Coronavirus. Capítol 8: 'Sessió de perruqueria'

I amb els fills, què fem amb els fills durant aquest aïllament? Què fem? Vinga, valents. Què fem?   

Contesteu, si teniu collons! Perquè això d’aplaudir cada dia a les vuit de les vesprada està molt bé, i ens fa molt feliços, i ens ompli de goig i satisfacció, però no sé si algú s’ha parat a pensar que només són cinc minuts, cinc miserables minuts. I això en el millor dels casos, perquè a ma casa ja són trenta segons. I a banda, ja no sabem a qui aplaudim! Però bé, tornant al tema, la resta del dia, què? Què? Perquè si la ment no em falla, que crec que no, són vint-i-quatre hores, vint-i-quatre, ni una més ni menys. I això és molt de temps com per tenir-los de cara a la pantalleta d’una tablet o d’un mòbil, sens dubte. I molt de temps, també, si del que es tracta és d’evitar que no se’ns convertisquen en criatures somnàmbules o en receptors de senyals interestel·lars. Així que quina és la solució. Quina? Perquè nosaltres, almenys, la meua dona i jo, bàsicament, ja hem fet tot el que se suposa que calia fer: planificació setmanal, manualitats, exercici físic... Aprofitem, doncs, el protocol diari dels aplaudiments i ens tirem per la finestra? Fem això? En fi. No hi ha respostes fermes de cap autoritat davant una pregunta tan transcendental per als pares normals i corrents d’aquest país de pandereta colonitzat per un virus invisible. No n’hi ha. I com que tampoc és d’esperar que al llarg d’aquest confinament, algú amb capacitat d’empatia i que vaja més enllà de donar deures d’escola, ens la done, la resposta, doncs jo, avui, com a pare, he tirat pel dret i me l’he jugat. Del tot. Perquè la situació no tenia volta de fulla. Sí o sí. Sessió de perruqueria, i de manicura, i de pedicura, i de massatge. I per si fora poc, jo mateix també com a ajudant d’un saló de bellesa improvisat on, fins i tot, he planxat el cabell a la meua filla, amb un somriure diabòlic dibuixat als llavis, i que m’ha mantingut enclaustrat en el bany i a la seua total disposició fins que he pogut escapar-me'n i tornar ací, a aquest benvingut espai de recolliment interior que s’anomena costumari i que em salva cada dia de caure en les tenebres més profundes de la infame quarantena que ens sotmet. Perquè ni jo mateix m’ho crec. Perquè mentre teclege aquestes línies, em veig les ungles pintades de verd, i de blau, i de roig. I perquè mentre moc els braços, i el cap, i els ulls, simplement els ulls, per moure la

cadira on m’assec o per veure millor la pantalla on reflectisc tots aquests pensaments em venen blafades de perfum. I no d’un perfum qualsevol, no, a quin sant! Perfum de Spider-man! I de Ventafocs! I de Peppa Pig! Tot combinat amb aquesta aromàtica fragància d’esmalts i de cosmètics Margaret Astor que m’acompanyarà durant tota la nit i que dificultarà el meu son una altra vegada més! Una altra vegada més!!!! Així que ja n'hi ha prou. Em guarde el que em queda de vergonya a fi de no mostrar-vos les fotos que m'han tret de tan memorable sessió de perruqueria. Perquè, al cap i a la fi, encara que no ho parega, alguns tenim una reputació i volem continuar sent persones creïbles quan s’acabe tot açò. Que s’acabarà, per descomptat. I que tot anirà bé, com m’han dit les meues criatures, agraïdes, quan s’han cansat de jugar amb les cremes, els potatges, els batedors, les colònies; i amb mi, és clar. Històric! Com històriques seran també les coses extraordinàries que farem durant aquesta quarantena a fi de mantenir-nos vius, actius i en harmonia familiar...