dimarts, 21 de desembre de 2010

MUSIQUERIES, Dani Miquel

Com que ja fa temps que no recomane cap llibre i com fa més temps encara que les circumstàncies m’impedeixen llegir-ne cap amb certa tranquil•litat, avui he pensat d’escriure sobre una recopilació de cançons populars i de bressol que em té fascinat des que em va caure a les mans. Es tracta d’una publicació feta amb gust i amb molt de tacte que porta com a títol Musiqueries, a càrrec de Dani Miquel el Cantacançons. En ella s’apleguen tot un seguit de vocables, jocs i records diversos d’infantesa, evidentment musicats com correspon, que de ben segur faran les delícies dels més menuts i també dels més grans. De fet, qui no recorda, per posar un exemple, aquelles peces que feien, i fan, referència a l’oratge d’aquestes terres mediterrànies: Ja plou, ja plou, la mula i el bou, ja pixa la güela tomaca i ceba. O aquelles altres que connecten amb la creativitat i fantasia del nostre poble com ara Patilles tòrtiques, també recuperada pel grup de folk valencià Al Tall. Totes aquestes cançons i moltes més, un total de vint-i-set, conformen una obra magnífica que al mateix temps recupera el costum dels oficis ambulants, concretament aquell relacionat amb el fet de cantar, relatar, ensenyar i entretindre de poble en poble al personal més tendre i infantil del nostre entorn. Sens dubte, un bon regal per a aquest Nadal: Musiqueries, de Dani Miquel.

divendres, 17 de desembre de 2010

Qatar i Barça

Ho pensava ja fa un temps, just quan el Barça incorporà la marca UNICEF a una samarreta fins aleshores neta i lliure d’impureses: si fa no fa s’obria la porta a futurs patrocinadors no precisament relacionats amb el suposat esperit social i humanitari de l’esfera blaugrana. Ara, Qatar Foundation, o com collons es diga, és l’elegida, una marca funesta i extremadament fosca que de bon tros, ja ho crec que sí, supera l’aventura macroeconòmica, publicitària i petrolífera d’un altre club considerat històric, l’Athletic de Bilbao. La notícia és terrible, una operació milionària amb la qual el Barça es convertirà en difusor i principal ambaixador de causes de dubtosa i indecent credibilitat. És indignant. I molt poc honest per a un club que diu ser més que un club. En un magnífic article publicat en EL PAIS el darrer dijous 16, Maruja Torres apunta que l’emir de Qatar ha fet alguns gestos de considerable importància, la fundació de la televisió Al Jazeera per exemple; però que també és el cap d’un règim autoritari i misogin, molt misogin; tant que fins i tot acomiada presentadores per negar-se a portar el vel. Pueden bañarlas en oro, diu, pero es oro de jaulas, remata contundent. No cal dir res més. O sí, que collons, l’article està encapçalat per un títol còmic a la vegada que extraordinari: Qatarí, que te vi. Barça o mort? No companys, no; millor un altre lema: hipocresia o mort!






Ací qui no corre, vola. El Bilbao, altre que tal!

diumenge, 12 de desembre de 2010

Les taronges de Mestalla

Ara que estem plenament immersos en la temporada futbolística i també en la temporada recol·lectora de cítrics m’ha vingut a la ment un costum en vies d’extinció que està molt relacionat amb la decadència de l’agricultura valenciana i també, per què no dir-ho, amb la moda absurda de prohibir per prohibir que tenen alguns clubs de futbol. Em referisc al fet de portar taronges a un estadi, concretament al Mestalla, camp del València; i també per extensió als estadis del Llevant i del Vila-real. Un fet gravíssim, segons pareix, des que temps era temps, una part molt visceral del personal va decidir llançar-les violentament contra l’àrbitre i els jugadors de l’equip rival com a mesura de protesta. Error: l’únic que es va aconseguir de veritat fou que un jugador del València que li deien Mendieta en trepitjara una i s’esvarara quan anava enfilat cap a la porteria contrària. Les coses com siguen. Tanmateix, les taronges foren vetades. I què fer doncs amb les bresquilles, i les pomes, i les peres. Què? Res de res, pols en remolí. Amb la prohibició, s’aconseguia que les taronges foren qualificades com una arma contundent que fins i tot podia costar el tancament del camp per una o diverses jornades. I s’aconseguia també que l’afició més sana i arrelada a les entranyes del poble, les hi portara de manera clandestina, amb tot el que tal fet comportava: paulatinament, van anar desapareixent dels estadis valencians i la veritat és que ja no se’n parla gaire de les “desgràcies” ocasionades per tan daurada fruita. Potser és perquè ara se n’estilen altres, de fruites. No sé, els kiwis estan molt de moda i els mangos també. I que no dir-ne dels alvocats!! En açò de les modes, ja se sap, els valencians som molt eficaços i també molt aplicats: arròs i tartana, casaca a la moda, deien abans. I que rode la bola a la valenciana... Curiosament, la samarreta preferida per l’afició del València Club de Futbol és la taronja, i també l'estadi es vesteix d'aquest color els dies de partit gran. Quines coses!

diumenge, 28 de novembre de 2010

Campanar

Un costum que no és un costum, sinó més aviat una rutina que es manté inalterada, és aquella que sentim, percebem i escoltem cada dia i cada nit des dels carrers, barris antics i pobles no absorbits per la puixança del progrés i la voracitat immobiliària: ni més ni manco que el so de les campanes. I és que per bé que a molts indrets de les grans ciutats, la contaminació acústica impossibilite sentir-les, també cal dir que, ens agrade o no, les campanes i el seu hàbitat natural, els campanars, formen una part indissoluble del nostre entorn, des que els veiem aproximar-se i allunyar-se des de qualsevol carrer, camí o carretera fins que els saludem o els senyalem quan reposen imponents i il·luminats a la nit. No és qüestió, per això, de ser catòlic o no. N'hi ha prou amb el fet de conviure sense estridències amb tot allò que envolta el nostre discórrer popular, que és molt i de gran utilitat. En aquest sentit, recorde, per exemple, el dia que el meu avi, que de catòlic no tenia res; va tornar a casa sa i estalvi després d’una operació a vida o mort. Va exclamar: mira el campanar, me pensava que no el tornaria a vore! Sí, certament se sentia prop de casa. Així que més enllà de la mort, els campanars també han anunciat, al llarg del temps, altres aspectes no gens menyspreables: vida, identitat, personalitat, pau, què més en sé jo. En el meu poble hi ha una colla de campaners i tot. I qui sap, potser aquesta estima per les campanes és quelcom així com l’afició a la pilota valenciana, a la columbicultura, al rall, o al tir i arrossegament. És a dir, pocs adeptes però molt fidels, no siga cosa que la fama els arribe i passe com a València, que d’El Micalet com a referència han passat al conjunt de monumentalitats absurdes i de funcionalitat dubtosa de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Ridícul, però cert. Siga com siga, des d’aquest costumari, per primera vegada des de la seua creació, se us proposa una activitat: simplement heu de comprovar si el vostre barri o poble pot continuar considerant-se com a tal. No importa d’on sigueu ni on viviu. És molt senzill: a mitjanit, en punt, quan esteu relaxats, pareu l’orella. Sentiu les campanes? Ja m’ho direu. Si la resposta és afirmativa podreu descansar en pau, el vostre entorn encara batega. Amén.

