diumenge, 11 de novembre de 2012

Arboç


Sí, la tardor és temps d’esclata-sangs, però també és temps d’arboços, d’alborços segons la variant formal valenciana, uns fruits deliciosos que podem trobar escampats arreu de la geografia mediterrània, bé siga en xicotets promontoris i tossals, bé siga en els parcs i passejos que tenim enfront de casa. Els arboços no agraden a tothom. Són dolços i també un poc àcids, de to vermellós quan són madurs, granulats i aspres, molt carnosos. Sol haver-hi detractors i entusiastes a parts iguals, no debades és un fruit delicat amb el qual un pot arribar a emborratxar-se si en menja massa. Diuen, per això, que l’arboç conté una certa quantitat d’etanol. D’altra banda, també és conegut com a cirera d’arboç. I és molt curiós comprovar la sorpresa del foraster quan sent que el fruit en qüestió és el madroño, justament el mateix que es menja l’ós que figura a l’escut de la Comunidad de Madrid. Paradigmàtic és, sens dubte, que alguns mai no l’hagen tastat, fins i tot que ignoren el que és. L’arboç, en qualsevol cas, és un fruit nostre i com a tal l’hem d’apreciar.

1 comentari:

Cris ha dit...

Ah!!! Doncs ara entenc per què la nostra filla va vomitar després de menjar-ne uns quants... anava pet!!!!
Encara que no va menjar tants... Potser es va marejar al cotxe...
En qualsevol cas, puc afegir una altra dada a aquesta entrada: la taca d'alborç no ix fàcilment de la roba.