De
tots els gèneres literaris existents, el teatre és el que menys rellevància té
a la meua trajectòria. No diré que no m’agrada, perquè tampoc és això, però sí
que és de veres que, en general em costa i de vegades, fins i tot, em resulta
pesat. Supose que això es deu al fet que exigeix un nivell de concentració
major o, jo què sé, potser és, també, que quan entres en una sala ja no pots
abandonar-la com per exemple sí que pots fer amb una novel·la. Així les coses,
tinc records funestos sobre obres de teatre en què el temps no avançava i en
què tota l’escenografia se m’apareixia com un interminable compte enrere. A
tall d’exemple, recorde una obra de Shakespeare que vaig veure en el Globe
Theatre de Londres: The king Lear. I vosaltres direu: no et va agradar? Com
pot ser, això? Doncs no, la veritat. No em va agradar. En primer lloc, perquè
durava tres hores i mitja; en segon lloc, perquè la majoria dels assistents
estàvem de peu; i en tercer lloc, perquè el meu anglés és de guarderia i
malgrat haver-me llegit el llibre prèviament, no tenia, ni tinc, la capacitat de seguir una obra de tals característiques, tan culta i tan rematadament
dirigida avui a un públic entès o, en tot cas, predisposat als aplaudiments i
els víctors perquè sí, perquè toquen, o perquè, ves a saber, tot s’esdevé on
s’esdevé, és a dir, a Londres i al Globe. Quasi res porta el diari.
En
qualsevol cas, això és el que n’hi ha i, a fi d’evitar tals experiències,
sempre hi haurà opcions intermèdies, com ara el teatre dirigit als estudiants.
Que sí, que és molt més curt d’extensió, i que algú podria dir que no és res de
l’altre món i que, en alguns casos, pot resultar infumable, però que al remat,
sí, és clar que sí, ofereix espectacles certament atractius i que, a més,
enganxen els adolescents, que no és poca cosa, la veritat. No descobriré ara,
en aquest sentit, una obra com El verí del teatre, de Rodolf Sirera,
però és que resulta que l’última versió de la companyia Esclafit teatre és
espectacular, amb variacions magistrals sobre el guió original.
Espectacular! I que conste que no ho dic jo, això, que també, sinó que ho
diuen, sobretot, els alumnes, 17-18 anys, encantats després de la representació
i convençuts que sí, que ara sí, que ara sí que es llegiran el llibre. Alerta!
Perquè la jugada és bona. Tot, a més, dirigit amb una professionalitat absoluta i amb
pocs elements sobre l’escenari, tan sols una butaca i un sofà d’època rococó, a
banda d’una tauleta a mode de moble bar. Dos actors, només. Joan Nave en el
paper de Marqués i Tomàs Mestre, que interpreta Gabriel de Beaumont. I ja amb tot preparat,
doncs això: a gaudir. Allí tots ben clavats en el misteri de tot plegat,
seguint amb atenció cada detall, cada paraula, cada gest. Final sorprenent. I
amb tertúlia inclosa dels alumnes amb els actors al voltant del llenguatge teatral i la fina línia
que separa la realitat de la ficció. Què més es pot demanar? Un detallet: si, a més a
més, l’obra es representa al teatre el Raval de Gandia i això serveix per fer
un passeig per la ciutat ducal i un recorregut posterior en autobús per les
comarques centrals valencianes, crec que el cercle és perfecte. Així que
tornarem. Per descomptat. Ni que siga per reiterar les gràcies a la gent
valuosa que treballa incansable per la nostra literatura i fa una virtut del
drama, del teatre, vull dir, o del gènere, més aviat, o de la incansable joia
de viure, crear i fer feliç al públic més exigent i alhora, més complicat:
l’adolescent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada