Coronavirus. Capítol 23: 'Taüts'

Doncs no, el títol d’aquesta entrada no és gens atractiu, per a què ens anem a enganyar. Taüts! Quasi res porta el diari. És una burla? Una broma de mal gust, per cas? Ho pareix, sens dubte, però no ho és, simplement és que tants dies tancat a casa no només m’empenten a la lectura i l’escriptura, sinó també al cinema. I el cinema, en els últims dies, i per què no dir-ho, en la meua vida diària, s’ha consolidat a ma casa com una activitat molt beneficiosa que ajuda a combatre l’impacte de certs titulars de l'actualitat realment pertorbadors per al meu estat psicològic en particular, i del proïsme, en general. Heus ací un exemple: ‘Els fabricants de taüts, desbordats: hem quadruplicat la nostra producció’. Però no patiu, la notícia, almenys jo, no l’he llegida, que tampoc no cal. Us l’adjunte, tanmateix, per si voleu flagel·lar-vos. I ací us espere, en aquest espai, explicant la pel·lícula o, més aviat el fragment de pel·lícula, que m’ha vingut al cap avui per alleujar l’efecte perjudicial d'un titular de tal entitat. Que de quina pel·lícula parle? Doncs d’aquesta: Per un pugno de dollari, de Sergio Leone, un spaghetti western en què hi ha una escena genial si del que parlem és de tipus durs, esquerps i clàssics com ara Clint Eastwood: alt, guapo, parc de paraules, sempre amb mig cigarro en els llavis, barret per al sol i ponxo com a peça de roba indispensable. Un mite entre mites. I en aquesta escena més encara: s’encamina dret, doncs, el tio Clint, cap a tres malfactors amb la intenció, és clar, de matar-los a tirs. I quina casualitat que mentre es dirigeix cap a ells, s’atura en el taller de l’enterrador del poble, un tal Piripero. I el diàleg, molt curt, és brutal: -Prepara tres caixes, diu Joe, és a dir, Clint Eastwood. –Sí... tres, respon de seguida Piripero. Fi de la història. Al perol! El que diu la meua boca ho manté la meua butxaca. Tres morts més. Faena per a l’enterrador, que evidentment se n’alegra perquè des que Joe ha aparegut pel poble, ha augmentat exponencialment la seua producció de taüts. I, en conseqüència, també els seus ingressos. Ausades que sí. Bandolers morts, diners a doll. I entretant, a un se li oblida el titular pertorbador que li ha fet veure tal pel·lícula una vegada més. I així fins que un altre periodista l’empente cap a un altre títol i li recorde alguna altra seqüència sanadora que l’abstraga de la realitat que vivim i patim durant una quarantena que altra cosa no sé, però lectura, escriptura i cine, tot el que vulgueu...