Dalt del més amunt

Una vegada vist, i escrit, que les cases típiques d’aquest raconet del país poden ser d’una o de dues mans segons tinguen habitacions a una banda o una altra del pas del carro, convindria afegir també un altre tret característic d’aquests habitatges que fa referència a la seua altura i a la consegüent subdivisió en blocs o en plantes. L’expressió dalt del més amunt és, sens dubte, una manera molt interessant d’al·ludir a l’andana o al que avui, les noves generacions anomenarien vulgarment tercera planta de les antigues cases de llauradors valencianes. I malgrat que, per desgràcia, l’expressió es troba en desús pel canvi de costums i construccions que ha patit aquesta societat d’avui, és cert que encara és bastant comuna en la parla d’aquelles generacions que superen o voregen la cinquantena d’anys. És per això que resulta d’especial interés destacar els testimonis orals que la coneixen o també, en un altre àmbit, subratllar les aportacions literàries que certifiquen, per escrit, el seu ús habitual fins no fa tant de temps. Per exemple, al dietari El temps no vol quedar penjat, de Manel Alonso, un prolífic autor valencià, hi ha un fragment on s’explica a la perfecció el terme que dóna títol a aquest article: La casa on vivia de menut la dividíem en tres grans blocs: baix, dalt i dalt del més amunt [...]. Dalt del més amunt hi havia un petit terrat on esteníem la roba i l’andana. L’andana, on en un temps es criaren cuc de seda i es penjaven els melons de tot l’any o els pernils, s’havia convertit en unes golfes on passava les hores llegint i també escrivint sobre la vella pastera de l’àvia. Quan dic la paraula “dalt del més amunt” evoque sempre un món fet a la mesura de les meues fantasies. Perquè després diguen que els valencians han estat sempre un poble simple incapaç de parlar en propietat. Ai.     

Un exemple de casa feta a dues mans, amb part de baix i part de dalt. En cas de ser més alta, ben bé podria haver-hi la part de dalt del més amunt