dimarts, 26 de juny de 2012

Reixes

Doncs sí, en aquest espai mancaven les reixes, les nostres reixes, no aquelles que delimiten els espais on la gent s’agombola, sinó aquelles altres que caracteritzen les façanes de les llars més típiques d’aquest racó de la Mediterrània. Reixes llargues, altes, de ferro, convenientment ornamentades en alguns casos, de color plata o negre; reixes al cap i a la fi que protegeixen les finestres de les habitacions interiors que donen al carrer i que formen part indissoluble del mobiliari urbà, revisades i repintades d’any en any pels seus propietaris de la mateixa manera que la resta d’elements que conformen les cases antigues, les conegudes com a cases de llaurador, valencianes, d’una mà o de dues. En tot cas, indispensables en aquells pobles on se celebren bous al carrer amb certa assiduïtat, allà on els amos corresponents lliguen escales o banques perquè la gent s’enfile en cas d’extrema necessitat. Recorde, per això, que quan jo era xicotet i mon pare em portava als bous del seu poble, les reixes eren un dels principals atractius que mantenien la meua atenció. Al marge d’aquelles que tenien falcada una escala, hi havia d’altres que només tenien unes cordes despenjades des del balconet superior, i algunes altres ni això. Els bous, que de tant de ser correguts pel pobles, no tenien ni un pèl d’innocència, podien passar-se una bona estona al seu costat, pacients i conscients que pujats a les reixes, hi havia aficionats poregosos i alhora desitjosos de veure’ls desaparéixer. Era realment divertit, sobretot en aquells casos on el foc dels bous embolats gairebé cremava els culs dels qui aguantaven estoicament pujats a dalt del tot. I no és que ara no hi haja bous embolats que donen peu a aquestes anècdotes, res més lluny de la realitat. És que avui, en termes generals, les reixes només compleixen una funció estètica. I això en el millor dels casos. Moltes perviuen entremig de dubtoses normatives urbanístiques i han estat canviades o reinterpretades amb certa coentor; i altres, simplement, han desaparegut. Curiosos moviments, al capdavall, que demostren, una vegada més, la facilitat que tenen els habitants d’aquestes terres per esborrar el seu passat més immediat.     

1 comentari:

Cris ha dit...

M'agradat molt aquest post senzill que, conforme el llegia, m'ha dut també al cap imatges de "boueros" (semi)alcoholitzats encolomats a les reixes. Jo mai he vist cordes o escales falcades a les finestres. Als pocs pobles on he vist de xicoteta aquest espectacle, els aficionats es buscaven la vida per a lliurar-se de les banyes del bous, bé enfilant-se a les reixes, o bé entrant a les cases directament.