dilluns, 3 de novembre de 2014

VICTUS, Albert Sànchez Pinyol. NOVES GLÒRIES A ESPANYA, Vicent Flor



En realitat, Victus i Noves glòries a Espanya són dos llibres que no tenen molt a veure. O potser sí. Ambdós tracten, des de perspectives i formats diferents, el procés de destrucció d’un poble. Però així com el primer és una novel·la històrica ambientada en la Guerra de Successió i la destrucció de Barcelona al 1714, l’altre és un assaig divulgatiu extens i dens sobre les malifetes que l’analfabetisme blaver ha ocasionat en la llengua i la cultura d’aquesta part de la mediterrània anomenada País Valencià. Tot i això, el vertader motiu que m’ha fet engolir-me aquest dos colossos de la literatura catalana actual, ha estat un altre, si de cas molt més primari i molt més espontani: un impuls. I és que al marge de la temàtica, si alguna cosa tenen en comú aquests dos llibres i els seus autors, Albert Sanchez Pinyol i Vicent Flor, és que s’han vist afectats per abusos pareguts: la censura per una banda i la violència irracional per una altra. Motivació de sobra per anar a la llibreria i excusa excel·lent per estar atent al discórrer de les seues pàgines i la seua trama, molt interessant en els dos casos. Dit això, és ben cert que Victus m’ha agradat molt més. A dir veritat, m’ha encantat. És una història magníficament lligada que situa a un tal Martí Zuviría com a fil conductor de la narració, des del seu aprenentatge com a enginyer militar a Bazoches fins al seu anar i venir pels diferents exèrcits en disputa per la corona d’Espanya, el borbònic i l’austríac; amb un colofó final esplèndid i dramàtic que té la ciutat de Barcelona com escenari d’una de les batalles més cruentes i més lliures de quantes hagen pogut tenir lloc en els últims segles. I dic lliure perquè al capdavall és aquesta la paraula que pareix sobrevolar durant tota l’obra, la llibertat, el romanticisme, deixar-se dur per la tragèdia d’una guerra que potser es va perdre, això és veritat, però que va deixar una llavor essencial que algun dia germinarà en benefici d’aquest concepte tan difús i tan odiat per a les mentalitats més ràncies, els països de cultura i llengua catalanes, els països catalans. Per això la censura, per això la intransigència. Però allà ells, nosaltres alegres i contents, tal com diu constantment aquest personatge tan carismàtic del llibre, Martí Zuviría, àlies camallarg. Per a gaudir de la lectura, certament.