Coronavirus. Capítol 4: 'Malsons'

Potser és el confinament, potser és que estic immers en una estranya barreja de productivitat literària i criança interminable, però el cas és que avui he tingut malsons, molts malsons. I, tot seguit, en despertar, un mal de cap terrible localitzat a les temples. A més a més, una desagradable sensació de reviure quelcom inevitable: tot el dia per davant. Paracetamol en vena. Evidentment, els meus malsons han girat al voltant del coronavirus dels collons, que m’afectava de ple, és clar, totalment contagiat, febril, i jo que sé quantes burrades més. He somiat també en el personatge del còmic Astèrix a Itàlia, aquell de la quadriga sobre el que reflexionava ahir; i en un article que havia escrit un infectat pel virus que m’ha rondat al llarg de tota la nit, un article, per cert, que no compartiré ací a fi d’evitar que cap de vosaltres no puga dormir tampoc aquesta nit. No, no és necessari. Per a què? Deuria limitar, per això, l’accés a la informació avassalladora que ens sotmet i ens bombardeja cada dia, siga certa o incerta; a les notícies morboses i no tan morboses, a les columnes d’opinió, als àudios, als whatsapps infames. Per salut. Perquè tot plegat, em sembla una autèntica muntanya de merda. Així de clar. En certs moments del dia, de fet, m’entren ganes d’apagar el mòbil, o de llançar-lo per la finestra. O de llançar-me jo! A hores d’ara, tanmateix, només desitge centrar-me en allò que escric, que també em fa somiar, per cert. I no malsomiar. Perquè algun dia s’acomplirà el projecte que tinc entre mans, algun dia... Pel que fa a les lectures, el llibre que reposa en la meua tauleta de nit és el clàssic de moda, La pesta, d’Albert Camus. I, d'altra banda, les pel·lícules que em venen de gust recomanar i revisitar no són comedietes amables i facilones, precisament, sinó tot el contrari, totes relacionades amb la bogeria i els malsons: La resplendor, Lost in translation... De tant en tant, isc al balcó, jugue amb els menuts, menge alguna cosa, xarre amb la meua dona, isc a abocar el fem com si es tractara d’una necessita vital que turmenta la meua existència. I tinc malsons. Una puta merda. Però això deu ser la quarantena, en definitiva, dies bons i dies no tan bons. Seguim...