Llums i ombres del Mundial de Pilota d'Alzira

Aquests dies s’ha celebrat a Alzira el Mundial de Pilota i, en general, doncs això, puc dir que ha estat tota una festa, una iniciativa gustosa dels estaments organitzadors i una aproximació dels veïns de la ciutat a aquest joc popular sovint incomprès i desatès. He estat prou atent al desenvolupament de les partides disputades, per això. I la veritat, m’ha agradat saber del funcionament d'algunes modalitats que desconeixia parcialment o per complet i que, sovint, m’han fet pensar que sí, que de vegades és possible i que la pilota té futur, ni que siga a nivell internacional i gràcies a uns jugadors tan diferents entre si com els de Països Baixos i Puerto Rico, per exemple. Espectacular el One Wall, per cert, com espectacular també el Joc Internacional, amb permís de les Llargues, per descomptat. Encantat, a més a més, de comprovar com aquestes modalitats són practicades arreu del món, des de Colòmbia i Equador fins a Itàlia i França, per citar només alguns dels països participants, que hi ha hagut més, de veres que sí: Xile, Paraguai, Bèlgica, Anglaterra, i un llarg etcètera. Això per no parlar d’Euskal Herria, és clar, de qui un servidor ha sentit enveja sana no només per les ganes de competir demostrades pels seus integrants, sinó per la sensació constant de veure-hi reflectit un sentiment de país que ací no existeix. Ni ganes, tampoc, que diria aquell. Es podria dir, fins i tot, que alguns s'han trobat estranys defensant la Comunitat, i no Espanya.

Però bé. Això és el que ve ara: les crítiques, altrament dit les visions allunyades dels triomfalismes derivats d’una cita que, una vegada més, demostra que els valencians passegem pel món malbaratant oportunitats d’or. El Mundial d’Alzira podria haver servit, de fet, per promocionar la pilota valenciana en tot el seu conjunt, per a donar-nos a conèixer no tan sols a Europa i al món, no, sinó a casa, sobretot. Però res, la veritat és que això no s’ha vist enlloc. Deixant de banda els horaris matinals i entre setmana, que no els he entès de cap de les maneres i tampoc he trobat ningú que m’ho explique, hom podria haver inclòs en el programa alguna partida extraordinària per algun trinquet de la comarca de la Ribera o de la Costera, bé fora del raspall o de l’escala i corda. Però no. No res. A penes una cerimònia inaugural en el trinquet d’Alzira que alguns dels participants en el Mundial, encara deuen preguntar-se per a què s’utilitza. I no només això. En l’apartat estrictament local, cal destacar certes disputes internes que, tot i que han passat desapercebudes per al públic en general, no es poden deixar de banda, com ara el fet mateix que el president de la Federació de Pilota Valenciana haja exercit també com a entrenador del combinat autòcton. Incomprensible, certament. Com incomprensible, també, ha estat l’absència d’un referent en el frontó valencià, l’almussafenc Lluís de la Vega, tot i que sobre el cas sempre es podrà dir que forma part de la normalitat a què aspira qualsevol esport, vull dir, la normalitat a què aspira un esport on aquestes coses, sovint, passen. Resultat, però, el pitjor possible, perquè si no convoques al millor en la modalitat autòctona, per a més inri, uns bascos semiprofessionals et poden guanyar, com així va passar. I punt.

Del que no puc parlar com si fora una polèmica normal, en canvi, és de l’ús gairebé generalitzat del castellà per part de l’organització, un aspecte que m’ha incomodat enormement i amb el qual he sentit vergonya aliena. I no, en aquest assumpte no cola l’argument de la internacionalització, a quin sant va a colar un argument tan mediocre! Perquè aquest és un tema que no admet discussió, almenys per a mi: la llengua es defèn o no és defèn, sense postures intermèdies. O t’ho creus o no, en definitiva! I, pel que es veu, hi ha gent en aquest món aparentment tan valencià que, en efecte, no s’ho creu. A qui corresponga, doncs. Perquè em dol, de veres que em dol. I ho havia de dir de la mateixa manera que dic algunes altres debilitats que ha manifestat la gent assistent a les partides: mancança de graderies en les modalitats de frontó i de llargues, absència d’algun establiment ambulant per a servir refrescos i menjar al públic assistent... I altres qüestions de menor importància que, d'alguna manera o altra, han embafat les virtuts d’una convocatòria mundial interessant i engrescadora. Fins a la pròxima, doncs. I enhorabona als vencedors, evidentment. Perquè això no ho havia dit encara: amunt el País Valencià!