divendres, 11 d’abril de 2014

The Ultimate Warrior. DEP.

Ara que m’he aficionat a llegir aquesta secció tan extraordinària dels periòdics que alguns denominen necrològiques i alguns altres obituaris, m’atrapa de sobte la mort en estranyes circumstàncies de James Hellwig, més conegut com The Ultimate Warrior, el guerrer definitiu, una autèntica icona americana dels primers 90 i referent indiscutible d’allò que als Estats Units diuen wrestling, i a Espanya, no sé per quina misteriosa raó, pressing catch. Clar que ací, Hellwig també va veure modificat el seu àlies, El Último Guerrero, i no El Guerrero Definitivo, que és com haguera correspost si l’hagueren traduït com toca. Coses de Telecinco, al cap a i a la fi, que era el canal que retransmetia, entre d’altres, les lluites acarnissades que va mantenir Warrior amb un altre símbol encara viu, Hulk Hogan, bigotut i ros, emblema mundial de la lluita lliure i sempre fidel a l’estil lingüístic i paradoxalment tendre que envolta aquesta mena d’espectacle esportiu, fins i tot en el dia de la mort de l’etern rival: RIP WARRIOR. Only love. HH. Tanmateix, Hellwig portava ja un temps acomiadant-se. En la seua última aparició pública, de fet, va pronunciar aquestes paraules: “Sóc el Guerrer Definitiu, sou els fans del Guerrer Definitu i l’esperit del Guerrer Definitu viurà per sempre”. Paraules que, almenys a mi, m’han recordat els últims moments d’aquesta pel·lícula magnífica que es diu El lluitador i que compta amb el protagonisme d’un Mickey Rourke sublim, capaç, ja ho crec que sí, de retractar com cap altre, el món en què es mouen tots aquests titans de la lluita: addiccions, passions, amor incondicional cap als fans i sobretot, sobretot, aquesta mena de síndrome que no els permet sentir-se lliures si no és en contacte amb la lona, amb el ring, amb la disbauxa de tot plegat. Molt recomanable. De Warrior quedarà per a la història el que els locutors de Telecinco batejaren com el baile de San Vito, aquesta tremolor que li entrava quan ja ningú donava un duro per ell i que li feia recuperar l’energia necessària per a guanyar el combat. Això per no rememorar la batalla que mantingué dins d’una gàbia amb Hogan, que fou senzillament antològica. Paradigma d’una època, se’n va un dels qui més va contribuir a l’entreteniment pur i dur d’una generació, de maquillatge trencador, lliurat als músculs i a l’excés, pioner de tot allò tan generalitzat avui entre la joventut: el culte al cos, la glòria infinita a la testosterona...

3 comentaris:

Cris ha dit...

Xe! No m'enrecordava del seu nom, però sí del "baile de San Vito". Què ridículs els comentaristes! No se curraven gens els noms... Menos mal que no els va pegar per traduïr Hellwig per "peluca del infierno" o "melenaza maldita"

XescoArechavala ha dit...

M'ha sobtat llegir un obituitari escrit per tu i dedicat a un esportista com el ultimo Guerrero... No sé, si s'hagues mort algun pilotari clàssic m'haguès quadrat més. Jo mai vaig seguir a aquest personatges testosterònics.... de fet l'únic que em sona és HH. En fi, bones Pasques!

Secretari ha dit...

Xesco, la lluita té també una part autèntica que ja mai tornarà, cosa que és perfectament costumista. És veritat que HEllwig no era un pilotari, tot al contrari, però els seus combats amb HH són memorables. De fet, el teu col·lega HH va eixir en una pel·lícula de Rocky. I sí, Cris, els comentaristes eren molt bons, a l'alçada dels de Carrusel DEportivo. Es nota que estàs molt puesta!