Penàguila i la casa rural Valor

Penàguila és un poblet senzillet, envoltat d’oliveres i ametlers, als peus de la serra d’Aitana, un llogaret de dues-centes ànimes que es mou en el delicat llindar de la despoblació i l’arribada massiva d’aquest neocolonianisme europeu amb trets nòrdics i alemanys tan abundant per les comarques interiors d’Alacant. Quan un arriba a Penàguila, pensa de nou en la disjuntiva que deu sobrevolar la ment d’alguns veïns del poble entre acceptar l’or que proporciona el turisme massiu o conservar la identitat i les arrels, una disjuntiva que sovint, massa sovint, es planteja en termes absoluts i habitualment descontextualitzats: abandonament o progrés, sense terme mig. Així de dur. Perquè en efecte, a ningú li agraden els extrems. Però és clar que si a un li ho pinten així, de ben segur que triarà progrés, mai abandonament. El problema, tanmateix, és que el terme abandonament no té, en aquest cas, un significat literal. Per a alguns, seria molt millor dir-ne conservació o, simplement, deixar les coses com estan. Potser, d'aquesta manera, la percepció canviaria. Visitar Penàguila, en qualsevol cas, és enfrontar-se amb aquest debat. Pot resultar molt reconfortant, un paisatge idíl·lic, amb un punt de nostàlgia; però també pot despendre un punt de tristesa, amb una població envellida, poble dormitori d’Alcoi i Cocentaina, amb famílies disperses per ciutats grans que quan retornen a l’antiga vila dels seus pares o dels seus avis, ja no senten l’arrelament amb la terra, fins i tot han mudat de llengua, un conjunt de carrers amb encant rural on passar l’estiu és agradable però també finit. Un dilema, en definitiva, un dilema del qual cal prendre part i no desentendre’s, perquè desentendre’s equival a progrés, amb tot el que això comporta per a la consciència col·lectiva d'un poble. Supose, per tant, que aquesta és la raó per la qual, a Penàguila, hi ha una casa rural. I no una casa rural qualsevol. Es diu Valor, un cognom amb trajectòria literària que, en efecte, remet al rondaller de Castalla i lingüista valencià, Enric Valor, el pare del qual era nascut en aquesta vila de la comarca de l'Alcoià. La casa en si és un exemple de bon gust, ambientada en la màgia de les rondalles valencianes contextualitzades en el poble i en els seus símbols: la serra, el llavaner...Evidentment, compta amb l’atractiu de saber integrar les diferents sensibilitats que planteja el futur. I ací, sobretot, recau l’interés, perquè sempre és admirable veure com algú decideix emprendre un camí difícil, alternatiu, decidit, conscient del risc de viure entremig d’una societat laxa i descreguda que no sap ben bé cap on es dirigeix. Allí mateix, a Penàguila, entre la por de  I queixalets també, la tendresa del Dimoni fumador i la fortalesa d’Esclafamuntanyes... Una gran oportunitat, un gran repte.