dimecres, 28 de desembre del 2022

Muris veteri

Aquests dies de Nadal, com sol ser costum, he estat per Sagunt. L’antiga ciutat romana presenta un aspecte molt en sintonia amb els compassos de la modernitat i es desperta cada dia un poquet més ensopida com a conseqüència de l’avanç irrefrenable del progrés i la uniformitat. No és novetat. Si alguna cosa caracteritza el meu poble –o la meua ciutat!– és que sempre ha estat la primera a incorporar-se a les tendències més banals i més fàcils d’assumir per la societat, això sense considerar la seua inclinació a rebutjar, conscientment o inconscientment, una identitat que no es veu enlloc, bé perquè s’ha perdut, bé perquè molts, la gran majoria, l’han deixat perdre sense cap tipus de remordiment ni responsabilitat. Frivolitat al poder. Sense novetats dignes de ressenyar més enllà dels passejos esporàdics per un terme descosit i delmat fruit de la voracitat immobiliària i la depredació industrial. Bateries i plaques fotovoltaiques. Qüestió de prioritats. He percebut, d’altra banda, molta, moltíssima distància, entre el meu vagareig errant i la meua ciutat, si és que es pot dir tal cosa. I també entre en el meu pas dubitatiu i reflexiu i el seu, tan senzill com mancat d’esperit. Simple. I fàcil. I còmode. I excessivament distant entre allò que m’haguera agradat que fora i el que és en realitat: murs vells, envaïts pel silenci d’una personalitat descolorida i d’unes arrels marcides i colgades, amb batecs que ressonen llunyans i tan llunyans. Fantasmes desconeguts que ni parlen ni senten la riquesa lingüística menyspreada, teulades velles cobertes de liquen i abandonament. Sagunt és un cementeri vivent, sense ànima popular. Per això m’allunye o em recloc cada vegada que hi penetre. I per això em refugie a vora mar, allà on no em veu ningú. O en el camp, també en el camp, extensió efectiva d’aquest antic magatzem familiar que encara desprén vida i herència sentida i orgullosa. Perquè no hi tinc cap altra cosa a fer, certament. I si algú em saluda, jo simplement li corresponc com un autòmat. I ell em mira estranyat, com aquell que veu una ànima resistent de la memòria col·lectiva o un ésser atribolat que se sent estrany a casa pròpia. Un gran buit em posseeix més enllà del carrer de l’Olleria...

Potser la base de tot radica en aquell episodi que va fer cent anys d’història quan vaig nàixer jo i que ma mare em contava de tant en tant: la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya allà pels volts de 1874. Un episodi que si s’analitza en perspectiva, doncs sí, explica magníficament l’obcecació d’aquest veïnat a viure sempre d’acord amb l’aire que més venta. Venut, transformat, desarrelat. Sostenible, en diuen. Una simple extensió de València capital, o de la pell de brau, si més no. Submissió sense pal·liatius. I sense orgull. (Fragment de la novel·la Amanda. Perifèric edicions. 2021). Sagunt, element protagonista.















FRUITES I VERDURES ECOLÒGIQUES SAGUNT