Coronavirus. Capítol 10: 'La neteja'

Avui he netejat casa, millor dit, he depurat casa. I he disfrutat, això sobretot, disfrutat. I ho dic així, en l’opció castellanitzada avalada, ai, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: disfrutat. Perquè si n’haguera dit ‘gaudit’ haguera sonat massa fi i, potser, no s’haguera captat en tota la seua plenitud el que he sentit en aquest desé dia de confinament que ha estat això, precisament: un pur plaer, la quinta essència de la pulcritud en una llar. Què veuen els meus ulls? Un cartró? Al fem! Què veuen per allí? Peces soltes d’alguna manualitat? Al fem, també! Xorradetes màximes disperses a tort i a dret? Al fem, al fem, al fem... Sense pensar-s'ho ni un moment. Perquè pensar en aquestes circumstàncies, és perillós. Molt perillós. Ja ho crec que ho és. Remordiments, records, nostàlgies... Vinga, va! Tot això no val per a res! Oh!, aquells vells papers inservibles acumulats sense sentit al llarg del temps. Oh!, aquests tendres borrissols de pols mig atacats en les prestatgeries a caramull de llibres, i d’inutilitats diverses, i de joguets. Sí, de joguets. Moltíssims joguets. Innumerables joguets. Objectes de dubtosa rendibilitat i fets de plàstic en la seua majoria, aglomerats a casa sense límit ni cap consideració per l’ordre i l’harmonia familiar; una gran demostració del compassar del temps, i de l’evolució d’una parella, i del seu èxit matrimonial, i del seu projecte a llarg a termini antany joiós i ara transformat en un magatzem d’andròmines, vulgars i puerils andròmines... Fora poesia! Fora! Tot al fem! Avui, en efecte, he disfrutat en desmesura. I el millor de tot, és que no he acabat de fer-ho, és a dir, aquesta depuració només ha estat el començament, com si formara part del destí que m’esperava des que el coronavirus vingué a establir-se in aeternum en aquestes latituds mediterrànies. Perquè sí, la pandèmia ens deslliurarà durant un temps dels gasos d’efecte hivernacle que contaminen el planeta, però també farà possible que allò que era inviable a penes fa quinze dies, ara siga una necessitat vital. I multiorgàsmica. I qualsevol altra barbaritat. En breu, tinc la intenció no només de dignificar la casa, ma casa, sinó també la sana intenció d’esborrar qualsevol rastre de partícula inservible. Que hi aparega davant de mi, doncs, que hi aparega si s’atreveix. Perquè ací estaré, granera en mà, drap humit, paperera, poal, lleixiu... No sé si el virus que ens assetja acabarà amb nosaltres, no ho sé, no soc cap oracle, però el que sí sé és que ens convertirà en monstres de la neteja. I alerta que ja he posat l’ull en la vaporetto, aquest gran invent mai utilitzat per mi, però que em crida cada vegada que òbric l’armari i el veig allí, ben quiet però ben relluent, com si sentira una poderosa atracció per aquell que no li ha fet ni puto cas en deu anys. Tranquil·litza’t, que tot hi arribarà, li dic. Projectes i més projectes de depuració i extermini que sorgeixen mentre els meus ulls s’entrecreuen amb tot allò que sobra per la casa. I com a conclusió, una sentència lapidària: des que vaig tenir fills, i des que començaren a créixer, i a reclamar, i a considerar qualsevol ximpleria com un fragment imprescindible de la seua vida, que duia esperant aquest moment. Un moment que no acabarà, insistisc. Que continuarà a ritme de quarantena. I que causarà en mi horribles i terrorífiques mutacions impensables abans de l'aïllament. Acabaré parlant castellà, ho sé. I continue la neteja entonant dale que dale y dame veneno, bonita, dame veneno!