El campanar de la plaça Sant Marc a Venècia és un dels més visitats del món

dimecres, 24 de novembre de 2010

La fera ferotge

Atesa la dificultat d’entendre tots els tràmits que cal emprendre per ser considerat un professor amb recursos i competències, avui he decidit escriure sobre un fet que no és estrictament costumista però que té molt a veure amb la rutina de la nostra burocràtica i mecànica vida: les mascotes. Jo tenia un canari, o millor dit vivia amb un canari, no en el sentit estricte del terme, sinó en el sentit que l’ocellet restava engabiat a casa nostra i veia passar el temps amb més pena que glòria. Li deien Piticli. De vegades cantava, d’altres només piulava. Clar és que no era una fera ferotge, però deuria haver-ho sigut. I no reclamava gran cosa, només formar part de la nostra existència, com així fou durant un temps. Després ja no, després el pobre menjava i bevia regularment, i prou. Va viatjar també, ja ho crec que sí, fins i tot va veure la mar, però sempre dintre d’una gàbia. Una gàbia redona i amb aparells que simulaven branques. En qualsevol cas, una gàbia d'aquestes de ferro la màxima virtut de la qual consistia a ser traslladada de la cuina a la galeria per les mans dels seus propietaris, els mateixos que un dia, atenent de nou la dificultat d’entendre les exigències del seu viure malenconiós, decidiren reallotjar-lo allà on se li prestara un poc més d’atenció: una casa amb un altre canari. Però no, l’ocurrència no va funcionar. Piticli va anar apagant-se a poc a poc. I ara és mort, un atac al cor se l’ha endut cap al paradís inabastable del seu regne, el cel. Ni tan sols hem pogut veure les seues despulles, aquella taqueta negra del seu front que el feia atractiu i inconfusible. Tanmateix és ben segur que ara canta les inclemències de la vida, relaxat, com si volguera recordar-nos la dita popular que s’aplica en casos com el seu i com el nostre, amos indiscutibles del seu discórrer per aquest món: que visca la llibertat, crida aquell que a sa casa manté un ocell engabiat.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Clementines ecològiques del Pla de l'Aljub

Bones, gustoses i amb un punt d’acidesa certament satisfactori. Compactes, fresques i preparades per a la venda directa i el consum immediat: de l’arbre a la mà, de la mà a la taula. En efecte, el primer contacte amb les clementines del Pla de l’Aljub de Sagunt ha demostrat que és possible, i altament recomanable, produir i consumir taronges ecològiques. Només cal acordar un tracte just amb el llaurador i establir un vincle amb el camp, això és, que el consumidor es culla les seues pròpies clementines. Encetada amb èxit aquest darrer cap de setmana, la iniciativa s’allargarà durant els mesos de novembre i desembre i, si esteu interessats, tan sols heu de posar-vos en contacte amb l’adreça de correu que facilita aquest blog, just al marge dret de la pantalla: COMPRA CLEMENTINES, VINE A COLLIR-TE-LES TU MATEIX.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Circuit Bancaixa 2010-2011

Un any més, el Circuit Bancaixa d’Escala i Corda arriba als nostres trinquets amb ganes de demostrar aquella màxima lapidària segons la qual la pilota valenciana és com una planta silvestre, que ni sura ni creix, però que mai no mor. Una competició senyera del nostre esport que enguany recupera un dels costums més nobles del joc per equips: la combinació de parelles i trios; i s’endinsa novament en un altre dels seus trets distintius: l’obertura de trinquets en desús o en franca decadència. Emblema de la vertebració del país, el circuit 2010-2011 visitarà, per això, canxes tan distants entre si com les de Xàbia (La Marina) i Vila-real (La Plana); i també reobrirà santuaris com els de Murla (La Marina) i Sagunt (Camp de Morvedre), caigut, tot siga dit de pas, en l’ostracisme des que a Montcada (L’Horta) es va inaugurar una flamant i, sobre el paper, útil, Ciutat de la Pilota. La resta de trinquets, els ja coneguts, i per altra banda els més actius durant la resta de l’any: Llíria i La Pobla de Vallbona (Camp de Túria); Benissa, Dénia, Benidorm i Pedreguer (La Marina); Massamagrell i Alcàsser (L’Horta); Sueca, Guadassuar i Alginet (La Ribera); El Genovés (La Costera); Bellreguard (La Safor); i Pelayo, al mateix cor de la ciutat de València, i considerat la catedral del nostre esport. A seguir el circuit doncs, des dels trinquets, des de casa o des del mateix web. Només cal, en aquest sentit, que de tant en tant cliqueu al damunt d’un dels gadgets que es despleguen en aquest costumari, aquell que porta com a títol: Connecta amb l’actualitat pilotaire... Endavant! La lliga ja està en marxa.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Casa dels Berenguer (Sagunt)

Sense entrar a valorar un tema, l’arquitectònic, del qual no tinc la més remota idea, és evident que a ulls d’un ciutadà normal i corrent, la recent rehabilitació de la casa dels Berenguer de Sagunt, es pot considerar bonica i alhora útil per al menester pel qual fou concebuda, això és el de rebre als visitants de la ciutat i endinsar-los en el seu extens patrimoni cultural. Ara bé, dita aquesta obvietat, un servidor també voldria comentar una qüestió que domina una miqueta més i que, tot plegat, dóna bona mostra de la sensibilitat lingüística d’un ajuntament que mai no s’ha preocupat per transmetre una imatge seriosa i al nivell d’un país amb cultura: la versió en valencià de les plaques i els cartells explicatius de la casa dels Berenguer té faltes d’ortografia. I no poquetes. Deixant de banda l’absoluta manca de coherència semàntica que suposa veure escrit avui i hui en diferents panells, l’un al costat de l’altre; l’intel·lectual que ha redactat els textos també s’ha oblidat de revisar, això en el millor dels casos, les regles més elementals de l’idioma, com ara aquelles que versen sobre l’apostrofació: El urbanisme; i l’accentuació: el podium. Però ací no acaba la cosa. Per bé que un no se n’adone, hi ha altres errades igualment importants que, ja posats a analitzar, farien les delícies de tots aquells que es preparen i tracten d’aprovar l’examen mitjà de la Junta Qualificadora, com ara l’ús de vàries en sentit de quantitat indefinit, en comptes de diverses o algunes; o la utilització incorrecta del gerundi amb valor de posterioritat: La població musulmana és relegada a treballs menors, ocupant el raval de La Moreria. I no us penseu que tot aquest compendi d’errades és producte d’una revisió ortogràfica detinguda i pacient, no, res més de la realitat. És el resultat literal de dos minuts de lectura, ni un més ni un menys. El resultat, en definitiva, de comprovar com es menysprea la riquesa de la nostra llengua i s’opta per simples i vulgars traduccions del castellà, la llengua omnipresent de tot el conjunt de la casa dels Berenguer o del Notari, incloses les empleades. Perquè això és el que hi ha, també en els cartells que tenen la versió en anglés, com si es tractara de demostrar la desgana del funcionariat municipal i la voluntat incorruptible dels nostres populars representants. El mínim esforç doncs, per a variar. I a pagar-ho, els de sempre, per a no trencar costums. Una vegada més, tenim el que ens mereixem.

