dimecres, 29 de febrer de 2012

LA TRANSMISSIÓ FAMILIAR DEL VALENCIÀ, Brauli Montoya i Antoni Mas.

Un dels últims llibres que ha arribat a les meues mans i que recomane fervorosament per diferents motius professionals i vivencials és La transmissió familiar del valencià, una investigació densa i rigorosa dels filòlegs Antoni Mas i Brauli Montoya que gira al voltant de la interrupció lingüística esdevinguda allà on el castellà ha penetrat amb més virulència, això és a les grans ciutats: València, Alacant, Castelló i Elx; i a les poblacions mitjanes del País Valencià: Alcoi, Sagunt, Burjassot, Alzira, Borriana i Gandia, entre d’altres. Paradigmàtic del context lingüístic que caracteritza aquest territori des dels inicis del segle passat, l’estudi s’estructura a partir de cinc eixos principals: marc teòric i metodològic; cronologia del procés d’interrupció, territorialització del procés, argumentació de la interrupció i revernacularització en la llengua pròpia del país. I encara que, en part, es nodreix d’estadístiques i dades de caràcter demolingüístic i sociolingüístic, també compta amb les aportacions de testimonis directes d’arreu del país, testimonis anònims que serveixen, tot plegat, per dibuixar una situació descoratjadora però certament reversible, això segons les sensacions que destil·la el llibre en la seua totalitat. Una obra d’obligada referència on es veuen reflectides les actituds, postures, mites i prejudicis dels habitants d’aquestes terres envers la seua llengua; una obra que em fa molt de goig recomanar ara i ací perquè jo mateix vaig participar-hi amb una sèrie d’entrevistes realitzades a diferents veïnes i veïns del meu poble, Sagunt. I una obra rica que, en definitiva, es podria resumir amb unes paraules de Carme Junyent, professora de lingüística general de la Universitat de Barcelona, presents en el Informe sobre las lenguas del mundo de la UNESCO. La cita, en castellà, diu el següent: “Tal vez valga la pena pensar qué experiencias puede haber tenido un abuelo que se niega a transmitir su propia lengua a su nieto porque cree que con ello le hace daño –y éste es un problema que está afectando a millones de personas- o hasta qué punto ha de haber sido humillado alguien para pensar que su lengua no sirve para nada, ni siquiera para hablar a sus hijos como a él le hablaron sus padres”. En general, una magnífica mostra per entendre el com i el perquè de la situació lingüística actual. I tot, sense buscar culpables. Imprescindible.

3 comentaris:

vigilant ha dit...

La citació de la professora Junyent és realment colpidora: "...fins a quin punt ha d'haver sigut humiliat algú per a pensar que la seua llengua no servix per a res..."

Per a rumiar-hi, i molt.

Cris ha dit...

Ei, Secretari, que ja no estem al gener, sinò al març!! Actualitza el foto-refrany, compare!

Josep Lluís ha dit...

Fa bona pinta!