Temps convulsos per a la pilota

Conclou una nova edició del Campionat Individual de Pilota Valenciana sense alteracions de l'ordre establert. Per una banda, Tonet IV continua el seu regnat incontestable en la modalitat de raspall. 25-5 contra Ivan. Per una altra, Puchol II prosegueix el seu camí triomfant en la modalitat de l'alt. 60-35 contra Pere Roc II. Quatre i sis títols, respectivament. L'un, el del Genovés, imbatible ara per ara, segur i convincent, digne fill del seu poble. L'altre, el de Vinalesa, fort com un bou, de vegades discutit sobre les lloses, però sempre victoriós. Sempre. Així que molt hauran de bregar els futurs aspirants al tron si el que pretenen és derrocar aquests bàrbars de la vaqueta tan consolidats i tan decidits a fer història. Perquè tots dos estan en plenitud. Colp a colp malgrat les adversitats que s'albiren en el món sovint canviant de la gestió i la pilota a nivell professional.

Uns temps convulsos, a tot açò. En part, perquè el joc no reviu: cap de les dos finals presentava el trinquet ple. I en part, sobretot, pels nous aires que arriben des dels despatxos i per la nova, -o vella!-, manera amb què alguns pretenen dirigir un joc ancestral en crisi permanent com a producte del progrés i la globalització imperants. Incertesa. Aquesta és la veritat. Incertesa. Perquè no sé jo si la pilota es pot permetre el luxe d'atendre, ara per ara, eixides de coet borratxo. No sé jo si està en condicions de tallar una tendència que, almenys, cobria l'expedient i atenia a raons, diguem-ne, d'urgència, si de cas, més adaptades a una realitat que sí, no diré que no, devia ser difícil per als jugadors, fins i tot miserable, però que era l'única possible. L'única. Cal tenir-ho clar, això. L'única. Malgrat el preu de les entrades per a les finals, al meu paréixer elevat i injustificat. Tot i que ara, com se sol dir, ja impossible de criticar. Destrucció total. Fundació castrada. Treball a llarg termini? Això per a què. El que importa, al capdavall, és l'ara i l'ací. Avui un 10% més de jornal i demà ja vorem. I qui vinga darrere, que reme. Sens dubte, una magnífica manera d'acabar amb qualsevol engruna de col·lectivitat i futur. I, sens dubte, també, una filosofia de treball molt lligada als designis de la política institucional recentment instaurada en aquestes terres tan proclius a renegar de la seua identitat. Però bé. Això és el que regirà la pilota professional en els pròxims anys. La bufa la gamba, de veres que sí. O el que és el mateix: problemes vingueu, que això ho pague jo! El de sempre!

Allí estarem, en qualsevol cas. Amagats, de tant en tant, en algun racó remot del trinquet, atenent la deriva mortuòria d'un joc que sempre estarà per damunt de les obscenitats que el ronden i que alenarà per bé que l'agonia l'ofegue i no el deixe respirar. Ni que siga de rebot o de carxot. Els uns colpejant la pilota, els altres escrivint sense parar i sense perdre de vista l'últim reducte de la nostra diginitat com a poble.