Coronavirus. Capítol 21: 'Ensenyar'

A vore, ensenyar és divertit, molt divertit. I molt bonic. I ensenyar a distància, també, però és clar, sempre que no siga de manera forçosa i producte d’aquesta pandèmia que ens té confinats a casa fins ves a saber tu quan. En aquest cas, ensenyar i, més en concret, ensenyar a distància, és frustrant. I per molts motius. El primer i principal, perquè un sempre té la sensació de no saber si allò que fa arriba en igual de condicions a tots els qui estan a l’altre costat de la pantalla, o de si arriba, simplement. O, al remat, de si serveix d’alguna cosa. Perquè ací cadascú fa el que pot. I el que sap. I ja fa prou. Cosa que afecta a tots i cada un dels agents implicats en l’educació en temps de coronavirus: pares, mares, mestres, professors i alumnes. Tots. I entremig, un fum de plataformes virtuals i aplicacions educatives on-line que no duen enlloc perquè la situació és extraordinària i perquè, en essència, tot fa la sensació d’una contínua i total expectativa per a veure què, o per a saber què, o per a... En fi, ara diuen que això funciona, doncs això; ara diuen que allò altre és millor, doncs allò. Ara açò no es pot fer, ara açò altre sí que es pot fer... I mentrestant, recursos insuficients a les llars, situacions dramàtiques a les famílies i tensions acumulades a tort i a dret. I açò no té volta de fulla. Notes? Qualificacions? De veres hi ha qui ho pensa, això? No crec que res torne a ser com era quan el curs començà pel mes de setembre. No crec. I trobe que no seria bo fer com si no ací haguera passat res quan es reinicie el curs, si és que s’hi reinicia. Gens bo, dic, per bé que alguns s’encabotaran i tractaran de tornar, de seguida, a una normalitat que no existeix des de fa unes quantes setmanes. Així que no sé, bé faríem, mentrestant, d’agafar algun llibre interessant i armar-nos de paciència, i gaudir-ne com mai fins ara. Això només per posar un exemple. Perquè la rutina, almenys la rutina imposada pel sistema educatiu, ha volat pels aires. I jo no sé ben bé que passarà en el present curs, no sé res. De moment, romandré a casa, amb els meus. I com tots els qui vagaregen per ací i per allà, faré el que podré. I el que sabré. I el que la qualitat humana em dicte que faça, això sobretot. Ànims, per tant. I una abraçada, que avui és dissabte -de glòria!- i s'acosta allò que en diuen per aquestes dates tan primaverals: ací em pica, ací em cou, i el dia de Pasqua, t'esclafe un ou!