La fera ferotge

Atesa la dificultat d’entendre tots els tràmits que cal emprendre per ser considerat un professor amb recursos i competències, avui he decidit escriure sobre un fet que no és estrictament costumista però que té molt a veure amb la rutina de la nostra burocràtica i mecànica vida: les mascotes. Jo tenia un canari, o millor dit vivia amb un canari, no en el sentit estricte del terme, sinó en el sentit que l’ocellet restava engabiat a casa nostra i veia passar el temps amb més pena que glòria. Li deien Piticli. De vegades cantava, d’altres només piulava. Clar és que no era una fera ferotge, però deuria haver-ho sigut. I no reclamava gran cosa, només formar part de la nostra existència, com així fou durant un temps. Després ja no, després el pobre menjava i bevia regularment, i prou. Va viatjar també, ja ho crec que sí, fins i tot va veure la mar, però sempre dintre d’una gàbia. Una gàbia redona i amb aparells que simulaven branques. En qualsevol cas, una gàbia d'aquestes de ferro la màxima virtut de la qual consistia a ser traslladada de la cuina a la galeria per les mans dels seus propietaris, els mateixos que un dia, atenent de nou la dificultat d’entendre les exigències del seu viure malenconiós, decidiren reallotjar-lo allà on se li prestara un poc més d’atenció: una casa amb un altre canari. Però no, l’ocurrència no va funcionar. Piticli va anar apagant-se a poc a poc. I ara és mort, un atac al cor se l’ha endut cap al paradís inabastable del seu regne, el cel. Ni tan sols hem pogut veure les seues despulles, aquella taqueta negra del seu front que el feia atractiu i inconfusible. Tanmateix és ben segur que ara canta les inclemències de la vida, relaxat, com si volguera recordar-nos la dita popular que s’aplica en casos com el seu i com el nostre, amos indiscutibles del seu discórrer per aquest món: que visca la llibertat, crida aquell que a sa casa manté un ocell engabiat.