dimecres, 19 de novembre de 2014

L'exemple d'Àlvaro

Foto: Frediesport
Hi ha una sentència sociolingüística referida a la llengua catalana parlada en aquesta part de la Mediterrània que sempre m’ha cridat l’atenció: al País Valencià no hi ha diglòssia* ni bilingüisme, el que hi ha és un procés claríssim de substitució lingüística del valencià pel castellà que tan sols admet dos camins, o deixar-lo acabar o revertir-lo mitjançant polítiques serioses de foment i normalització. Doncs bé. Paral·lelament, els valencians tenim un esport que ens identifica, que és la pilota, un joc d’arrels populars que guarda moltes similituds amb el procés lingüístic descrit un pèl més amunt i que ha estat notícia les últimes setmanes per la retirada del millor jugador professional dels darrers vint anys: Àlvaro de Faura (Camp de Morvedre). I és que quan un número u se’n va, cal fer-se de bell nou una sèrie de preguntes relacionades amb un esport que com la llengua, també pateix un retrocés clar i dur, molt dur, tocat de mort diria jo. Cap on va aquest esport? Té viabilitat? Existeix interés per redreçar-lo i dignificar-lo més enllà del folklore i la banalitat institucionals? Què fem, el deixem com està ara, això és marginat i abandonat, o el fomentem? És clar que a la pilota, com a la llengua, apareixen de tant en tant herois romàntics com el Genovés o Joan Fuster, personatges històrics apassionants que arrosseguen masses i alcen muntanyes pel simple fet d’existir i demostrar cada dia les seues habilitats en un camp determinat, gent extraordinària i genial destinada a la glòria perpètua. Mites, en definitiva. Però aquests casos no són habituals. Tot al contrari, són més aviat escassos. I com resa la sentència sociolingüística, la disjuntiva real és la de triar el camí de la mort o de la vida, sense heroismes ni camins intermedis. O l’apatia o el foment, o l’autoodi o la normalitat. I ací és precisament on apareix el nostre pilotari, Àlvaro, que ha representat, sens dubte, la segona opció: la del treball, la de la professionalitat, la de l’estandardització d’un joc que no pot continuar vivint envoltat d’hipocresies ni de falses promeses. Perquè aquest és l’únic camí possible. Aconseguir que la normalitat entre a la pilota, treballar perquè els nostres pilotaris siguen igual de respectats que els futbolistes del València, o del Barça; venerats com a figures que perpetuen una tradició de segles i segles, mans esquarterades que sempre s’ho deixaran tot pel que consideren la seua passió i el seu viure, la pilota de vaqueta. Poques coses més podem fer els aficionats a banda d’aplaudir exemples com Àlvaro, sempre esperant que algun dia aquest país imaginari que es diu valencià es digne a defensar seriosament el que és seu, per damunt de tot i de tots: amb escoles, amb retransmissions televisives, amb publicitat, amb puresa, amb molta, moltíssima estima. No ho oblidem, aquesta és l’única solució. La resta són romanços.

*Diglòssia: situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l'un és usat per a funcions formals, generalment en l'ús escrit, enfront de l'altre, que és usat per a funcions informals, generalment orals.