Temps convulsos per a la pilota

Conclou una nova edició del Campionat Individual de Pilota Valenciana sense alteracions de l'ordre establert. Per una banda, Tonet IV continua el seu regnat incontestable en la modalitat de raspall. 25-5 contra Ivan. Per una altra, Puchol II prosegueix el seu camí triomfant en la modalitat de l'alt. 60-35 contra Pere Roc II. Quatre i sis títols, respectivament. L'un, el del Genovés, imbatible ara per ara, segur i convincent, digne fill del seu poble. L'altre, el de Vinalesa, fort com un bou, de vegades discutit sobre les lloses, però sempre victoriós. Sempre. Així que molt hauran de bregar els futurs aspirants al tron si el que pretenen és derrocar aquests bàrbars de la vaqueta tan consolidats i tan decidits a fer història. Perquè tots dos estan en plenitud. Colp a colp malgrat les adversitats que s'albiren en el món sovint canviant de la gestió i la pilota a nivell professional.

Uns temps convulsos, a tot açò. En part, perquè el joc no reviu: cap de les dos finals presentava el trinquet ple. I en part, sobretot, pels nous aires que arriben des dels despatxos i per la nova, -o vella!-, manera amb què alguns pretenen dirigir un joc ancestral en crisi permanent com a producte del progrés i la globalització imperants. Incertesa. Aquesta és la veritat. Incertesa. Perquè no sé jo si la pilota es pot permetre el luxe d'atendre, ara per ara, eixides de coet borratxo. No sé jo si està en condicions de tallar una tendència que, almenys, cobria l'expedient i atenia a raons, diguem-ne, d'urgència, si de cas, més adaptades a una realitat que sí, no diré que no, devia ser difícil per als jugadors, fins i tot miserable, però que era l'única possible. L'única. Cal tenir-ho clar, això. L'única. Malgrat el preu de les entrades per a les finals, al meu paréixer elevat i injustificat. Tot i que ara, com se sol dir, ja impossible de criticar. Destrucció total. Fundació castrada. Treball a llarg termini? Això per a què. El que importa, al capdavall, és l'ara i l'ací. Avui un 10% més de jornal i demà ja vorem. I qui vinga darrere, que reme. Sens dubte, una magnífica manera d'acabar amb qualsevol engruna de col·lectivitat i futur. I, sens dubte, també, una filosofia de treball molt lligada als designis de la política institucional recentment instaurada en aquestes terres tan proclius a renegar de la seua identitat. Però bé. Això és el que regirà la pilota professional en els pròxims anys. La bufa la gamba, de veres que sí. O el que és el mateix: problemes vingueu, que això ho pague jo! El de sempre!

Allí estarem, en qualsevol cas. Amagats, de tant en tant, en algun racó remot del trinquet, atenent la deriva mortuòria d'un joc que sempre estarà per damunt de les obscenitats que el ronden i que alenarà per bé que l'agonia l'ofegue i no el deixe respirar. Ni que siga de rebot o de carxot. Els uns colpejant la pilota, els altres escrivint sense parar i sense perdre de vista l'últim reducte de la nostra diginitat com a poble.

