valencià, amb més de 100 socis i més de 50 xiquets convençuts de les bondats i els beneficis del joc de pilota i de les modalitats més arrelades a Castelló, això és l’escala i corda, el frontó i el trinquet amb frares.

La partida enfrontava les dues primeres espasses del món professional, Soro III i Puchol II, i a pesar de l’oratge enrarit i de jugar-se en un d’aquests flamants trinquets construïts, sense massa criteri, als afores del nucli estrictament urbà, va congregar una bona quantitat d’aficionats. Un recinte que gairebé es va omplir i que també va acollir un concert previ del cantautor, o xarrautor de la Ribera, Toni de l’Hostal. Cal destacar, en aquest sentit, la seua cèlebre peça Els pililotaris, sens dubte un títol mordaç i humorístic que al marge de qualsevol disquisició popular, representa com cap altra el poder i la força dels jugadors d’avui, homes bragats i plens de poder que ho donen tot en forma de colps de bragueta i rebots inversemblants. Perquè sí, perquè això és inqüestionable. Sobre la canxa de la Plana es plantaren quatre titans de l’escala i corda alts i ben fornits, capaços d’alçar tones i d’estar més de dues hores jugant a ple rendiment, amb un resultat final de 60 per 30 a favor dels rojos, és a dir, a favor de Soro i Salva de Massamagrell, que al remat estigueren més ben compenetrats i més sòlids que els seus oponents. 

Poc, per això mateix, li queda per demostrar a l’actual número u, un pilotaire que pega, sí, pega, però que ho fa com ningú, amb una força descomunal que, en ocasions, en moltes ocasions, és impossible de doblegar. Juga, darrerament, aquest pilotaire, sense complexos, sense cap necessitat de demostrar res perquè ja ho ha demostrat tot al llarg de tota la seua carrera esportiva. Un pilotaire alliberat, sí, de veres que sí. O almenys tal és la impressió que desprén quan resta les pilotes, amb un dau terrible, sempre ben col·locat. I a més a més, molt ben acompanyat per Salva, un mitger veterà i astut, amb varietat de recursos i amb més quinze, ara per ara, que Bueno, el mitger de Meliana que cobria Puchol II i que no va resistir les garrotades incessants de la parella roja.  Tres quarts d’hora. Tres quarts! Això va durar un joc en l’equador de la partida, quan el marcador reflectia un 25 per 40 per als rojos. El joc se l’adjudicaren Puchol i Bueno, en efecte, però va ser tal el desgast i tan brutal l’intercanvi de colps, que en 30 es van quedar tots dos, sense opció de retallar més distàncies a un Soro i  un Salva que es mostraren sempre contundents i sense vacil·lacions de cap mena fins a la finalització de la partida. “Aquest és un trinquet pesat”, deia el rest de Massamagrell en la conversa posterior. Però hi tornarà. De ben segur que ho farà, perquè anar a Castelló sempre és reconfortant. I si és en Magdalena, amb un trinquet ple i entremig d’un clima festiu, més encara. Fins a l’any vinent, per tant. I enhorabona pels trenta anys de treball del club pilotari de la capital de la Plana. A continuar lluitant!

Article publicat a Pilota Viu