divendres, 5 de novembre de 2010

El rall a la Taverna de la Serp

Segurament no serà l’última vegada que el rall pren forma a partir d’una exposició, però és ben possible que aquesta siga la primera. Fins ara, aquest ormeig de pesca mil·lenari ha passejat per les terres mediterrànies amb una fina elegància, sobretot per aquelles zones litorals i de marjal compreses entre l’Albufera de València i el Delta de l’Ebre. Tanmateix, durant aquestes setmanes, el rall descansarà de la seua tardoral activitat i es mostrarà gràficament, tot just a partir d’unes fotografies que desprenen costumisme i dosis elevades d’essència popular: el rall en tota la seua dimensió, des que es desplega fins que es recull, des que dibuixa l’esvelta xarxa circular que trenca la línia de l’horitzó fins que s’endinsa en la bellesa i els secrets del nostre benvolgut paradís, la mar. La Taverna de la Serp, en ple cor del Sagunt més medieval, ens convida a contemplar un dels pocs, i autèntics, arts de pesca que es mantenen pel nostre terme, aquell que discorre sense estridències ni manipulacions globals per la platja de l’Almardà i les goles de Quartell i Queralt, just allà on una imperceptible línia divisòria separa les comarques de Morvedre i La Plana de Castelló. Observeu doncs. I aprecieu allò que també és vostre, no siga cosa que el temps esborre tots aquells detalls mediterranis tan difícils d’estimar en aquests dies de progrés...

Les imatges que ofereixen els diferents llançaments de rall adquireixen encara més significat amb la llum cegadora del sol i el màgic lluent del dematí

divendres, 29 d’octubre de 2010

Esnobisme català

Un exemple de coentor catalana que es repeteix a diari en els mitjans de comunicació que emeten en castellà, això és pràcticament tots, és aquell que situa a un o una parlant de català oriental al front d’un programa televisiu o radiofònic. Si un s’hi fixa bé, comprovarà de seguida la hiperbòlica i acusadíssima pronúncia que s’hi empra per fer referència a qualsevol paraula intraduïble, topònims i antropònims bàsicament. És un autèntic show. De sobte, com si a totes i a tots els entrara la rauxa per demostrar la seua catalanitat, sonoritzen, palatalitzen, neutralitzen i velaritzen de manera més que notòria totes les grafies possibles i per haver. I no, no és necessària tanta exageració. Val que un se senta molt orgullós de pertànyer a una cultura i que, per desgràcia, no hi haja espais suficients per usar la nostra llengua, a molts no ens ho han d’explicar això, però em fa la sensació que a l’oient “nacional”, o a l’espectador en general, li importa un rave. Al capdavall de fet, l’única cosa que se’n desprén és un esnobisme que tira de tos, equivalent en gran mesura a la coentor valenciana que tantes entrades glorioses ha donat a aquest costumari. Ningú està lliure de pecat per tant, ni tan sols aquells que tant controlen la prosòdia i fonètica catalanes però que a l’hora de la veritat i per exigències del guió parlen en espanyol, pur i dur. La realitat s’imposa, malauradament. L’ESTAT, dit així en majúscula, penalitza. D’això, els valencians, en sabem un fum...
La cadena SER, un dels principals bastions de l'esnobisme català

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Bon dia!

La qüestió és difícil d’explicar, sobretot perquè depén de la percepció de cadascú i de l’entorn en què s’hi trobe el personal. Però jo ho intentaré, ja que per a mi no és tracta d’un simple detall ni tampoc d’una inspiració passatgera. Per a mi és quelcom més transcendent, parlem del fet mateix de saludar, un costum rutinari que pareix haver-se quedat ancorat en aquests temps de globalització en què tot es desnaturalitza fins a extrems preocupants i certament insostenibles. Els pobles mitjanament grans en són un exemple i ja no diguem els barris de les grans ciutats. Tothom fa la seua, ningú no coneix ningú. Bon dia? Per a què? Tu content, jo també, aquesta és la màxima. I clar, la conseqüència és immediata. Vivim en un país que arrastra uns símptomes evidents de despersonalització, desvertebrat fins a extrems poc comprensibles, apàtrida per complet. Així que no, saludar no és simple un detall, és el gest al voltant del qual gira el nostre discórrer, la nostra idiosincràsia popular, bé siga pel carrer o pel mercat, què en sé jo. Ens dóna si més no, les claus per entendre allò més gran, l'humà en tota la seua dimensió. Un exemple: dos persones del mateix poble es troben casualment en una ciutat i en un lloc desconeguts. No es coneixen, però saben que s’han creuat alguna vegada pel poble, que els seus rostres els són familiars perquè també s’han vist al bar del cantó, en una festa o mentre passejaven al gos. No s’han parlat mai abans. Què fan? Se saluden o no? Doncs això, per a bé o per a mal, un dilema moral que, al capdavall, dóna bona mostra de la nostra vitalitat com a poble, coses que pense mentre el dia s’acurta i la nit ens relaxa. En fi...

dijous, 14 d’octubre de 2010

Compra clementines, vine a collir-les, aprofita el camp

Sou persones conscienciades amb el territori i l’alimentació? Heu valorat mai la possibilitat de collir-vos les vostres pròpies clementines? Des d’aquest blog se us ofereix l’oportunitat de tindre un contacte amb una agricultura sostenible a través de la compra directa: del mateix arbre a la mà; tot comprovant la qualitat de la fruita al mateix camp, a la partida del Pla de l’Aljub de Sagunt. Només cal arribar a un tracte just entre productor i consumidor i fixar un cap de setmana a partir de desembre (època de maduració de les clementines d'aquesta partida de terra). La fruita passaria directament a la vostra taula. I no cal dir que el preu de venda seria més barat que aquell imposat per les grans superfícies comercials.

