M’arriba en exclusiva mundial, durant
aquests dies de quarantena, l’enllaç on descarregar-me el disc recopilatori
d’un amic il·lustre i poc reconegut per la crítica musical que es presenta sota
el títol de REPOM. Així, a seques. Un títol molt en consonància amb aquesta
època de reclusió espiritual que ens ha tocat de viure i que ens impedeix
celebrar com correspon la bona nova de l’amic en qüestió, que no és altre que
l'artista de reconegut prestigi internacional Toni de l’Hostal, riberenc
insigne. Però insigne o no, ja era hora! Un disc que els fans, o jo
almenys, portàvem anys esperant. Tants, que aquesta entrada la podia haver
escrit fa temps, molt de temps, fins i tot abans que les autoritats ens enclaustraren
a casa sense marge de maniobra possible. O sí. Jo què sé. Què importa això? El
cas és que jo a Toni de l’Hostal el conec des de fa encara més temps, des de l’any
2010, poc més o menys, quan el vaig veure per primera vegada menjant-se una
clòtxina farcida de beixamel en el castell de Cullera, sota el cel
mediterrani de juliol que embriaga els madrilenys i els
arrela a aquesta terra haga frío o haga sol, con virus o sin virus. –Com va xicon? Pos ja veus... La
pilota, bé? Això em va dir aquell dia. O alguna cosa per l’estil. I a partir
d’ací, sempre li vaig fer, jo, la mateixa pregunta: -Quan trauràs el disc? Però
res. Han hagut de passar anys i moltes partides de trinquet per a assistir a la
premier d’una peça de col·leccionista
amb aspecte de taronja navelina i pixada per complet, de repom si més no. I per
Verkami, no us penseu. Per Verkami! Ai, aquells dies en què tots dos fèiem de
reporters per al digital, avui defenestrat, de Pilotaviu. Ai, aquells concerts en viu en trinquets atapeïts d’homes rudes i estranyats per l’aspecte
estrafolari d’aquest personatge popular. Ai, aquells grans hits censurats per
la parròquia valencianista benestant i políticament imbuïda pels aires de
moderació i extrema religiositat. Ai, dic. Ai, ai, ai. Però a la xarxa, al youtube i a tort i a dret de l'espai virtual està tot
penjat. Tot excepte aquest disc que es distribuirà, supose, als cent trenta-set mecenes que han abocat el pot per a fer-ho possible quan passe tot aquest despropòsit del
coronavirus. Amb unes cançons que s’allunyen de l’estil unplugged que
caracteritza l’autor, retocades, això sí, arranjades per Metrònom, amb tocs rockanrolers. I evidentment amb el
regust eroticoburlesc que tant enfervoreix les masses d’aquest autèntic outsider del País Valencià. Hi són alguns clàssics, temes propis de l’autor com Els pililotaris,
Mamelles i culs, Les taronges, Juant juant, Esmolaor... I,
evidentment, en falten alguns altres. Cert. Però ves tu a saber perquè no hi
són. Misteri. Drets d’autoria, m’imagine. Tot i que els camins que condueixen,
sovint, a Toni de l’Hostal són inescrutables. Tant per a bé com per a mal. Al
cap i a la fi, els genis tenen butlla per a fer els que els done la puta gana.
I avant les atxes! Una música que no deixarà indiferent a ningú i, en
definitiva, una música ideal per a uns temps de confinament en què qualsevol
ajuda és poca per distraure’s, riure’s i pensar en l’alegria que envairà les
platges aquest estiu.
 |
| Oh! aquells anys en què féiem de reporters per a Pîlotaviu |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada