Coronavirus. Capítol 6: 'Aigua clara'

Doncs no, amb el títol que encapçala aquest episodi no em referisc a l’aigua del riu Xúquer, que evidentment baixa més neta aquest dies al seu pas per Alzira, en ple cor de la Ribera. No. Amb el títol ‘Aigua Clara’ em referisc a la cooperativa de llauradors i consumidors situada al poble d’Alberic,  que rep aquest nom i que avui m’ha brindat l’oportunitat d’eixir de casa per primera vegada en cinc dies tot i que siga en cotxe i amb cautela, no debades he circulat lent i un poc temerós de trobar-me amb la Guàrdia Civil, la policia, o algun veí convertit en ésser radioactiu. Una experiència esborronadora, certament, però deixem-la córrer, per favor. Deixem-la córrer. I anem al que importa. El cas és que avui he eixit de casa per a fer quelcom diferent a abocar el fem, que és un ritual gelosament planificat a casa i pel qual hi ha galtades -metafòriques- entre la meua dona i jo. Coses del confinament... Abans d’arribar a Alberic, he passat per Benimuslem, un poble convertit en travessia però que està envoltat de natura i cultius fruiters per tot arreu del seu terme municipal: bancals de tarongers, caquiers que broten amb les seues fulles verd clorofil·la; albercoquers i, de tant en tant, també alguns bresquillers, amb la seua flor rosa i passional que resulta tot un goig per als sentits. Al seu costat, el riu, que voreja els caminals i se sent ara més fort que mai... Poesia enmig del desert, en definitiva. I a la fi, la botiga, Aigua Clara, on he pogut parlar directament amb algú diferent a la meua dona i els meus fills, cosa que he notat, ja ho crec que he notat, malgrat el tema de conversa, que ha estat, doncs això, el que tots esteu pensant. Sí, això, justament això. Molt bé! Entretant, una volteta per la cooperativa, que tampoc és molt gran, un baix modest però amb tot allò necessari per a no passar fam, ni pena, ni res de res durant aquesta quarantena. I a carregar! Fruites: peres, pomes, plàtans, kiwis... I verdures: creïlles, naps, xirivies, tomaques. I olives partides. I faves, hi havia faves. I carxofes! I, altrament, un vinet de primera categoria que encetaré aquesta nit per tal d’assaborir els plaers d’aquesta terra. -Ben bo que és eixe vi, m’ha dit Anna, sempre disposada a informar de la qualitat dels productes que ven. I mentrestant, Xelo m’atenia i m’omplia les caixes d’allò que li demanava, atenta, com sol ser habitual en ella. Avui, tanmateix, Xelo portava una mascareta que m’ha resultat molt trista, però què en farem. Això no li impedia transmetre la seua gentilesa, que s’agraeix, la veritat, en aquests moments tan estranys per a totes i tots. De sobte, hi ha entrat una clienta, una. I després una altra. Poqueta gent, però fidel. Sempre fidel. Perquè aquesta és l’altra. No he hagut de fer cap cua. Cap ni una. Mai en faig, d’altra banda, en aquesta botiga. I si he estat més temps del normal, és perquè ho necessitava i perquè volia allargar el moment abans d’anar-me’n i dirigir-me a la carnisseria del meu barri, on tampoc hi havia ningú. Només jo. Només l’ama, que m’ha atés com sempre, sense presses. I ja de tornada,

he vist la cua que hi havia al Mercadona situat al costat de casa. I sí, no he pogut evitar pensar-ho. Encara ens passa poc! Carregats de bosses a caramull de llandes, i de brous, i de paper higiènic, allí estaven tots, protegits amb mascaretes i guants. Cua infernal. Una cua llarga com una processó. Però a mi tant em feia, això. Jo ja havia fet el que havia de fer. Perquè, com se sol dir, ací cadascú fa el que sap. I el que li dicta la consciència. I el que li toca fer a fi de passar aquest tràngol de la manera més sensata i humana possible. Amb sentit comú. Comprant i consumint productes de proximitat, airejats. De qualitat. I tractats amb tendresa. I tot...