diumenge, 19 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 36. 'Microrelat. 2a part: El gos'


Ai la quarantena, dolça i rutinària melodia! Cada dia la contemple des del balcó, aliè a les llargues passejades que fan els mateixos veïns de sempre, aquells que fan exercici amunt i avall amb el seu gos, o la seua gossa, que no se sap ben bé què és. És igual. Jo sempre em trobe ací, en el balcó, esperant la novetat que no hi arriba, tractant de superar l’angoixa del confinament, o la bogeria que em sobrevé de colp i volta quan sent el menut del meu veí que plora sense consol, més o menys com el cel, que  també plora, que no ha deixat de fer-ho en tot el dia, i en tota la setmana, i en tot el mes. Tanta sequera i tanta collonada! Tot mentida. Tot! Al meu país, la pluja no sap ploure, certament. I així estant, és quan sent la mare de la criatura, que es queixa, és clar que es queixa. I el pare que crida, que brama posseït. I les altres criatures de la casa, que tampoc no paren de bramar. I els brams que s’encomanen als altres habitatges. Un rere l’altre. Tots bramant. I jo que no ho aguante més i decidisc, per fi, obviar l’aïllament i fer com fan alguns espavilats del barri que baixen a fumar i aguaiten el seu mòbil distrets i complaguts sense veure si el seu gos ha cagat per ací o per allà. Total! Tant fa! Però a mi m’agradaria ser un gos en aquest moment. Sempre ho he sigut, per això, però ara amb més raó, sempre servil, sempre obedient. Un gos, sí, definitivament. I a més, amb tendència a olorar la merda, o el fem del contenidor, si més no, que m’embriaga, de bell nou, quan l’òbric i em delecta amb la seua flaire de tarongina i gesmiler, un perfum florentí que em penetra en el cos com la ferum d’un empestat. Oh, quina joia!, quina agradable sensació! Quin deler! Mel de romer! I fet un gos, avance per la vorera del carrer, furtivament. I compte els cent passos que em guien fins a la porta de l’escola religiosa que tinc davant de casa i que reclama llibertat amb el seu gran cartell a la porta principal. Llibertat. O més aviat, LLIBERTAT, així en majúscules, per a deixar-ho clarinet. LLIBERTAT. Però no de moviments, no, sinó d’ensenyament, per descomptat. Que aquesta escola la governen monges i la guia el creador totpoderós. I la gent s’ho creu fidel a una doctrina que sempre fan uns altres. Sempre els altres. Nosaltres bons, els altres dolents. O gossos. Perquè joc soc un gos. I m’hi faig creus, allí tot sol en la meua nova condició d'animal fidel i servidor, a penes a cent passos de ma casa, lladrant i amb un alè d’aromes sempiterns. I la policia que es creua, de sobte, en el meu camí i em pregunta 'on creus que vas'. I jo que li conteste que m'he transformat en gos i que me’n torne cap a casa, que ja n’he tingut prou i que no desitge bavejar per ells. Ni per ells ni per ningú. I ja per les escales de la finca, decidisc no ser un gos mai més, que millor si soc un infectat. I m’espolse les espardenyes quan entre a casa i m’atanse novament al balcó. I fume sense ganes per acabar de matar-me per complet. Però, de sobte, el cel deixa de plorar, com les criatures dels veïns. I aleshores em ve a la memòria aquella paraula, sí, aquella tan de moda durant tot aquest aïllament: resiliència, que significa projectar-se cap al futur a pesar de les condicions tan negatives que ens envolten. I em recloc encara més al meu dedins protegit per unes línies que em flueixen perquè ja mai ningú me les podrà arravatar, siga gos o persona putrefacta. Sereno, company, sereno. I amor, sobretot amor.