Cartell

Encara que forma part d’un simple cartell, cal fixar-se detingudament. Perquè ni és simple, ni es pot passar per alt. Fem-ne una anàlisi, per això. Pel que es veu, a Catalunya es jugava a pilota. I hi havia soldats que guardaven pilotes entre les seues pertinences. Però bé. Tot això és secundari, almenys per a mi. Perquè si hi ha una cosa que sobta de cartell és allò que sovint passa desapercebut, un detall en aparença intranscendent que, en els temps que corren, caldria valorar com correspon. I no, no es tracta de la pilota descosida i desfeta, res més lluny; ni dels participants en l’acte, tot gent de dilatada trajectòria en el camp de la pilota, tampoc; ni tan sols del títol del llibre, suggerent i sense pèls a la llengua. No. El que sobta és el suport institucional. Que sí, que es tracta de la Generalitat de Catalunya, cosa lògica i normal si es considera que l’acte tindrà lloc a Barcelona; o de la Universitat de València, que trobe que haurà finançat la publicació; o de l’editorial Això és com tot, impulsora del projecte... Però és que al cartell també apareix la imatge de la Generalitat Valenciana. I això, més que qualsevol altra cosa, és l’extraordinari. Perquè, sens dubte, prompte passarà a millor vida, com una mena de símbol del que fou i ja no serà durant els pròxims quatre anys, això en el millor dels casos. De fet, ens trobem davant d’un dels darrers cartells amb tal segell abans que les institucions valencianes caiguen, de manera incontestable, en mans de l’espanyolisme més recalcitrant i més lamentable, per no dir el més infame. Tal dit, tal fet. A picar pedra, per tant. O a escriure sense parar. No debades, també és cert que en la foscor i en la resistència és on millor es crea. I sense ningú a l’altre costat fent compliments hipòcrites i innecessaris. Directes i sense embuts. La broma se ha acabado, bramen. O no ha fet més que començar, es podria dir. Així que prenguen seient, agafen un bon paquet de borles i gaudisquen vostés de l’espectacle. Entreteniment assegurat.

Llums i ombres del Mundial de Pilota d'Alzira

Aquests dies s’ha celebrat a Alzira el Mundial de Pilota i, en general, doncs això, puc dir que ha estat tota una festa, una iniciativa gustosa dels estaments organitzadors i una aproximació dels veïns de la ciutat a aquest joc popular sovint incomprès i desatès. He estat prou atent al desenvolupament de les partides disputades, per això. I la veritat, m’ha agradat saber del funcionament d'algunes modalitats que desconeixia parcialment o per complet i que, sovint, m’han fet pensar que sí, que de vegades és possible i que la pilota té futur, ni que siga a nivell internacional i gràcies a uns jugadors tan diferents entre si com els de Països Baixos i Puerto Rico, per exemple. Espectacular el One Wall, per cert, com espectacular també el Joc Internacional, amb permís de les Llargues, per descomptat. Encantat, a més a més, de comprovar com aquestes modalitats són practicades arreu del món, des de Colòmbia i Equador fins a Itàlia i França, per citar només alguns dels països participants, que hi ha hagut més, de veres que sí: Xile, Paraguai, Bèlgica, Anglaterra, i un llarg etcètera. Això per no parlar d’Euskal Herria, és clar, de qui un servidor ha sentit enveja sana no només per les ganes de competir demostrades pels seus integrants, sinó per la sensació constant de veure-hi reflectit un sentiment de país que ací no existeix. Ni ganes, tampoc, que diria aquell. Es podria dir, fins i tot, que alguns s'han trobat estranys defensant la Comunitat, i no Espanya.

Però bé. Això és el que ve ara: les crítiques, altrament dit les visions allunyades dels triomfalismes derivats d’una cita que, una vegada més, demostra que els valencians passegem pel món malbaratant oportunitats d’or. El Mundial d’Alzira podria haver servit, de fet, per promocionar la pilota valenciana en tot el seu conjunt, per a donar-nos a conèixer no tan sols a Europa i al món, no, sinó a casa, sobretot. Però res, la veritat és que això no s’ha vist enlloc. Deixant de banda els horaris matinals i entre setmana, que no els he entès de cap de les maneres i tampoc he trobat ningú que m’ho explique, hom podria haver inclòs en el programa alguna partida extraordinària per algun trinquet de la comarca de la Ribera o de la Costera, bé fora del raspall o de l’escala i corda. Però no. No res. A penes una cerimònia inaugural en el trinquet d’Alzira que alguns dels participants en el Mundial, encara deuen preguntar-se per a què s’utilitza. I no només això. En l’apartat estrictament local, cal destacar certes disputes internes que, tot i que han passat desapercebudes per al públic en general, no es poden deixar de banda, com ara el fet mateix que el president de la Federació de Pilota Valenciana haja exercit també com a entrenador del combinat autòcton. Incomprensible, certament. Com incomprensible, també, ha estat l’absència d’un referent en el frontó valencià, l’almussafenc Lluís de la Vega, tot i que sobre el cas sempre es podrà dir que forma part de la normalitat a què aspira qualsevol esport, vull dir, la normalitat a què aspira un esport on aquestes coses, sovint, passen. Resultat, però, el pitjor possible, perquè si no convoques al millor en la modalitat autòctona, per a més inri, uns bascos semiprofessionals et poden guanyar, com així va passar. I punt.

Del que no puc parlar com si fora una polèmica normal, en canvi, és de l’ús gairebé generalitzat del castellà per part de l’organització, un aspecte que m’ha incomodat enormement i amb el qual he sentit vergonya aliena. I no, en aquest assumpte no cola l’argument de la internacionalització, a quin sant va a colar un argument tan mediocre! Perquè aquest és un tema que no admet discussió, almenys per a mi: la llengua es defèn o no és defèn, sense postures intermèdies. O t’ho creus o no, en definitiva! I, pel que es veu, hi ha gent en aquest món aparentment tan valencià que, en efecte, no s’ho creu. A qui corresponga, doncs. Perquè em dol, de veres que em dol. I ho havia de dir de la mateixa manera que dic algunes altres debilitats que ha manifestat la gent assistent a les partides: mancança de graderies en les modalitats de frontó i de llargues, absència d’algun establiment ambulant per a servir refrescos i menjar al públic assistent... I altres qüestions de menor importància que, d'alguna manera o altra, han embafat les virtuts d’una convocatòria mundial interessant i engrescadora. Fins a la pròxima, doncs. I enhorabona als vencedors, evidentment. Perquè això no ho havia dit encara: amunt el País Valencià!

Joies que no s'acaben: El verí del teatre, de Rodolf Sirera

Foto: Esclafit teatre

De tots els gèneres literaris existents, el teatre és el que menys rellevància té a la meua trajectòria. No diré que no m’agrada, perquè tampoc és això, però sí que és de veres que, en general em costa i de vegades, fins i tot, em resulta pesat. Supose que això es deu al fet que exigeix un nivell de concentració major o, jo què sé, potser és, també, que quan entres en una sala ja no pots abandonar-la com per exemple sí que pots fer amb una novel·la. Així les coses, tinc records funestos sobre obres de teatre en què el temps no avançava i en què tota l’escenografia se m’apareixia com un interminable compte enrere. A tall d’exemple, recorde una obra de Shakespeare que vaig veure en el Globe Theatre de Londres: The king Lear. I vosaltres direu: no et va agradar? Com pot ser, això? Doncs no, la veritat. No em va agradar. En primer lloc, perquè durava tres hores i mitja; en segon lloc, perquè la majoria dels assistents estàvem de peu; i en tercer lloc, perquè el meu anglés és de guarderia i malgrat haver-me llegit el llibre prèviament, no tenia, ni tinc, la capacitat de seguir una obra de tals característiques, tan culta i tan rematadament dirigida avui a un públic entès o, en tot cas, predisposat als aplaudiments i els víctors perquè sí, perquè toquen, o perquè, ves a saber, tot s’esdevé on s’esdevé, és a dir, a Londres i al Globe. Quasi res porta el diari.

En qualsevol cas, això és el que n’hi ha i, a fi d’evitar tals experiències, sempre hi haurà opcions intermèdies, com ara el teatre dirigit als estudiants. Que sí, que és molt més curt d’extensió, i que algú podria dir que no és res de l’altre món i que, en alguns casos, pot resultar infumable, però que al remat, sí, és clar que sí, ofereix espectacles certament atractius i que, a més, enganxen els adolescents, que no és poca cosa, la veritat. No descobriré ara, en aquest sentit, una obra com El verí del teatre, de Rodolf Sirera, però és que resulta que l’última versió de la companyia Esclafit teatre és espectacular, amb variacions magistrals sobre el guió original. Espectacular! I que conste que no ho dic jo, això, que també, sinó que ho diuen, sobretot, els alumnes, 17-18 anys, encantats després de la representació i convençuts que sí, que ara sí, que ara sí que es llegiran el llibre. Alerta! Perquè la jugada és bona. Tot, a més, dirigit amb una professionalitat absoluta i amb pocs elements sobre l’escenari, tan sols una butaca i un sofà d’època rococó, a banda d’una tauleta a mode de moble bar. Dos actors, només. Joan Nave en el paper de Marqués i Tomàs Mestre, que interpreta Gabriel de Beaumont. I ja amb tot preparat, doncs això: a gaudir. Allí tots ben clavats en el misteri de tot plegat, seguint amb atenció cada detall, cada paraula, cada gest. Final sorprenent. I amb tertúlia inclosa dels alumnes amb els actors al voltant del llenguatge teatral i la fina línia que separa la realitat de la ficció. Què més es pot demanar? Un detallet: si, a més a més, l’obra es representa al teatre el Raval de Gandia i això serveix per fer un passeig per la ciutat ducal i un recorregut posterior en autobús per les comarques centrals valencianes, crec que el cercle és perfecte. Així que tornarem. Per descomptat. Ni que siga per reiterar les gràcies a la gent valuosa que treballa incansable per la nostra literatura i fa una virtut del drama, del teatre, vull dir, o del gènere, més aviat, o de la incansable joia de viure, crear i fer feliç al públic més exigent i alhora, més complicat: l’adolescent.

Foto: Esclafit teatre

Muris veteri

Aquests dies de Nadal, com sol ser costum, he estat per Sagunt. L’antiga ciutat romana presenta un aspecte molt en sintonia amb els compassos de la modernitat i es desperta cada dia un poquet més ensopida com a conseqüència de l’avanç irrefrenable del progrés i la uniformitat. No és novetat. Si alguna cosa caracteritza el meu poble –o la meua ciutat!– és que sempre ha estat la primera a incorporar-se a les tendències més banals i més fàcils d’assumir per la societat, això sense considerar la seua inclinació a rebutjar, conscientment o inconscientment, una identitat que no es veu enlloc, bé perquè s’ha perdut, bé perquè molts, la gran majoria, l’han deixat perdre sense cap tipus de remordiment ni responsabilitat. Frivolitat al poder. Sense novetats dignes de ressenyar més enllà dels passejos esporàdics per un terme descosit i delmat fruit de la voracitat immobiliària i la depredació industrial. Bateries i plaques fotovoltaiques. Qüestió de prioritats. He percebut, d’altra banda, molta, moltíssima distància, entre el meu vagareig errant i la meua ciutat, si és que es pot dir tal cosa. I també entre en el meu pas dubitatiu i reflexiu i el seu, tan senzill com mancat d’esperit. Simple. I fàcil. I còmode. I excessivament distant entre allò que m’haguera agradat que fora i el que és en realitat: murs vells, envaïts pel silenci d’una personalitat descolorida i d’unes arrels marcides i colgades, amb batecs que ressonen llunyans i tan llunyans. Fantasmes desconeguts que ni parlen ni senten la riquesa lingüística menyspreada, teulades velles cobertes de liquen i abandonament. Sagunt és un cementeri vivent, sense ànima popular. Per això m’allunye o em recloc cada vegada que hi penetre. I per això em refugie a vora mar, allà on no em veu ningú. O en el camp, també en el camp, extensió efectiva d’aquest antic magatzem familiar que encara desprén vida i herència sentida i orgullosa. Perquè no hi tinc cap altra cosa a fer, certament. I si algú em saluda, jo simplement li corresponc com un autòmat. I ell em mira estranyat, com aquell que veu una ànima resistent de la memòria col·lectiva o un ésser atribolat que se sent estrany a casa pròpia. Un gran buit em posseeix més enllà del carrer de l’Olleria...

