diumenge, 6 de juliol de 2014

TRAGICOMÈDIA A SECUNDÀRIA, Mateu Lluís Vives (Voliana Edicions)

Vaja per davant que Tragicomèdia a secundària és un llibre necessari, obligatòriament aspre, definitori de la merda de país que tenim els valencians i de la merda de sistema educatiu que patim els docents, sobretot aquells que ens creiem allò de l’escola pública i l’ensenyament en valencià. A més a més, és un llibre que es devora en un parell de dies, àcid, crític, un pèl irònic, amb traces d’escampar-se entre els lectors com una taca d’oli, molt gustós de llegir i, per a més inri, signat amb pseudònim. Morbositat assegurada. Un èxit comercialment parlant. Tanmateix, insuficient, almenys per a mi. Perquè en alguns passatges m’ha resultat massa blanc, si de cas també massa versemblant, necessitat de més humor i, sobretot, de més subtilesa, arma indiscutible, al meu paréixer, per a accedir al paradís de la contundència, a l’humor negre, directe a les consciències que pretén esbatussar el tal Mateu Lluís Vives, nom fictici amb molt de ganxo sota el qual s’amaga una ment preclara farta de tanta hipocresia social i tanta banalitat acadèmica i institucional. Alguns dels qui l’haureu llegit, fins i tot el mateix autor, podríeu dir ara mateix: però què diu este tio? I amb tota la raó. Però és que, arribat aquest punt, he de confessar-ho: no ho he pogut evitar. Durant tota la lectura em venien al cap imatges, girs lingüístics i seqüències senceres que em remetien al llibre que jo mateix vaig escriure i publicar ara fa dos anys, Camins al sud (Ed. Germania, 2012). No vull dir amb això que aquest en siga una còpia, res més lluny de la meua intenció, ni de bon tros. De fet, el context i les circumstàncies són diferents, res a veure l’un amb l’altre. Com també el punt de vista de qui escriu. A Tragicomèdia a secundària, aquell qui narra és un mestre cremat, a la vora de la jubilació, un mestre descregut i amb ganes de vomitar-ho tot. En canvi, a Camins al sud es tracta d’un professor jove, interí, amb tot un camí per davant, situat en el punt iniciàtic on es bategen a foc i flama la gran majoria dels professors de valencià, la comarca innombrable, el sud de més al sud, el territori de l’exempció. Les comparacions, malgrat tot, són odioses. I ho confesse de nou: no he pogut evitar-les. Supose que per això m’ha quedat un cert regust de decepció quan he acabat de llegir el llibre. Massa expectatives, en definitiva, per a acabar arribant al mateix lloc de sempre, això és que el País Valencià no s’arreglarà mentre no comencen a rodar caps, en el sentit figurat, clar, no penseu malament. Merda de país que ens obliga a escriure llibres com aquests, senyals indiscutibles de la nostra feblesa com a poble i que compten amb passatges memorables però sobrants si fórem persones normals, amb capacitat d'estimar i creure en el futur. Aquest n'és un exemple, triat per la sintonia evident amb el que s’exposa en aquest costumari: Els amos de l’univers tenen també el poder de convertir-nos en depredadors ferotges dels recursos naturals: muntanyes, platges, vegetació... Damunt, en un cinisme que els regolfa per les orelles, ens diuen que això és el progrés. El seu enriquiment personal, és!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo també me'l vaig llegir en res. A vore si quedem i comentem.
L.

Alex Albert ha dit...

Algú sap tots els personatges i com son?? Urgent x a treball grachie