dimecres, 25 de març de 2020

Coronavirus. Capítol 11: 'Dia trist'


I jugant, jugant, resulta que fa quatre dies que plou sense parar. I que la cosa es complica, i que el sol no ix, i que fa fred, i que el marge de maniobra és angoixant, i molt trist, i molt de tot. Un mal dia, avui. Sens dubte. Dels pitjors fins el moment. En condicions normals, no hi estaria ací, ara mateix, escrivint. Estaria en el meu poble, amb els meus, abraçant els familiars, o rebent el dol, o simplement plorant. Però això no es pot fer, ara. És inviable. No durant aquest aïllament. No fins que no passe tot açò. Normes estrictes. Prohibit. Prohibidíssim. Del tot. En conseqüència, em trobe a casa, ens trobem a casa. Sol. I sols. I la pluja cau. I, com jo, el cel plora intermitentment. En qualsevol altra circumstància, els mitjans ens parlarien de l’oratge que fa i ens bombardejarien amb alertes grogues, o taronges, o roges. I ens advertirien de la perillositat d’aquest temporal de llevant, d’aquesta DANA, que és com li diuen ara; i dirien allò del tancament dels ports marítims i ens informarien de les quantitats de pluja acumulades en totes i cadascuna de les poblacions d’aquest raconet del país. Però tampoc. De res no se’n parla aquests dies que no siga del maleït ‘queda’t a casa’. De no res que no siga aquesta etiqueta odiosa que avui m'esguita a la cara i m'obliga a tenir els sentiments sota zero, reclosos i reprimits, en companyia d'aquesta pluja tan trista. Una pluja necessària, en qualsevol cas, necessària per a sanejar el maltractat camp valencià. O això, almenys, és el que se m’ocorre de dir ara mateix, després de buidar el pluviòmetre que tinc situat al balcó. Veges tu. Un pluviòmetre. Quin consol. Però la remor persisteix. Perquè avui, en efecte, el dia és molt trist. I jo hauria d’haver-me’n anat al meu poble, amb els meus. Allí a acomiadar-te, a acomiadar-vos als dos, de fet, perquè el destí ha volgut que se n'aneu junts. Germans. I així ens haguérem vist per última vegada, fins a completar el ritual més sagrat i més dolorós de la cultura mediterrània. La mort. Abraçant, besant, plorant, estimant. La missa, el condol, els xiprers, les últimes paraules... Mai oblidaré la nit del 24 de març. Mai. Ni, evidentment, tampoc els anys d’afectes i tendreses que passaren abans del desenllaç final. En glòria estigues, com se sol dir. I espera’m, per favor. Jo estaré allí quan ens deixen eixir. I aleshores et diré tot el que no et vaig poder dir tal dia com avui. Perquè tu, tia meua, et mereixies un altre comiat. No aquest. No açò. No aquesta putada. Fins prompte, doncs. I que la terra et siga lleu...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...