Potser la base de tot radica en aquell episodi que va fer cent anys d’història quan vaig nàixer jo i que ma mare em contava de tant en tant: la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya allà pels volts de 1874. Un episodi que si s’analitza en perspectiva, doncs sí, explica magníficament l’obcecació d’aquest veïnat a viure sempre d’acord amb l’aire que més venta. Venut, transformat, desarrelat. Sostenible, en diuen. Una simple extensió de València capital, o de la pell de brau, si més no. Submissió sense pal·liatius. I sense orgull. (Fragment de la novel·la Amanda. Perifèric edicions. 2021). Sagunt, element protagonista.

FRUITES I VERDURES ECOLÒGIQUES SAGUNT

Entre youtubers i influencers...

M’ho trobe gairebé a diari i no em cal eixir del barri. Sovint, ho tinc ben a tocar, i ho puc constatar des del mateix balcó de ma casa o en la llarguíssima vorera que recórrec cada dia per fer les rutines del dia, bé siga passejar amb els menuts, bé siga comprar, o bé siga anar a la pizzeria del carrer cada diumenge a la nit. Ahir, sense anar més lluny, que hi havia tres adolescents d’aquests que avui es diuen teenagers, amb tota la càrrega de mala llet que tal denominació implica. Tots tres allí, palplantats al mig de la voravia, ocupant tot el seu ample i disposats en triangle. I en això que vaig pensar: «ara s’apartaran». Però no, a quin sant! L’un, mòbil en mà, gravava els altres dos, dos xiques, que situades una enfront de l’altra, ni es van immutar davant el meu renec inevitable: «Caguendeu!». És clar, el vídeo que pretenien penjar, suposadament, a les seues xarxes socials era molt més important que l’educació, no debades consistia en què una posava la cara i l’altra li aventava un galtó amb totes les lletres. I no amb la mà oberta, no, que haguera estat el més adient tenint en compte el poc trellat de l’escena, sinó amb un d’aquests cartons que els establiments de menjar ràpid disposen per a les porcions de pizza. I com més tomaca, millor, no cal dir-ho. Perquè aquesta és l’altra: la porció de pizza hi era, evidentment, en el mencionat cartó, de manera que un tot de trossos de bacon, i d'olives, i de formatge, i de salsa barbacoa, i del que fora, desfilava samarreta avall de l’agredida davant la meua completa estupefacció. I com a toc final, la seua cara de subnormal. I que conste que no ho dic així amb la intenció de faltar, que bé, sí, un poc sí, sinó perquè no trobe cap altra manera de reflectir el surrealisme de tot plegat i el distanciament entre una generació com la meua i una altra com aquesta tan afectada pel conjunt d’idioteses predominants, avui, en el món virtual. Digueu-me desfasat, si voleu. Però no ho entenc, la veritat. No. Llarga vida a les visualitzacions del Youtube o als likes de Tiktok, pel que es veu... Modes que avancen de manera indefectible i que deixen enrere tots aquells que cresquérem pujats a una Derby Variant, llegint Astèrix i veient els partits del Barça de Johann Cruyff. Modes que denoten això, precisament, que els temps canvien. I que ja no res és el que era, evidentment. Què fan, per això, aquesta colla de joves o teenagers que, sovint, veig des del balcó de ma casa mentre pense en les diatribes del món actual. Què fan que es graven aprofitant la foscor i el silenci de la nit? Postures raperes? Versos prefabricats? Exercicis aeròbics en la farola de la plaça? No s’adonen que és dimarts i que les campanes de l’església anuncien la fi del dia? Tot açò és normal? En fi. Confós per la llau d’imatges i tendències tan separades d’aquell món que em representa, em colgue finalment al llit no sense abans deixar per escrit totes aquestes reflexions, ni que siga per la meua salut mental...