En un principi, les parts interessades quedaríem a Sagunt (Camp de Morvedre) i des d’ací partiríem cap al camp. Per contactar-hi, només cal que feu arribar els vostres comentaris, suggeriments o comandes al contacte que aporta aquest blog, just al marge dret d’aquesta entrada. La comanda base o mínima seria una arrova (dotze quilos i escaig, aproximadament unes noranta clementines). Evidentment, com a qualsevol altra botiga, podríeu comprar tant com desitgeu. Tan sols es necessita consciència mediambiental i tenir en compte altres aspectes aliens que ja només vosaltres heu de valorar: el quilometratge que fareu per arribar al camp, per exemple. En aquest sentit, i per tal d’aprofitar el viatge, es pot incloure l’opció de dinar una paella en un paratge de la muntanya del terme, molt prop del camp.

No penseu que, a hores d’ara, cal reestructurar el vincle perdut amb la terra i tot plegat el diàleg entre nosaltres els valencians? Ara que el camp retrocedeix, que ens estem quedant sense una agricultura pròpia, pregunteu-vos a vosaltres mateixos què ens queda sense el camp. Perquè és evident que no és el mateix produir fruita a baix cost per al mercat global de l’alimentació que tenir cura d’unes taronges cuidades des del principi, que han crescut sota l’atenta mirada del llaurador; procedents d’un camp que és tractat amb paciència, respecte i perseverança. El producte, en definitiva, passa a ser alguna cosa més, el camp en tota la seua literalitat i extensió, així com sona. Sense verins, sense perjuí mediambiental, sense tots aquells progressos actuals que ens han fet oblidar l’origen primari del nostre territori: l’estima per la terra.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

"Palco VIP"

Després d’uns dies en què el secretari que gestiona aquest espai s’ha endinsat en la repercussió, benvolguda o no, de l’entrada anterior (Exempció de valencià), ha arribat el moment de capbussar-se de bell nou en els principis d’una bitàcola que percep les coses que el personal no veu. Uf que dur. Les processons i els passacarrers, en efecte, representen unes celebracions comuns a tot el territori que per a bé o per a mal s’han transformat en espectacles comercials sense més aspiració que convertir-se en un Bé d’Interés Cultural, altrament dit BIC. Lluny de considerar aquesta tendència com una errada d’incalculables conseqüències populars, negatives si més no, el cas és que entre tanta publicitat han sobresortit una sèrie d’aspectes que demostren l’extraordinària capacitat dels costums per escapolir-se del progrés. Als pobles valencians, sense anar més lluny, un bon exemple de tot açò és el fet de col·locar cadiretes a les voreres per veure passar ara els moros i cristians, ara els falleros o els confrares del Divendres Sant. I no és que les pose l’ajuntament no, és que cada propietari/-a les trau puntualment aquests dies festius i les col·loca ben lligadetes a la porta de sa casa com reclamant allò que els valencians no deuríem haver perdut mai, el carrer, així com sona, és a dir, l’espai que defineix ben a les clares si un poble continua sent poble o no. És un detall a pesar de tot. Però un detall important. Necessari en qualsevol cas.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Exempció de valencià

Un fantasma que se m’ha reaparegut darrerament i que compta amb tots els atributs per despertar l’instint violent que tots els valencians conscients de ser-ho portem a dins és l’exempció d’estudiar la nostra llengua als instituts, un exemple clarivident de la política lingüística i educativa que s’aplica per aquest racó de la Mediterrània i que, al capdavall, és un dret que tenen alguns dels alumnes de secundària i batxillerat d’aquest país a no aprendre ni ser avaluats de valencià. El dret a la ignorància, la via perfecta per cobrar-se un seguit de víctimes docents que mai no acaben d’entendre una situació que compta amb el suport inqüestionable de les classes governants i es mostra vigorosa i en constant evolució… L’exemple és el següent: una alumna innocent i absorbida per les circumstàncies meninfotistes del sistema, evidentment procedent d’un poble castellanoparlant per a més inri molt pròxim a València, va un dia i planteja la possibilitat de requerir aquesta exempció de dubtosa funcionalitat. El professor de torn, per desgràcia avesat a una situació que considera ridícula i malgrat tot present, li diu que faça el que vulga, que al cap i a la fi, el problema és seu, però que és una llàstima, ja que es troba estudiant en un poble valencianoparlant i la seua demanda suposa perdre una magnífica oportunitat d’aprendre la llengua dels seus veïns i en conjunt, de la seua comunitat. L’alumna, contrariada per la resposta i confosa pel poc èxit de la seua intervenció insisteix de nou: he solicitado la exención de valenciano. Ja amb la mosca darrere l’orella, el professor respira fort i respon de nou: ja t’ho he dit, si no vols aprendre valencià, no l’aprengues, jo què vols que faça? Tanmateix, en aquell mateix moment, un altre alumne també absorbit per l’absurditat i l’excel·lència del sistema educatiu valencià, exclama: ¡Yo también, yo también! I de sobte, un altre alumne que sovint es trau mandonguilles i s’engronsa avorrit a la cadira, aporta el seu matís: ¡Ah! ¿Se puede pedir? Ja la tenim. Al moment, un grup de dos o tres alumnes més, d’aquells que tenen la marihuana i el tunning com a única inspiració en la vida, es mostren estranyament interessats per l’assumpte. Que bé, una assignatura menys!!!! I de seguida, l’aula esdevé una constant aportació intel·lectual on la gran majoria es mostra satisfeta per la possibilitat de no aprendre la llengua pròpia del país. Tots excepte un bramen d’excitació. Es tracta d’un alumne romanés que ha tingut la desgràcia d’haver estat transportat de Timisoara a un poble perdut de València fronterer lingüísticament parlant. No entén res. I com que ningú li ho explica, obri el llibre de valencià pel seu compte i sol·licita un diccionari. Ho demana per favor. És realment un immigrant perillós, dels que acabaran furtant-nos el treball. ¡Calla coño!, li crida un company. Un company? El professor, capficat en la seua tasca i vertaderament blindat per l’esperit de la paciència, atén la demanda de Cosmin, així li diuen. I mentrestant, aquella alumna innocent que fa un moment que calla com esglaiada per haver despertat l’apatia fins aleshores interminable dels seus companys, reclama de nou l’atenció del professor: mira profe, lo he pensado mejor, yo solicito la exención y tú me traes las hojas ésas que se necesitan para sacarme el mitjà de valenciano. Per un moment, només per un únic moment, el professor és a punt de perdre els papers. Las hojas ésas... Quasi res porta el diari. Al seu dedins es remouen els sentiments contradictoris que poblen aquesta terra i que el situen molt pròxim a la gran muntanya de merda que li mostra, perseverant i contumaç, la seua benvolguda Conselleria d’Educació. Sona la sirena, per fi. I com si no res haguera passat, els alumnes marxen ràpidament, alguns ja ni recorden què ha passat. Només pensen a fugir i drets cap a la porta bufen alliberats. Cap ni un s’acomiada. Però la imatge i les paradoxes d’aquest país continuen presents. L’alumna que ha sol·licitat l’exempció de valencià se’n va rumiant l’estratègia per traure’s el mitjà de valencià. Potser té sort i tot. S’acosta al professor, creu de veritat que l’ajudarà en el seu intent, és increïble. Se’n va rient, s’ho creu, de veres que sí. I Cosmin, l’alumne romanés de qui cal desconfiar perquè ja s’ha acostumat a demanar els diccionaris, alça el cap i diu unes paraules, molt exemplificatives de les intencions difamatòries i malignes que caracteritzen els alumnes nouvinguts: fins demà professor. En un correctíssim valencià, en català. Acabarà parlant-lo. Realment no ens mereixem aquest país.

dijous, 23 de setembre de 2010

MEMORIAS DE UN BEDUINO EN EL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS, José Antonio Labordeta

Ara que Labordeta ha faltat i que tots, tots, han reconegut la bondat i sensatesa d’aquest senyor i prohom aragonés, potser és un bon moment per recomanar un dels seus darrers llibres, Memorias de un beduino en el congreso de los diputados. Una bona mostra de la integritat d’un cantant, escriptor i polític que, a banda de tot això i molt més, també ens deixà passatges antològics com el famós ale a la mierda, sempre dedicat a la gentola que pretenia i pretén administrar-nos i/o ensopir-nos les nostres consciències col·lectives. De vegades, de fet, no va gens malament recordar que si alguna cosa no sobra en aquest país dit Espanya per alguns o Nación de Naciones -pfff- per uns altres és precisament això: claredat. I Labordeta la tenia. El reconeixement que li han mostrat no és debades, en aquest sentit. Un respecte ben merescut el seu. Desapareix un senyor de to planer i costums amens, un home del poble, així com sona, ja ho crec que sí.

dijous, 16 de setembre de 2010

El rall

Jo crec que en certes zones de València, principalment de València capital, el rall es coneix més per ser el nom d’un restaurant que per identificar el que és en realitat, una eina de pesca que consisteix en una xarxa circular guarnida de ploms en tot el seu perímetre i que està sostinguda pel centre amb una corda. Si atenem la definició exacta del Diccionari Català-Valencià-Balear, de fet, també podem constatar la incerta etimologia de la paraula, del llatí radiu, això és, raig; i alhora una explicació detallada de com es llança i els llocs on es llança: a la mar, als rius o a les sèquies de marjal. Per a aquest costumari, tanmateix, el rall és tot això i molt més, és un art de pesca que encara gosa de certa vitalitat per tota la franja marítima valenciana i que, com tants altres oficis o entreteniments de caire ben popular com ara la pilota, la columbicultura o el tir i arrossegament; també manté una munió de seguidors fidels que es resisteixen a deixar-lo perdre pel pedregós i falsari camí del progrés i la globalització. Justament pels mesos de setembre i octubre, els ralladors o rallaires es deixen veure amb assiduïtat per la voreta de la mar, atents als moviments dels peixos de platja, s’entén: mabres, corballs, galtiroges, palometes o llobarrets; i tots concentrats ajusten comptes amb els fons arenosos del nostre litoral. Sana demostració que hi ha estampes belles i inalterables capaces d’ensenyar els nostres costums i conservar net i lliure de mentides el nostre meravellós entorn mediterrani.

dimarts, 7 de setembre de 2010

L'hòstia consagrà!!

Hi ha notícies que sorprenen, hi ha d’altres que impacten, hi ha que no es poden llegir, i hi ha d’altres que simplement no es poden deixar de consignar en aquest costumari, definitòries com són del poble que les forja, fidels al barroquisme: un feligrés, més prompte un heroi, es trau l’hòstia consagrada de la boca i la trenca davant del capellà, que respon ventant-li una galtada i cridant-li blasfemo!, blasfemo! En un principi, l’estat de coses és manté inalterat, el capellà és qui mana i els altres qui paren la galta. Però no, res més lluny de la realitat: el feligrés en qüestió li torna la galtada i no conforme amb el revés, també li propina un puntelló al cul, per si fóra poc davant de tots els festers i de tots els parroquians, que no s’ho creuen, no s’ho creuen. Maredéu senyor!!!! El poble en ple comenta l’incident, amb gran perplexitat, amb comentaris a cavall de la burla i la incredulitat; la premsa se’n fa ressò, el fet és real; i les televisions reclamen la primícia, açò és un xou, en definitiva. Un espectacle digne de la literatura popular dels segles XVI, XVII i XVIII, en plena decadència cultural. Un regal caigut del cel que ens demostra que els miracles continuen i els valencians els tenim al lloc, ben posats per quan fan falta. Perquè el capellà demana perdó a l'instant, no sé si per voluntat pròpia o per gràcia del pare, del fill i l’esperit sant. Tot s'ha d'analitzar. En qualsevol cas, visca l'hòstia consagrà!!

http://www.levante-emv.com/comarcas/2010/09/06/cura-rotova-lia-tortazos-festero-rompio-hostia-altar/736603.html

diumenge, 5 de setembre de 2010

XXV Campionat Individual d'Escala i Corda 2010

Deixant de banda la història aquesta inventada de l’Europilota i altres martingalades modernes que distrauen alguns periodistes d’opereta, l’actualitat en el món de la pilota valenciana gira ara entorn al XXV Campionat Individual, un trofeu potser no tan llarg com el Circuit Bancaixa, però sí igual o més interessant. Sobretot, perquè enguany hi haurà un nou campió i les coses, en principi, pareixen un poc menys clares. Evidentment, és una llàstima que Àlvaro, l’actual número u, ja no hi participe. Tanmateix, a poc a poc, com és costum en aquest esport, van apareixent noves promeses, promeses que mai no se sap si arribaran o no a ser un referent professional, però que en qualsevol cas, són promeses. Nous pilotaris com Puchol II, Primi o Fageca que s’enfrontaran a d’altres ja consagrats com Soro III, Genovés II o León, noves partides que confirmen allò de la pilota i la seua similitud amb una planta silvestre, que ni sura ni creix. Enguany aquest campionat tornarà a visitar trinquets clàssics com ara Guadassuar (La Ribera), Massamagrell i Pelayo (L’Horta); Llíria i La Pobla de Vallbona (Camp de Túria); a banda d’altres que pareixen emergir lentament: Dénia, Benissa i Benidorm (La Marina). En una altra esfera se situa el trinquet blau d’El Genovés (La Costera), exemple de modernitat però també de prudència, una mostra més del funcionament institucional d’aquest racó de la Mediterrània: grandiositat absurda enfront d’ordre i meticulositat. Així ens va. Mentre alguns trinquets emblemàtics s’enderroquen o es cobreixen de pols, també es construeix a corre-cuita una faraònica Ciutat de la Pilota. Tot per allotjar un campionat europeu que només és façana, pura política valenciana, és la filosofia de l'Amunt València o de l'açò ho pague jo. Patètic i, al mateix temps, ridícul. Perquè ja ho deia Llorenç Millo: les altes esferes sovint ens han fet promeses. No n’esperem res, seria millor per a nosaltres que ens tinguessen oblidats. Així siga per molt de temps.






La Ciutat de la Pilota pot aportar coses noves, però no sé jo, prometre és com una veta, que dura fins que no peta.

Us deixe una notícia perquè jutgeu vosaltres mateixos: http://www.levante-emv.com/deportes/2010/09/05/ensayo-general-moncada/736376.html

divendres, 3 de setembre de 2010

El món és un mocador

Han passat gairebé deu anys, però encara recorde molt bé el dia que em vaig quedar atrapat a l’aeroport de Barcelona, sense poder volar cap a València. El trànsit aeri era constant i desesperadament normal. Era Nadal. O abans, un poc abans de Nadal. Però en qualsevol cas, normal, tot molt normal. Si els aeroports són estressants, doncs per aquelles dates encara més, cosa que també entrava dins de la normalitat. Puta normalitat. Em vaig passar allà deu hores, poc més o menys. Els aeroports, en definitiva, em fan fàstic, molt de fàstic, són asquerosos, i que algú em perdone per redundar-ho així, en castellà, però és que de moment no he trobat cap altra manera més apropiada ni més impactant. Si més no, no n'hi ha altra de millor: ASQUEROSOS. No sé. De vegades, el castellà et sorprén, t’ensenya a parlar amb cura i correcció i tot això. És acollonant, la llengua castellana, el que et pot arribar a ensenyar el castellà, és molt instructiu, de veres que sí... Recorde, per això, que en un moment de màxima desesperació, de màxima asquerositat, se’m va acostar una dona. I com ni ella ni jo teníem cap altra cosa millor a fer, ja he insinuat que l’espera per tornar a València fou insuportable, doncs ens posàrem a xarrar, a tot açò en català. Tanta asquerositat ja cansava. Ella era d’un poble de la Marina (Alacant), d’El Verger em pense, i segons contava havia arribat a Barcelona directa des de Mónac, en un helicòpter privat pagat pel seu gendre, pel que es veu un futbolista famós i boníssim que jugava a la Juventus i feia molts gols, se n’afartava, certament. Tal futbolista era francés i li deien David Trezeguet. Passats deu anys, ves per on, ha fitxat per l’Hèrcules d’Alacant. I encara que jo no me mire aquest equip amb simpatia, gens ni miqueta; ni que conega David personalment, quan llig la premsa i veig que la seua dona, suposadament també d’El Verger, ha jugat un paper fonamental en el seu fixatge, no puc deixar de recordar aquell dia a l’aeroport de Barcelona en què vaig conéixer la seua sogra i vaig comprovar en certa mesura que el món, efectivament, és un mocador. Benvingut doncs, amic David. Molta sort i molts gols, i sobretot al Madrid. Que tampoc és qüestió d'anar fotent.

dimarts, 31 d’agost de 2010

Sefarín IV: la cordà

Ja feia un temps que no sabíem res d'ell, de tant en tant feia alguna manifestació d'eixes tan seues, sempre tan còmic, però no res de gaire importància. Ara ha reaparegut fidel al seu paper: de festa en festa. Realment és un personatge que desprén una gran versatilitat. Un dia al trinquet, un altre encapçalant una processó i un altre enmig de la sobredimensionada cordà de Paterna. El senyor s’ho passa la mar de bé, de veres que sí; aliè a tots els escàndols i retalls pressupostaris que sobrevolen el seu viure i acomodat en la seua valencianíssima percepció de les coses, tot un símbol d’aquest país meninfot on el populisme governa a plaer i on tot pareix arreglar-se amb fotografies desinhibides i comentaris jocfloralescos del tipus No hay quien pare a esta Comunidad. En fi. Toca respirar profundament. Ara per ara, els dos individus aparentment més nets de la cúria que ens governa són Sefarín Caballero, durant un temps desaparegut del nostre costumari; i Fonsín Al-xativí, els dos fortament arrelats a la denominada i sempre present en el seu cas coentor valenciana. I mentrestant, el país continua a la seua, certament no hi ha qui pare aquest territori. Amb un president transformat en espectre i una televisió autonòmica, Canal 9, que no podrà emetre el futbol aquesta temporada per no pagar els drets a Mediapro. Ací va doncs una altra pregunta: ennegriran també enguany la senyal de TV3 en els tradicionals partits del dissabtes? Capaços, evidentment. A falta de pa, bones són coques. I qualsevol raó és bona per amagar la irracionalitat, la foscor i el terrible complex d’inferioritat que pateix un país on la culpa sempre és de Zapatero, fins i tot aquestes depressions postvacacionals que estan tan de moda últimament. Bon reingrés al treball doncs, companys i amics. L’estiu ja s’ha acabat. I com sempre, comença la temporada.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Venècia-Venezia-Venise-Venedig


Acabat d’arribar d’un viatge fantàstic em pregunte quines coses han sobresortit d’unes altres i quines són susceptibles de ser publicades en un costumari que estrena avui una nova etiqueta: privilegis. Venècia, en efecte, és una ciutat preciosa, un enclavament situat a peus de l’Adriàtic que es mou a ritme de góndola i vaporetto i es veu envaïda per milers de turistes cada dia, dia rere dia, amb el sobrecost que comporta tal trànsit humà i mercantil. Sobretot mercantil. Venècia és la ciutat del negoci, de la finezza i dels figuetti; també aquella que hom desitja veure alguna vegada en vida i, com no, aquella que s’amaga per carrerons estrets i ponts que travessen canals i canals, canals i més canals. És un espai convertit en un museu d’art i consumisme que alhora destaca per aspectes propis de la vida més costumista i quotidiana: una velleta que va a missa de sis o un carrer decorat per la roba que s’hi estén de cap a cap. Una ciutat amb caràcter de poble que evidentment allotja joves absorbits per les circumstàncies del sistema; i barques de càrrega on el capità sol ser un home que fuma i fuma sense fre, com si pretenguera demostrar la rudesa dels mariners que dominen l’horitzó. Una ciutat on els autòctons fan servir una llengua reduïda que es diu venexian i on els gondolers es guanyen a pols l'italianíssim qualificatiu de tamarri, coents en valencià. Un poble delicat on cada detall pren vida i on cada veí s’ofén per la paradoxa de viure en la ciutat més bella del món i alhora en la més explotada i més massificada. Dimonis en les portes i rates en la fosca. La ciutat dels gats, dels antics ducs i de Corto Maltese. Així és Venècia.

divendres, 30 de juliol de 2010

Racons innombrables

Abans que els hippies d’antiga i nova creació popularitzaren l’eixida i la posta de sol i que els turistes vingueren a encarir-nos els preus dels bars i restaurants, en alguns indrets del nostre litoral ja existien estampes i al·legories d’autenticitat que tampoc cap madrileny entusiasmat per l’arròs esclatat de la paella ha pogut furtar-nos mai. La pesca a trenc d’alba, sense anar més lluny, és una de les mostres més paradigmàtiques d’aquesta realitat cada vegada més cara i cada vegada més difícil de trobar. Per això mateix, no nomenaré el paisatge d’aquestes fotografies, perquè encara que es tracta d’una platja amorfa i inapetent, plena de pedres i amb goles vessant-hi aigua de sequiol, també és veritat que en tot el seu conjunt forma un paratge molt singular que, per desgràcia, ja s’ha vist alterat per les primeres provatures urbanístiques de Florentino Pérez i també, com no, per les estrictes normes de seguretat que acompanyen tot projecte marítim destinat a ser explotat pel progrés: han posat socorristes i banderes, per exemple, en una platja on fins ara només hi anaven pescadors, pescadors que ara es queixen perquè no entenen una prohibició absurda que s’il·lustra amb un comentari fefaent: si ací no nada ningú, és tot pedra, diuen. I tenen raó, conscients de ser els últims que gaudeixen d’un desert d’aigua salada on els mabres i els corballs fan les delícies dels qui, alhora, pretenem conservar els racons més virginals d’aquest país.

Bones i costumistes vacances

Ara que el mes de juliol es retira per donar pas a l’insofrible mes d’agost, aprofite per acomiadar-me de vosaltres temporalment i desitjar-vos unes bones i costumistes vacances. Perquè l’estiu s’ho mereix i com cada any arriba amb ganes de mostrar-vos tot el seu ventall d’estampes típicament mediterrànies: els carrers de poble solitaris a les tres del migdia, les becades interminables mentre discorre una nova edició del tour de França, els paratges locals de la mar i la muntanya, les festes patronals dels nostres pobles, els viatges que recordarem per sempre, les inevitables ponentades, la pesca i l’eixida del sol, la pluja d’estrelles, les partides de pilota al carrer, el vi i la llimonà, els concerts de la fira de juliol, els llibres de lectura que comencem i no acabem, el retrobament amb velles amistats, les lamentacions pel retorn a la rutina i la quotidianitat… Ens veiem prompte, estimats lectors. A passar-ho bé i no defalliu. El temps corre, però no massa. I no us deixeu atrapar per l’ansietat, observeu.

dijous, 15 de juliol de 2010

Places artificials

A mi, particularment, em fa molta llàstima llegir els cartells de festes patronals d’alguns municipis, ja que de forma inconscient o conscient s’hi denota l’eterna contradicció valenciana d’intentar conservar els costums sense voler ni creure-s’ho massa. Parem atenció, per exemple, al confeccionat per l’ajuntament d’Alzira (La Ribera) amb motiu de les festes de Sant Bernat d’enguany. A banda de les ja clàssiques activitats locals i comarcals, sempre les mateixes tot s’ha de dir, ara s’ha decidit incorporar al programa els bous al carrer. No sense valorar la voluntat, no sé si bona o dolenta, d’alguna gent perquè s’hi celebre tal espectacle, la contradicció rau en el fet que els suposats bous al carrer discorreran en un recinte tancat, això és en una plaça artificial on resultarà més fàcil agafar una insolació que cap altra cosa. Tanmateix, el més greu no és que l’ajuntament d’Alzira es guie per una relativa moda o tendència dels consistoris a incorporar aquest tipus d’espectacles en unes festes on fins ara no hi cabien, sinó que alguns pobles on els bous de carrer eren i són l’epicentre festiu s’inclinen per la mateixa filosofia i delimiten un espai també artificial, al marge del carrer o la plaça natural i allunyats per complet de l’esperit popular que marca aquesta festa a penes viva en alguns llogarets i pobles que han optat per l’altre extrem: bous a manta i en el carrer, però res més, si de cas alguna processó religiosa. I perquè no hi ha més remei.

dimarts, 13 de juliol de 2010

SORTIR DE L'ARMARI LINGÜÍSTIC, Ferran Suay i Gemma Sanginés

Particularment, ja feia temps que m’havia adonat que parlar català amb certa fidelitat era causa d’un fort desgast psicològic, més encara per als valencians conscients de ser-ho. El que passa és que ningú fins ara m’ho havia dit per escrit. Amb aquest treball, els psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés deixen paleses una gran part de les frustracions lingüístiques que els catalanoparlants patim quotidianament: una trucada a Telefónica o al gas, una conversa banal, una comanda en un bar, un elogi excessiu, un atac constant, un prejudici racial... I encara que és ben cert que s’hi proposen nombroses solucions tant des del punt de vista psíquic com des del físic, també és clar que el llibre ens aboca cap a una conclusió, si més no, inquietant, que parlar català causa estrès, incomoditat i malestar. Així que només cal que el llegiu, perquè de segur que en alguns dels exemples que s’hi expressen us sentiu simultàniament identificats i contestats amb paraules i fets. No debades, el llibre se’ns presenta com una guia de conducta per a viure en català. Endavant doncs, estimats lectors del costumari, que aquest idioma nostre no mossega.

dijous, 8 de juliol de 2010

Clockwork Orange

D’entre totes les frases concloents i lapidàries que s’han dit sobre el mundial, i mira que se n’han dit, la que més m’ha cridat l’atenció ha estat aquesta: el futbol li deu un mundial a Holanda. I potser és veritat: Ajax, Feyennord, PSV, la taronja mecànica, mundials del 74 i del 78, Neskens, Johan Cruyff,... Clar que la frase en qüestió fou pronunciada abans que la selecció espanyola es classificara per a la final, amb tot el que això suposa. Els locutors que la digueren, ni més ni menys que els nostres estimats amics de Cuatro, ja se’n deuen haver oblidat i si per alguna d’aquelles se’n recorden de segur que s’han autoflagel·lat i dirigit a déu, que segons ells és espanyol, per ser redimits de tal pecat blasfemador. Desitjar que guanye Holanda, quasi res porta el diari!! Quin tall d’irresponsables, ells, Cuatro, el canal del voler i no poder, l’eterna promesa de la televisió. Una pena, en definitiva, una vertadera llàstima que aquesta gent i Telecinco estiguen fent tot el possible perquè una part de la població dubte i alhora espere el merescut triomf d’Espanya en la final del mundial com un suplici i un calvari d’extraordinàries dimensions. El que ens espera... Històric? Sí, segurament. Però també fou històrica la visita del Papa a València. I no és per a estar-ne orgullós.

