La paraula ‘molà’,
molada en registre estàndard, no és un terme corrent actualment. Forma part ja
d’un grup lèxic que en un futur no massa llunyà es convertirà en pols, en una
paraula buida i mancada de significat que potser se sentirà en alguna conversa
aïllada i reduïda en algun raconet dispers del país, fonamentalment en boca de
gent situada en el llindar dels cinquanta anys. Designa un conjunt d’alguna
cosa, per exemple, de peixos o altres animals. De fet, si se cerca la paraula
de la qual deriva, que no és altra que ‘mola’, el Diccionari Català-Valencià-Balear, en una de les múltiples
accepcions que en dóna, diu el següent: esbart de peixos que neden; això és,
l’equivalent a ‘banco’, en castellà. En desús, però encara viu per algunes poblacions castellonenques, és clarament
un terme a recuperar, sobretot en els indrets litorals on es conserva, entre d'altres, l'art
de tirar el rall. Prenen
importància, doncs, expressions com la que el mateix DCVB aporta: “Escarotant
les molades de patxellets i marbres”,
de Josep Pasqual i Tirado; o aquesta altra que va dir-me fa poc un bon amic:
“va vore una molà de llisses i allà
que tirà el rall”. diumenge, 30 de desembre del 2012
Molà
La paraula ‘molà’,
molada en registre estàndard, no és un terme corrent actualment. Forma part ja
d’un grup lèxic que en un futur no massa llunyà es convertirà en pols, en una
paraula buida i mancada de significat que potser se sentirà en alguna conversa
aïllada i reduïda en algun raconet dispers del país, fonamentalment en boca de
gent situada en el llindar dels cinquanta anys. Designa un conjunt d’alguna
cosa, per exemple, de peixos o altres animals. De fet, si se cerca la paraula
de la qual deriva, que no és altra que ‘mola’, el Diccionari Català-Valencià-Balear, en una de les múltiples
accepcions que en dóna, diu el següent: esbart de peixos que neden; això és,
l’equivalent a ‘banco’, en castellà. En desús, però encara viu per algunes poblacions castellonenques, és clarament
un terme a recuperar, sobretot en els indrets litorals on es conserva, entre d'altres, l'art
de tirar el rall. Prenen
importància, doncs, expressions com la que el mateix DCVB aporta: “Escarotant
les molades de patxellets i marbres”,
de Josep Pasqual i Tirado; o aquesta altra que va dir-me fa poc un bon amic:
“va vore una molà de llisses i allà
que tirà el rall”. 
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Interessant.No la coneixia.Jo havia llegit, no sé on, "mata de peixos". Si cerques "mata", tant el DIEC com el DCVB en alguna de les seues acccepcions et remeten a "mola de peixos". Ignore si "mata" encara viu, ha mort o agonitza. Fóra bo recuperar-les totes dues, ara que ja hem perdut del tot la confiança en els "bancs". Bon any.
Pel que es veu, el terme "molà" gaudeix també de vitalitat per les zones costaneres de les comarques de la Ribera i la Safor.
És curiós que la paraula desmunta un dels gran hits dels llibres de text de valencià, en parlar de banc (en aquest cas, de peixos) com a paraula polisèmica. Ja veus.
Interessant paraula a recuperar. Jo no la coneixia. Preguntaré per ací per la Marina a vore ...
Un salut!!
M'en recorde de mon pare. Va faltar un anys enrere però està present el meu cor i també als meus records, és a dir, al meu cap.
Anàvem a peixcar quan jo era un xiquet, i també de més major. peixcàvem sobre tot llisa, i de tant en tant "entava" el "dorao" un peix que sembla té mil noms, quan de sobte, la molà de llises botava fugint dels mossos del dorao.
Hi ha paraules que no es perdran, però, serà sols de moment.
Publica un comentari a l'entrada