diumenge, 12 de desembre de 2010

Les taronges de Mestalla

Ara que estem plenament immersos en la temporada futbolística i també en la temporada recol·lectora de cítrics m’ha vingut a la ment un costum en vies d’extinció que està molt relacionat amb la decadència de l’agricultura valenciana i també, per què no dir-ho, amb la moda absurda de prohibir per prohibir que tenen alguns clubs de futbol. Em referisc al fet de portar taronges a un estadi, concretament al Mestalla, camp del València; i també per extensió als estadis del Llevant i del Vila-real. Un fet gravíssim, segons pareix, des que temps era temps, una part molt visceral del personal va decidir llançar-les violentament contra l’àrbitre i els jugadors de l’equip rival com a mesura de protesta. Error: l’únic que es va aconseguir de veritat fou que un jugador del València que li deien Mendieta en trepitjara una i s’esvarara quan anava enfilat cap a la porteria contrària. Les coses com siguen. Tanmateix, les taronges foren vetades. I què fer doncs amb les bresquilles, i les pomes, i les peres. Què? Res de res, pols en remolí. Amb la prohibició, s’aconseguia que les taronges foren qualificades com una arma contundent que fins i tot podia costar el tancament del camp per una o diverses jornades. I s’aconseguia també que l’afició més sana i arrelada a les entranyes del poble, les hi portara de manera clandestina, amb tot el que tal fet comportava: paulatinament, van anar desapareixent dels estadis valencians i la veritat és que ja no se’n parla gaire de les “desgràcies” ocasionades per tan daurada fruita. Potser és perquè ara se n’estilen altres, de fruites. No sé, els kiwis estan molt de moda i els mangos també. I que no dir-ne dels alvocats!! En açò de les modes, ja se sap, els valencians som molt eficaços i també molt aplicats: arròs i tartana, casaca a la moda, deien abans. I que rode la bola a la valenciana... Curiosament, la samarreta preferida per l’afició del València Club de Futbol és la taronja, i també l'estadi es vesteix d'aquest color els dies de partit gran. Quines coses!