Aquests
dies de Nadal, com sol ser costum, he estat per Sagunt. L’antiga ciutat romana
presenta un aspecte molt en sintonia amb els compassos de la modernitat i es
desperta cada dia un poquet més ensopida com a conseqüència de l’avanç irrefrenable del
progrés i la uniformitat. No és novetat. Si alguna cosa caracteritza el meu
poble –o la meua ciutat!– és que sempre ha estat la primera a incorporar-se a
les tendències més banals i més fàcils d’assumir per la societat, això sense
considerar la seua inclinació a rebutjar, conscientment o inconscientment, una
identitat que no es veu enlloc, bé perquè s’ha perdut, bé perquè molts, la gran
majoria, l’han deixat perdre sense cap tipus de remordiment ni responsabilitat.
Frivolitat al poder. Sense novetats dignes de ressenyar més enllà dels passejos
esporàdics per un terme descosit i delmat fruit de la voracitat immobiliària i
la depredació industrial. Bateries i plaques fotovoltaiques. Qüestió de
prioritats. He percebut, d’altra banda, molta, moltíssima distància, entre el
meu vagareig errant i la meua ciutat, si és que es pot dir tal cosa. I també entre
en el meu pas dubitatiu i reflexiu i el seu, tan senzill com mancat d’esperit. Simple.
I fàcil. I còmode. I excessivament distant entre allò que m’haguera agradat que
fora i el que és en realitat: murs vells, envaïts pel silenci d’una
personalitat descolorida i d’unes arrels marcides i colgades, amb batecs que
ressonen llunyans i tan llunyans. Fantasmes desconeguts que ni parlen ni senten
la riquesa lingüística menyspreada, teulades velles cobertes de liquen i
abandonament. Sagunt és un cementeri vivent, sense ànima popular. Per això
m’allunye o em recloc cada vegada que hi penetre. I per això em refugie a vora
mar, allà on no em veu ningú. O en el camp, també en el camp, extensió efectiva
d’aquest antic magatzem familiar que encara desprén vida i herència sentida i
orgullosa. Perquè no hi tinc cap altra cosa a fer, certament. I si algú em
saluda, jo simplement li corresponc com un autòmat. I ell em mira estranyat,
com aquell que veu una ànima resistent de la memòria col·lectiva o un ésser
atribolat que se sent estrany a casa pròpia. Un gran buit em posseeix més enllà
del carrer de l’Olleria...
Potser la base de tot radica en aquell episodi que va fer cent anys d’història quan vaig nàixer jo i que ma mare em contava de tant en tant: la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya allà pels volts de 1874. Un episodi que si s’analitza en perspectiva, doncs sí, explica magníficament l’obcecació d’aquest veïnat a viure sempre d’acord amb l’aire que més venta. Venut, transformat, desarrelat. Sostenible, en diuen. Una simple extensió de València capital, o de la pell de brau, si més no. Submissió sense pal·liatius. I sense orgull. (Fragment de la novel·la Amanda. Perifèric edicions. 2021). Sagunt, element protagonista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada