Coronavirus. Capítol 28: 'Taller de jocs'

El confinament dona per a molt, la veritat. Per a molt. En tots els sentits. Alegria, mal humor, tendresa, amargor, avorriment, creativitat, incomprensió, por, somnis, perspectives de futur... I com ara és temps de pasqua i de passar llargues estones al caliu d’una bona conversa o a recer de somriures i de records, jo he decidit aprofitar-lo creant un taller de confecció de jocs amb unes planxetes de fusta que tenia per casa i que, per fi, han vist arribat el moment d’exposar-se a la meua destresa. I, ja de pas, també al judici implacable de les meues criatures, que són els qui els han de gaudir per a més satisfacció de qui s’ha passat hores i hores donant-los color. Jo mateix, és clar. Per a sentir-se’n orgullós, certament. I això que tampoc són gran cosa, aquests jocs, és a dir, alguns són d’allò més primaris: el parxís i el tres en ratlla, per exemple. Però és clar, enroscat en la dinàmica creadora i assetjat per tot un seguit de pinzells, tisores, fosforescents i altres atifells i productes de diferent pelatge i condició, m’he llançat a l’aventura i també n’he creat un, de joc, a base de preguntes de lògica, operacions matemàtiques, exercici físic i representacions teatrals. I el cas és que funciona, sí, funciona. I el millor de tot, és que es pot adaptar a les exigències del públic infantil. Lliure i flexible, per això. A més a més, m’ha permés donar utilitat a unes quantes de les minúcies que s’escampaven per les diferents estances de la casa i que, fins ara, no feien més que molestar i acumular pols. No sé, supose que molts ja m’entendreu. Em referisc a fitxes soltes d’algun joc trencat, palets inservibles, xapes, cartons, i també totes aquestes miniatures de plàstic que mai no se sap com han desembarcat per casa, però que si algun dia apareixen pel fem es munta el canyaret clàssic entre els clàssics que té al pare com a origen indiscutible de tots els mals de la família. Evidentment! –Que poc de respecte!, em diu la mare. –Què has fet? M’ho estimava molt!!!, em diu la meua filla major entre plors. –Ale, però per què ho tires? em remata el meu menut, també entre plors. Culpable? Doncs jo, qui ha a ser! I allí que em teniu, per tant, vinga a remenar el poal del fem, a refer xorradetes que acabaran igualment en el fem temps a venir. Bufant i rebufant. En fi, que bé ho sabreu tots vosaltres, pares del món! Però no em passarà més, això. No almenys durant aquesta quarantena. Perquè si alguna cosa es pot fer ara per ara és fabricar jocs amb tot el que hi ha solt per ací i per allà. I ja posats, retrobar-se amb tot aquest sabor de la infantesa que veu útils les coses inútils i una oportunitat allà on sovint només es veu una absoluta pèrdua de temps.

Taller

Detall: batalla de superzings en un quadrilàter
fet per a l'ocasió