Embolicat en la neteja i
ordenació dels diferents habitacles de ma casa, avui, ves per on, li ha tocat a
ell, al meu benvolgut estudi, allà on em passe hores i més hores escrivint i
traginant històries i reflexions. I allí on em refugie de qualsevol invasió bacteriològica
que hi puga penetrar més enllà de la pols. Però no me l’acabe, és clar que no,
ni de bon tros, perquè l’estudi de casa és un món absolutament a part: llibres
i més llibres, papers i més papers acumulats al llarg del temps, records d’ací
i d’allà, figuretes i ninotets que tinc a bé col·leccionar i que representen un
a un els viatges que he anat fent durant tots aquests anys... I, de tant en tant,
alguna sorpresa, ja ho crec, alguna sorpresa, i de les bones, a més a més. No
em referisc, per això, a les fotos vintage
que tant abunden ara en les xarxes socials i de les quals també en trobe
alguna, no, sinó a una caixeta de plàstic runosa i plena de pols
que quan l’òbric, dic, quan l’òbric, per poc no m’entra el col·lapse. Perquè allí
que me les trobe: deu o dotze cintes de cassette
que no sé com ni de quina manera han arribat al fons d’un dels prestatges de l’estudi.
Pura reminiscència de l’era predigital que m’esborrona i em dibuixa el pas
frenètic del temps. Vint anys poc més o
menys. I entretant, un compendi de música fabulosa sense cap relació d’estil entre
si, però que guarda una característica comuna: de ben segur la vaig gravar amb
tota la meua il·lusió. Perquè a veure, com interpretar si no la detallada relació
de cançons escrita al revers de totes i cadascuna de les cintes, de totes. Amb
diferents colors. Personalitzades al detall. Hi ha una, fins i tot,
que té pintada la bandera d’Etiòpia, perquè el grup protagonista és, precisament, The ethiopians, tot un clàssic del
reggae. I també me’n trobe una de Glenn Danzig, que aleshores, i quan dic
aleshores dic fa vint-i-cinc anys, m’agradava molt. Sistinas era una de les meues cançons preferides. I què no dir-ne d’Ovidi
Montllor, que sempre apareix per ací i per allà, una autèntica obsessió la meua
amb aquest homenot d’Alcoi. I dels Misfits. I d’Iggy Pop... Ara bé, la cinta
que més il·lusió em fa trobar-me i que reproduïsc cançó a cançó gràcies a Internet
és una datada de l’any 2000 i que fa de recopilatori personal, amb peces antològiques
de grups com ara Pixies, The Clash, Siouxsie
and the Banshees, The Velvet Underground, Ramones, Johny Thunders i alguns
altres que ja ni recordava però que em fan passar una vesprada d’allò més
entretinguda. D’entre elles, dos en concret: Gitane demone (Incendiary lover) i Incubus Sucubus, del grup Xmal Deustchland. Sentir per a creure.
De bell nou...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada