L'Albufera i el Palmar tenien aquell dia
un ambient enrarit. Foto: Pablo Torrentí
|
I si tornem la vista enrere , ja
fa gairebé vint dies que es va decretar l’estat d’alarma. Vint dies. Tres setmanes.
Tot un món. Un món volàtil, per cert. I frenètic, també, molt frenètic, tant
que costa creure com ha canviat el curs dels esdeveniments en un espai tan breu
de temps. Però la realitat és que a penes fa tres setmanes aquest raconet del
país es trobava encara a la vora de l’ensopiment anual de les festes falleres,
perplex, sobretot, perquè en efecte havia passat allò que ningú mai de la vida s’haguera
pensat que poguera passar-hi: la seua suspensió. Marededéusinyor! La suspensió
total de les falles! Veure per a creure. Tanmateix, així era, malgrat ser
dijous, malgrat no haver entrat encara en l’estricta setmana de festa catàrquica
que cada any envaeix els carrers valencians de pólvora i despropòsits de
diferent pelatge i condició. No tocava, enguany, no tocava. No. I encara així
ningú va poder evitar, o no va voler, que les hosts madrilenyes arribaren en estampida a les
costes mediterrànies i s’establiren en els seus refugis marítims, allí ben
encauats, amb la cara ben alta i dient allò que nosotros también corríamos peligro de que cerraran Madrid. Doncs
bé. Ningú va tancar Madrid. Ningú. Una comunicació fluïda, la nostra, amb la
capital del regne. A-3 sempre gratuïta, com l'A-7, de veres que sí. Germandat absoluta entre el centre de l’imperi
i el servil i assimilat Levante español!
Perdoneu, però ho havia de dir. I aleshores arribà divendres i ja tots
campaven per ací, recorrent camins dubtosos per la mar que hi havia al costat
del meu centre de treball. I jo aquell dia encara vaig fer classe a l’institut.
I en acabant, me’n vaig anar al Palmar, on havia quedat amb uns alumnes a esmorzar
i fer-hi una volteta, primer pel poble, i ja després per l’Albufera, en la
barca de Robert, oriünd simpatiquíssim que ens rebia un poc contrariat per les
cancel·lacions que els turistes li feien arribar minut rere minut. -Ale, uns
altres que cauen, no sé on mos durà tot açò, no
sé..., deia. I, mentrestant, allí estàvem nosaltres, que n’érem quatre, només
quatre: tres alumnes i un professor. I ell com a guia, Robert San Canuto Estevens, fenomenal, un guia fenomenal, que ens explicava, com només els del Palmar ho saben explicar, tot
allò relacionat amb la formació de la llacuna per excel·lència d’aquestes
terres, i els seus usos i costums, i tot en el parlar característic d’aquesta illa coneguda
com la Venècia valenciana. Un privilegi, certament, però un privilegi enrarit
per tot el que havia d’arribar. Ai mare... I és que quan el
Tot estava ben disposat a la mar, quan de sobte... |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada