dilluns, 16 d’agost de 2010

Venècia-Venezia-Venise-Venedig


Acabat d’arribar d’un viatge fantàstic em pregunte quines coses han sobresortit d’unes altres i quines són susceptibles de ser publicades en un costumari que estrena avui una nova etiqueta: privilegis. Venècia, en efecte, és una ciutat preciosa, un enclavament situat a peus de l’Adriàtic que es mou a ritme de góndola i vaporetto i es veu envaïda per milers de turistes cada dia, dia rere dia, amb el sobrecost que comporta tal trànsit humà i mercantil. Sobretot mercantil. Venècia és la ciutat del negoci, de la finezza i dels figuetti; també aquella que hom desitja veure alguna vegada en vida i, com no, aquella que s’amaga per carrerons estrets i ponts que travessen canals i canals, canals i més canals. És un espai convertit en un museu d’art i consumisme que alhora destaca per aspectes propis de la vida més costumista i quotidiana: una velleta que va a missa de sis o un carrer decorat per la roba que s’hi estén de cap a cap. Una ciutat amb caràcter de poble que evidentment allotja joves absorbits per les circumstàncies del sistema; i barques de càrrega on el capità sol ser un home que fuma i fuma sense fre, com si pretenguera demostrar la rudesa dels mariners que dominen l’horitzó. Una ciutat on els autòctons fan servir una llengua reduïda que es diu venexian i on els gondolers es guanyen a pols l'italianíssim qualificatiu de tamarri, coents en valencià. Un poble delicat on cada detall pren vida i on cada veí s’ofén per la paradoxa de viure en la ciutat més bella del món i alhora en la més explotada i més massificada. Dimonis en les portes i rates en la fosca. La ciutat dels gats, dels antics ducs i de Corto Maltese. Així és Venècia.

5 comentaris:

Meritxell ha dit...

Venexia

Bon dia senyor secretari! M'ha agradat moltíssim la visió que ens has donat de la ciutat. Has reflectit per escrit l'essència d'una Venezia, la nostra. El cert és que m'he sentit molt identificada amb el que hi descrius i veure-ho negre sobre blanc, m'ha impactat. Jo no ho haguera dit millor. (Que conste que no t'estic fent la pilota). Un bes fort, Txell

Secretari ha dit...

Ja sé que no em fas la pilota. De vegades, a mi almenys, ens resulta molt més fàcil dir les coses per escrit que verbalment. Malgrat tot, hi ha tantes coses que no dic a l'entrada que no sé si caldrà fer-ne una segona part.

Besets. I gràcies pel teu comentari. M'empenta a continuar publicant cosetes.

XescoArechavala ha dit...

Jo crec que caldria fer una entrada aprofundint en el concepte de Tamarri com a element identitari ìtalià - venexià per contraposició a l'expansionisme xinès en taca d'oli.
Han passat tantes coses que es podrien fer milers d'entrades. Una musical explicant el concepte tunning en barca amb la versió maquinorra de tu vou fare l'americano no estaria gens malament!
per cert, l'entrada que has escrit, brillant!

Secretari ha dit...

El tunning en barca, molt bo. La coentor, així com la taca d'oli xinesa, també està ben estesa pel món. Què no dir dels braços bragats dels gondolers. "Vuoi aiuto amore?"

Arnau Boix i Pla ha dit...

Corto Maltese? Però el de la última foto no eres tú? ;-)