dilluns, 23 de juliol de 2012

Cabines telefòniques


En aquests temps de frenètiques evolucions tecnològiques i banals exposicions al devenir del progrés, és realment costós i alhora reconfortant retrobar-se amb algunes de les imatges que fins no fa tant exemplificaven la senzillesa comunicativa dels visitants d’un poble qualsevol, sobretot d’aquells menuts que rebien una bona quantitat de turistes a l’estiu. Les cabines telefòniques, de fet, ja han passat a formar part del calaix de les relíquies, unes peces que antany formaven part inseparable de mobiliari urbà i que no han sabut, o no han pogut, competir amb la revolució dels mòbils, iphones i altres martingalades del present. Arraconades o desterrades de pobles i ciutats, les cabines telefòniques supervivents són avui un vestigi del passat més recent, un recordatori de com es comunicaven les vivències que a un li ocorrien per tal o tal altre indret del món. De vegades, a més, per fer-ne ús, calia esperar; i es pot dir, fins i tot, que es formaven cues, ja fóra al bar de torn o a la plaça del poble. Clar que ara les coses han canviat. Estrany és aquell que no es passa el dia comprovant les telefonades que rep, els missatges que arriben o, tot plegat, l’estrés que suposa tal activitat, sempre d’una mediocritat absoluta, tot siga dit de pas. Màquines, això és el que són alguns, sovint aqueferats amb el telèfon mòbil, sempre amb presses. Llunyans queden, per tant, els temps en què un telefonava a un aparell fix preguntant per no sé qui que se n’havia anat al cine, al treball o vés a saber on. Impossible retrocedir als dies en què les cases no tenien telèfons i havien d’inventariar-se-les per comunicar un missatge al veí de quatre cases més amunt. Curiós com va passant el temps i es va donant pas a la bogeria més absoluta, a la competència més voraç, als mercats econòmics més televisius. Quina llàstima de societat!