dissabte, 13 de febrer del 2021

Rebutger

Doncs sí, en això m’he convertit, en un rebutger, o rebutgero, que se’n diu a la vulgar, un ofici a bastament desconegut fora del territori valencià, però que atesa la meua obsessió actual per la llenya i la meua falta de ferramentes apropiades per a traginar-la des del bosc que m’envolta fins a casa, bé es podria aplicar al que faig de tant en tant. Un rebutger, és a dir, allò que en les comarques valencianes dedicades per excel·lència al cultiu de la taronja denomina la persona que compra i comercialitza taronges de segona categoria o de rebuig, si més no les de repom i les gelades; i en ocasions, també, les caigudes a terra. I no, no crec que en aquestes contrades d’interior, hi haja gent familiaritzada amb tal terme, o amb tal ofici —que ho és, un respecte!— però és evident que aquell qui té una moto-serra i un remolc, talla i carrega troncs de qualitat respectable; i el qui no, com és el meu cas, fa voltetes per les zones d’explotació forestal arreplegant tronquets i soquetes penoses que no valen per a res. O sí, tampoc no fotem, però no per al comerç. Patètic. I real. Encara que tampoc és qüestió d’avergonyir-se públicament, no, res més lluny. Almenys, aquesta és una de les distraccions amb què un es familiaritza amb l’entorn que l’allotja i també amb els senderis traçats per la mà de l’home, tan eterns com impenetrables, i sempre amb l’olor característica del pi i de la molsa surant per la superfície. I amb això ja és prou, perquè fet i fet, no és que permeta obrir els pulmons del passejant, és que també dona per a reflexionar i encetar un debat interminable al voltant de l’abandonament rural i, de retruc, també del forestal. Hi ha brutícia, per això. Evidentment, no aquella tan pròpia del litoral mediterrani: plàstics i microplàstics, immundícies humanes, porqueries diverses... No, no. Brutícia material, biològica, restes de branques pertot, pins caiguts i entravessats, soques enormes desarrelades producte dels temporals, i borumballa abundant i abandonada a la seua sort que, entre altres coses, evidencia la falta de recursos mediambientals que tracten un problema que creix de manera proporcional al menyspreu de les metròpolis modernes envers les zones aïllades deixades de la mà de Déu. Un tema delicat, sens dubte. O no, que collons delicat! Un tema irresolt. Però bé, sempre hi haurà l’estima i, sobretot, la lluita de tots aquells habitants compromesos pel seu poble, veïns que no es rendeixen per bé que la batalla política s’oriente sovint cap al màrqueting i la rendibilitat electoral. La España vaciada, l’eslògan de moda. Però el personal que pateix l’ocàs irreparable de la seua identitat no viu d’eslògans i de modes. Així que cadascú extraga les seues conclusions. Més inversions, doncs, i més respecte. Això i només això. La resta són romanços.