Cartell

Encara que forma part d’un simple cartell, cal fixar-se detingudament. Perquè ni és simple, ni es pot passar per alt. Fem-ne una anàlisi, per això. Pel que es veu, a Catalunya es jugava a pilota. I hi havia soldats que guardaven pilotes entre les seues pertinences. Però bé. Tot això és secundari, almenys per a mi. Perquè si hi ha una cosa que sobta de cartell és allò que sovint passa desapercebut, un detall en aparença intranscendent que, en els temps que corren, caldria valorar com correspon. I no, no es tracta de la pilota descosida i desfeta, res més lluny; ni dels participants en l’acte, tot gent de dilatada trajectòria en el camp de la pilota, tampoc; ni tan sols del títol del llibre, suggerent i sense pèls a la llengua. No. El que sobta és el suport institucional. Que sí, que es tracta de la Generalitat de Catalunya, cosa lògica i normal si es considera que l’acte tindrà lloc a Barcelona; o de la Universitat de València, que trobe que haurà finançat la publicació; o de l’editorial Això és com tot, impulsora del projecte... Però és que al cartell també apareix la imatge de la Generalitat Valenciana. I això, més que qualsevol altra cosa, és l’extraordinari. Perquè, sens dubte, prompte passarà a millor vida, com una mena de símbol del que fou i ja no serà durant els pròxims quatre anys, això en el millor dels casos. De fet, ens trobem davant d’un dels darrers cartells amb tal segell abans que les institucions valencianes caiguen, de manera incontestable, en mans de l’espanyolisme més recalcitrant i més lamentable, per no dir el més infame. Tal dit, tal fet. A picar pedra, per tant. O a escriure sense parar. No debades, també és cert que en la foscor i en la resistència és on millor es crea. I sense ningú a l’altre costat fent compliments hipòcrites i innecessaris. Directes i sense embuts. La broma se ha acabado, bramen. O no ha fet més que començar, es podria dir. Així que prenguen seient, agafen un bon paquet de borles i gaudisquen vostés de l’espectacle. Entreteniment assegurat.