dilluns, 28 de juny de 2010

L'estafa blava

No, no em referisc al blaverisme, que també és una estafa; sinó a una qüestió molt més senzilla que m’ha fet reflexionar ara que ve l’estiu i el personal pareix dispersar-se pels arenosos camins del meninfotisme vacacional: les banderes blaves, uns simples trossos de tela que lleven el son als ajuntaments d’aquest racó de la Mediterrània i mostren la cara més hipòcrita d’alguns regidors municipals. Cuatro banderas, es magnífico, lo hemos conseguido! diuen. Sense més explicacions, amb un toc de suficiència i propaganda cínicament preparat. Així que sí, potser caldria fer com ells, convenir que aquests guardons són una excel·lent notícia i tota la pesca, però no, les coses no són tan fàcils, ni per descomptat tan redemptores. O és que creiem tots en Deú? No, no, no. La maniobra és molt més grossa i, en conseqüència, molt més difícil de capir. Un exemple: la platja d’Almardà de Sagunt no aconseguia aquest guardó des de 2006. Tant ha canviat? Era necessari? A la primera pregunta cal contestar no, o en tot cas que sí, però a pitjor: l’aigua està més cada vegada més bruta i els nous accessos, per fi acabats després de quatre anys, només han fet que hi augmente la massificació. I a la segona, doncs també, ja que és evident que la bandera hi sobra per una raó primària: aquesta platja s’allunya del model desarrelat i extravagant del Port o Canet d’en Berenguer, el model de referència que mai no falla per al turista però que sempre deslegitima l’essència popular. Clar que això no importa. El que importa, al capdavall, són els ingressos que reporta el premi, el nom que puga donar al consistori, el bon prestigi d’un litoral que sobre el paper és sostenible però que cada dia té més asfalt, i més xalets, i més martingalades, i més de tot. Banderes blaves? En fi, que cadascú extraga les seues conclusions. Representants municipals de Sagunt posant amb banderetes

diumenge, 20 de juny de 2010

De Denver al Marenyet

El Marenyet de Cullera és un d’aquells espais mediterranis relativament ben conservats que el progrés ha intentat destruir a tota costa amb estratègies de dubtosa credibilitat, un paratge que oficialment no és un paratge i que cada estiu pren estampa costumista gràcies a les canyes, les terres de conreu i les llisses de l’estany. Tot un micromón. Una autèntica sort que alguns pocs privilegiats hem tornat a assaborir gràcies a una parella molt especial acabada d’arribar de les Amèriques: Ramon i Laura. Els companys que intenten conservar la nostra essència allà per on caminen i allà per on tremolen, que tot just aprecien i perceben el nostre entorn més immediat: les cases blanques i els melons d'alger en flor. Benvinguts de nou amics fidels. L'estiu és vostre.

dimecres, 16 de juny de 2010

Blavor i picaportes

D’igual manera que el color blau dels brancals de les portes i els muntants de les finestres, pintades així antigament per la creença que aquest color proporcionava seguretat i protecció enfront de suposades influències malignes; els picaportes també són un element tradicional que s’ha mantingut en els nostres pobles, i no per manca d’electricitat, sinó per una qüestió més estètica i banal: l’estricta decoració. Així, al costat de les portes de les cases més velles i abandonades, que a penes conserven el forat on abans estava encastat el picaporta, avui també s’hi poden observar una gran varietat d’aquests detalls d’antany que han estat restaurats o, fins i tot, posats de bell nou en les cases més noves i reformades. Perquè una cosa és clara: la tendència crònica d’aquest racó mediterrani a lluir les seues portes i façanes. I més encara ara, que ve l'estiu i a la fresca cal eixir. Capell, espardenyes i refrescs a la taula. Com ha de ser.

diumenge, 13 de juny de 2010

Camps I el coent

Quan ja pensava que era impossible superar-se i quan ja havia decidit tancar definitivament l'apartat d'antivalencians, va el diari Levante i ens delecta amb la imatge coenta i inclassificable d'aquest senyor. Ho lamente molt, ja que ni la filosofia d'aquest costumari ni els seus benestimats seguidors s'ho mereixen, tot això. Però és que és massa... Només li falta la senyera. I alerta amb els paios que se l'observen pel darrere. Quanta felicitat! Perquè després diguen. Camps, nostre senyor, fanàtic dels Sex Pistols.

dilluns, 7 de juny de 2010

Entrada especial número 100: El valencià al Port de Sagunt

Potser no és així amb exactitud, sempre hi caben matisos i, evidentment, sempre hi ha gent heroica i solitària capaç de llavar la cara a la incultura més absoluta. Però la realitat per als qui ho veiem, i ho patim, des de fora, és que el gran nucli de població que representa el Port de Sagunt no només rebutja el valencià, sinó que a més a més el menysprea. I als fets em remet. Un pot anar un dia qualsevol a una terrasseta d’aquestes que envaeixen el passeig marítim i demanar, per exemple, una fanta de llima, que no li la posaran de no ser que diga limón. I el mateix amb qualsevol de les variants en què es s’hi pot presentar un café. La qüestió del tallat és tot un clàssic. Això per no parlar de la magnífica, excel·lentíssima i guanyadora d’elogis múltiples en què s’ha convertit la Gelateria Veneta -en cursiva perquè està en italià, que queda més fi-; aquella que se situa enfront de la Creu Roja i que és la rehòstia pel que fa al sortit de gelats. Doncs mireu, la rehòstia els collons. L’únic que demostren negocis com aquest és que els diners que guanyen, que deuen ser moltíssims, no els inverteixen en complicitat amb el client local. Perquè mai un gelat de trufa m’havia caigut tan malament. Tot perquè no pillaren ni una de les poques paraules que vaig dir en valencià, una cosa per desgràcia habitual entre tants altres comerços d’una ciutat que ni tan sols és ciutat; que, fins i tot, es permet el luxe de reclamar el bilingüisme en la denominació dels seus carrers; i que representa ben a les clares l’antic prejudici lingüístic segons el qual el valencià és per als ineptes, això és, per als veïns del vell Morvedre. Tan ridícul com això. I dolorós, extremadament dolorós. Tanmateix real. El Port de Sagunt, la Torrevella de València podríem dir-ne, és així, indiferent al valencià, qui sap si l’indicador més fiable de la decadència que està patint la llengua pròpia a nivell de país. Què hi farem, doncs? Ben poca cosa pense jo, com no siga avergonyir-se i resignar-se a la màxima absoluta i escatològica que conclou aquesta entrada especial número 100: SEMPRE ENS QUEDARAN ELS OIS.