dilluns, 20 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 37: 'Paranoia'


Ara ja ho puc dir, ja han passat uns quants dies des que vaig anar a comprar i vaig tornar a casa fet un drap, banyat de dalt a baix com a conseqüència de la pluja torrencial i arrastrant totes les paranoies possibles circulant pel meu cap. M’havia contagiat, definitivament. Vaig ser conscient només tocar la barana de l'escala, només espentar el pom de la porta, quan em llevava la roba... El terror. I a la nit, doncs això, vaig somiar, com sempre per altra banda. Somnis en cadena com els que m'assalten des que va començar aquest periple que ja em fastigueja, i em contamina, i em posseeix i em fa veure dimonis on no hi ha més que família, i parets, i llibres, i pel·lícules, i dinars, i sopars, i teletreball, i dades oficials... Tot a una. Però ni els moments ocasionals de lucidesa que em sobrevenien, podien desemboirar el meu vagareig díscol pels fantasmes de la nit. A l’endemà, de fet, ja era massa tard. I em vaig alçar amb un mal de cap horrible marca de la casa. I em vaig insuflar una sobredosi de cafè. I no vaig esmorzar com tinc per costum. Perquè, com anava a fer-ho, això? Com? Estava malalt! Infectat! I, en conseqüència, no tenia fam. Només tenia mocs i més mocs. I marejos. I mal d'estómac i de gola. I em pensava que tenia febre, tanta febre que em vaig posar el termòmetre i tot. I el termòmetre marcava 35º, és a dir, que clínicament estava mort, amb un rostre pàl·lid, i gelat com un poll, amb un malestar creixent que m’encaminava dret cap al cementeri i a engreixar la llista de traspassats a causa del coronavirus. Un cas extraordinari, el meu. Un individuo de 41 años, primera víctima mortal asintomática. El caso está siendo motivo de controversia entre científicos. Aún no se había registrado ninguno similar pero es muy preocupante. Aleshores, em va venir a la ment l’epitafi aquell famós de Joan Fuster segons el qual l'escriptor de Sueca va morir com va viure, sense ganes. O sense símptomes, millor dit, pel que a mi respecta. Que això sí que és un epitafi. Morir sense ganes i sense símptomes. Parpelles que pujaven i baixaven. Allí tapat amb una manta, mig desintegrat, tremolant de fred, barbut i ullerós. Un insomne! Ni coronavirus ni hòsties! Un insomne! I així fins que, per fi, vaig cloure els ulls i em vaig endinsar, de bell nou, en els somnis que em distrauen cada nit i que són molt recurrents, de veres que ho són. Per a escriure una novel·la. Perquè cada nit, ve la mateixa nit. I cada dia és el mateix dia. I ara, passada gairebé una setmana del deliri, continue sense símptomes de res, escrivint per resistir. Això sí, no he tornat a eixir a fer la compra...